X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

generacio avariada

Menjars que han passat a millor vida

19/11/2019 - 

VALÈNCIA. En la boda dels meus pares serviren, com si fos una delícia, un plat molt innovador per al 1979, melón con jamón. Els comensals comentaren durant mesos la invenció i el contrast de sabors entre el pernil i el meló de tot l'any. Ara, el plat pot aparéixer relegat a la lliga del plat opcional als menús diaris de bar de carretera, però mai a cap boda. Ha passat de ser una novetat a ser un plat paregut als entremesos que Déu gràcies ja tampoc s'estilen i que venien a ser una talladeta de pernil dolç, una de formatge de barra, una de pernil sense DO i, fins i tot, una talladeta de mortadel·la o xòped. Els entremesos no eren més que un nom altisonant per a anomenar les carns fredes.

Això dels noms altisonants encara no ha canviat i es continua ficant molta literatura als plats de tota la vida. L'altre dia un "conill de camp a la flama amb bolets de cultiu i herbes de proximitat", resulta que no era més que un tros de conill torrat amb xampinyons i herba-sana del jardí. És estrany que no fora un tataki de conill en pa bao decorat amb katsuobushi i amanit amb llet de tigre. Perquè ara si no hi ha tataki, cebiche, baos o tocs asiàtics servits en plats molt grans fets d'encàrrec no hi ha restaurant.

Aquesta és una altra, la vaixella més habitual a les nostres vides era l'Hotel Ware, un model blanc i redó dissenyat per a resistir i que trobàvem a qualsevol lloc. Des d'hotels a cafeteries, passant per menjadors escolars o restaurants. Ara tots volen diferenciar-se i tindre una vaixella pròpia, uns gots especialment dissenyats per a ells o, inclús, paelles amb la marca del restaurant en les anses. Però abans era prioritari que els objectes duraren, que els gots no es trencaren de mirar-los i que el menjar, més que bonic, fos bo. Coses que ha canviat per la manieta d'alguns de fer un milió de fotos per a l'Instagram.

Excepte per les floritures supèrflues actuals, les quals han arribat moltes voltes per fer engrossir el compte més que per millorar el plat, és cert que la cultura gastronòmica actual ha produït una millora notable en el que consumim. Com que som una potència turística mundial, tal volta és en l'àmbit de la restauració on més I+D+I s'ha fet. I gràcies a això ja no es veuen alguns plats en les nostres taules que eren habituals fa 15, 20 o 30 anys enrere. I tampoc es beuen les coses que es bevien en l'època, on trobar un vi valencià a la carta era quasi miraculós.

Menjars que estan en perill d'extinció

Espaguetis reunits


Als menjadors escolars es menjava regular-mal. No hi havia tanta informació nutricional i els plats no estaven massa pensats. Recorde amb terror la paella que menjàvem al meu col·legi o els espaguetis reunits. Perquè si no separes els espaguetis quan els tires a l'aigua bollint es queden tots apegats, i es fa una pasta que sembla de xurro... que de menut t'agradava molt. L'acompanyament amb tomaca Solís i dos trossos de carn picada tampoc ajudava molt a millorar un plat que ja seria impossible de trobar gràcies al fet que hem aprés a menjar la pasta al dente, o almenys sense que s’apegue. 

Xòped

Jo escolte "xòped" i pense en la cançó dels Village People, no puc evitar-ho. I recorde aquell entrepà que només duia dos tallades de xòped i que escalfaves al radiador de l'escola perquè agafara calor i no fora una secor infinita. Crec que encara en venen, jo fa anys que no el taste, tampoc sé si encara venen mortadel·la amb la cara de Mikey Mouse, i crec que el xoriço està també en regressió. Perquè al món de les carns fredes, el titot, la mortadel·la italiana i el pernil dolç estan guanyant moltes posicions.

Arròs a la cubana

Era el plat típic de menjador: arròs blanc, tomaca fregida i un ou. Era un plat deliciós si estava l'arròs al seu punt, la tomaca fregida era natural i feta amb amor i l'ou estava fregit amb abundant oli d'oliva. Ara bé, ja vos dic jo que als menjadors l'arròs el feien de bon matí, la tomaca era de pot i l'ou estava sec i sense sal. Ara es fan tants arrossos diferents a casa que "a la cubana" també està a l’UCI.

Pandorinos

Heu tastat els Pandorinos? Encara els venen i són un dolç valencià de forma rodona farcits de xocolate. En l'època on molts estudiants berenaven canyes de crema o xocolate, Bollicaos o Tigretón, el Pandorino es va fer un lloc entre els berenars industrials. Ara, el Bollicao ja no porta quasi xocolate i com que la brioixeria és considerada verí pels nutricionistes, Pandorinos, Phoskitos i Panteres Roses estan tots en perill d'extinció.


Pijama

Si no estic equivocat, el pijama era un tros de bresquilla en almívar i un altre de pinya decorats amb llibertat amb nata, xocolate o, fins i tot, anissets. Aquesta bresquilla ja no forma part de la nostra dieta habitual i la pinya només es menja si estàs a règim. Per tant, el pijama, com era previsible, ja forma part d'un passat ple de gelats de tall de dos sabors i flams d'ou amb caramel.

San Jacobo

Jo no dic que no estiguen bons, ni tampoc que no es venguen, però costa trobar-los. A més, crec que tenen un problema: el màrqueting. Si s'anomenen "Cordon Blue" sembla que t'estigues menjant alguna delicatessen, però menjar-te un sant no té tant de glamur.

 Fotos: EVA MÁÑEZ

Pastisset de tonyina congelat

Traure del congelador pastissets de tonyina congelats, coneguts col·loquialment com miniempanadillas, era un gest clàssic dels 90. Perquè amb això, unes creïlles de bossa i unes croquetes congelades feies un sopar complet... de greixos saturats. Supose que encara hi ha qui recorre als canelons congelats, com també supose que hauran millorat la seua beixamel lletosa.

Base de pizza

Sense deixar els congelats, les bases de pizza blanques, les quals estaven preparades per a rebre tomaca, mescla i formatge per a convertir-se en succedanis de pizza, Déu gràcies han desaparegut. Impossible menjar pizzes pitjors, i la clara demanda creixent d'aquest plat ha fet que les masses fresques i les pizzes cruixents hagen guanyat la partida a aquests sitiets d’espart consumibles. 

I bé, ho deixe ací perquè m'està entrant fam recordar els entrepans de mantega i sucre, o de sobrassada, que em fotia al pati de l'escola i que ja no hi tornaran. Com no crec que torne l'helicòpter de Tulipán, el cosí de Zumosol, ni els cigarrets de xocolate. Però, una cosa sí que estaria bé que tornara: els ous de dos rovells. Perquè poques coses em feien més il·lusió de xicotet que l'ou tinguera dos rovells. Eren ous que duien a casa dels meus iaios directes de la granja, en aquells dies on es reciclaven els envasos d'aigua, Revoltosa i cervesa Águila o Túria, i et duien la llet i els ous a casa. No he tornat a menjar-me tan a gust uns ous com aquells, sucats amb pa del forn de llenya i acompanyats per una talladeta de formatge manxec... Bon profit.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email