Montserrat Roig: viure vol dir prendre partit

ALCOI. «Fem tard també a reivindicar la Roig?». És el que es qüestiona la periodista Mònica Terribas al pròleg de La memòria viva (Sembra, 2016), la publicació que ret homenatge a la trajectòria d'un personatge polièdric i fascinant com Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Les pàgines següents, escrites per la també periodista i poetessa Aina Torres (Barcelona, 1984), ens confirmen que no, que afortunadament mai no és massa tard per a apropar-nos al vast llegat d'una ment inquieta que va aprofitar totes les possibilitats que li va oferir una vida tristament interrompuda per la malaltia. 

L'obra, que ha arribat a les llibreries en el 25é aniversari de la mort de Roig, proposa un repàs per algunes de les seues facetes més destacades, de vegades indestriables: l’escriptora perseverant, la periodista sagaç, la recollidora de records i, especialment, la militant feminista. El text s'acompanya d'una encertada tria de fotografies de la vida de Roig –moltes d'elles signades per la seua amiga Pilar Aymerich, imprescindible acompanyant en les aventures periodístiques–, que donen compte de l'apassionant biografia d'una dona que va ser capaç de tombar totes les barreres que es van presentar al seu davant excepte l'última i la més difícil: un càncer de pit que li va causar la mort amb només 45 anys.

Nascuda al si d'una família lletraferida, Roig va desplegar prolíficament un llegat literari que es conforma de novel·les, teatre, assajos o guions de televisió. Tot i que la seua vocació era l'escriptura, a través de l'exercici del periodisme –per necessitat econòmica– també va assolir l'èxit en este camp. Així, no només va col·laborar amb reportatges d'investigació i articles d'opinió en multitud de periòdics i revistes de primera línia, sinó que els seu renom la va portar fins a la televisió, mitjà en el qual va presentar, entre altres, el cèlebre Personatges de TVE Catalunya, un format d'entrevistes a personalitats destacades en les albors de la democràcia.

Més enllà de la seua obra, La memòria viva ens mostra una dona que va trencar tots els motles des del seu compromís marxista (amb una militància intermitent en el PSUC) i, sobretot, des d'un fort convenciment feminista. Roig va viure la seua vida lliurement en tots els àmbits («van ser els altres els qui, a poc a poc, em van anar recordant que jo era una dona», va afirmar) i no va dubtar a denunciar qualsevol expressió de masclisme que se li posara per davant, especialment en els àmbits d'esquerres que freqüentava. Fruit d'estes conviccions, no va voler renunciar a continuar escrivint després de ser mare dues vegades, tot i que sovint l'assetjava el sentiment de culpa (una culpa que els hòmens no acostumem a sentir).

La trama valenciana: Fuster, Estellés, Montllor

La memòria viva explica que Montserrat Roig va establir un estret vincle amb tres personalitats valencianes que, en aquell moment, representaven una mena de santíssima trinitat per a una part de la nostra societat: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor. Tots tres van passar pel plató de Personatges. Amb Fuster, a qui va definir com «un Diderot de poble», l'unia una gran amistat forjada en diverses trobades, fins al punt que el suecà va escriure el pròleg a la reedició de Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, la primera novel·la de Roig. Quan Fuster va patir un atemptat a sa casa el 1981, l'escriptora li va escriure un telegrama en què li deia: «Sé que la intel·ligència és poca cosa contra les bombes, però és l'únic que tenim».

A l'escriptora li fascinava la poesia d'Estellés, i per això va tractar d'estendre la seua popularitat. A més de programar-ne recitals a l'Ateneu Barcelonés, Roig el va convidar a alguns dels programes de televisió que dirigia, com el ja esmentat Personatges o Encuentros con las letras, per al qual va gravar una entrevista a l'escriptor burjassoter que mai va ser emesa perquè TVE la va censurar per raons polítiques. A Montllor el va conéixer a Barcelona, quan ambdós compartien classes de teatre (uns anys més tard actuarien junts a la pel·lícula La ciutat cremada). Roig va escriure l'epíleg del llibre Ovidi Montllor, poemes i cançons i, quan va morir la periodista, el cantant alcoià va afirmar a un periòdic que «era una dona envejable, plena de curiositat i amb una gran força interior».

La figura de Roig també va influenciar molts altres valencians que la reivindiquen encara ara, com les periodistes Rosa Solbes i Amàlia Garrigós o l'escriptora Isabel-Clara Simó, el testimoni de les quals queda recollit entre el quasi mig centenar de veus que participen a La memòria viva recordant l'escriptora. Una dona que va viatjar molt, amb un talent que travessava fronteres (va ser professora a les universitats de Bristol, Glasgow i Phoenix), i, al mateix temps, va ser una gran cronista de la ciutat que la va veure nàixer («Barcelona és cada vegada més un monstre dividit en guetos» o «s'ha convertit en una ciutat "moderna", i això vol dir que tens moltes possibilitats de morir sol», va afirmar de manera admirablement predictiva). Una professional tot terreny, exemplar en molts àmbits de la seua vida, a la qual Aina Torres homenatja ara amb esta biografia que és, entre moltes altres coses, una al·legat feminista. 

La frase més cèlebre de Roig és aquella que diu que «la cultura és l'opció més revolucionària a llarg termini», però de ben segur que combregaria amb un altre anunciat, d'origen gramscià, que ara il·lustra samarretes: «Viure vol dir prendre partit».