Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 25 de febrero y se habla de vacuna covid-19 hostelería coronavirus DESCONFINAMIENTO retail
GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Memòria en Polaroid

20/12/2020 - 

VALÈNCIA. Tenim una predisposició a fixar imatges de moltes maneres, sobretot  a amarrar aquelles que ens estimulen, que ens predisposen a voler preservar-les. Ens captura un impuls irrefrenable per conservar, per sempre (això pensem en el moment de tenir el rampell), instantànies intensament sucoses. Els jocs de llum sempre m’han enlluernat com han atret, necessàriament, als mariners per tal d’arribar a bon port. Els reflexos que produeix la llum ininterrompudament semblen ombres xineses que hipnotitzen els cossos. Són com una rajada de sol a un cel emboirat de continu, a raig fet. És la il·luminació dels nostres dies, de clarors i foscúries. Reinterpretem la realitat, interactuem amb les imatges que ens enceguen de dissertacions i també de paradoxes enquadrades. Sovint, els rostres que estimem resguarden, a més no poder, els instants a contraclaror. Quan veiem algú i diem: “si és el viu retrat de...” també se’ns accelera la memòria, tira milles. Un gest sentit té el poder d’embruixar, de reviscolar, d’acostar una rialla, un esclafit, una ganyota particular, d’omplir-te d’enyorança, de ballar-li l’aigua als ulls. La semblança a persones que volem “dispara” l’acció d’una “pel·lícula de culte” de projecció  privada. És el rodet, la cinta,  que ens toca la fibra sensible a contrallum. 

Al capdavall anem de “cambra fosca” per la vida, atresorem tot allò que desitgem i que no podem retenir. Som una gran capsa amb un petit orifici, com una lent on deixem entrar els raigs lluminosos que projecten la imatge exterior, invertida, amb els colors idèntics a la realitat. Dediquem moltes hores a prendre la vista, a guardar a les “butxaques” el que fotografiem al llarg dels anys. Amunteguem una infinitat de fotos, de tonalitats que van del blanc al negre passant pels grisos. Emmagatzemem una pila d’instants de vida a tot color, amb les coloracions que marquen les dècades. Uns temps que s’animen com si férem girar un zoòtrop, que examinem en moviment a través de les escletxes. 

Sempre, depèn del tarannà de cadascú, ens desullem allà on hem estat per primer cop, fixem els ulls on som. Les sensacions òptiques s’acompanyen sovint d’impressions acústiques, que sonoritzen les oportunitats viscudes, que  commouen i toquen el voraviu. Retratem la realitat passada, la que ens emboteix d’ensurts, la que fascina reconstruir i que il·lustra temps remotíssims, la que fa sortir l’humor més negre... Una col·lecció de moments que van més enllà d’evocar, que colpegen i repassen la nostra memòria, les nostres memòries. Els pensaments els carreguem a tot gas, mai no els deixem en stand by, sempre ens acompanyen.  El nostre estat mental fa de motxilla d’allò que el cervell dicta d’ençà que el món és món. Ell, tot solet, controla el que regirem, ensumem, veiem, toquem, allò que ens enlluerna cada dos per tres. Aquest òrgan tan voluminós que espremem, calfem i... què ens dóna en canvi? Ens posa el cap com un bombo? 

La memòria fa ballar els records. Molts d’ells estan fotografiats, amuntegats, formen part del currículum visual. Volem la realitat, la percepció retratada  en un tancar i obrir d’ulls. La càmera Polaroid és la precursora de la immediatesa. És a l’avantguarda de la remesa múltiple dels records, dels muntatges, de les ximpleries, de les collonades, de les consignes... de l’enviament massiu que tenim nit i dia. Aquesta càmera robusta i inconfusible, la Polaroid,  fa setanta-dos anys que va penjada pel món. Edwin H. Land un inventor fora de sèrie va crear l’artefacte per estima i per la insistència de la seua filla. La nena, en fer-li una foto no parava, la volia veure en un bufit. Aquest geni innovador va empescar-se-les per llançar al mercat, en plena postguerra (1948), aquesta icona. Un home  capaç de muntar-se moltes pel·lícules, que es va treure del cap un fotimer d’idees revolucionàries, patentant-les a centenars, que va popularitzar la imatge impresa “polaritzant” a tot déu, immortalitzant els minuts. 


Es coneix que necessitem instantànies al vol, són llums i ombres que expliquen històries. Els trossos de vida positivats en un paper cobert d’una emulsió sensible a la llum. És la manera de guardar i revelar les experiències per tal que no es desventen, que no perden la saó. Viure en Polaroid és un homenatge al pensat i fet, a la visió ràpida, a l’estimulació constant dels ulls i la memòriaLa “còpia de contacte” del 2020 l’hem viscuda a la penombra, a mitja claror. Enguany seran unes festes diferents per als amants de les nadales i del comboi interminable de simbomba. La cosmètica de llums i lluentons és de poca durada, és un foc d’encenalls. Les fotografies tocaran el dos a cop de mòbil. Arribaran en viu a hores de màxima intensitat, a deshora, al  matí, al vespre, amb vibracions o tons de missatge nerviosos amb regust de torrons i neules. Un ball de sant Vito (fum, fum, fum) d’imatges que revelen la dosi extra de la pandèmia. Rient, rient, ja tornarem a ser Nadal. A plena llum.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email