Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

VELES E BENS

Mossén Sorell, epicentre històric del Carme

27/01/2018 - 

VALÈNCIA. Hi hagué un temps en que el Carme era sinònim de festa. Capsa 13, La casa vella, Barro, Turat, Records de l’Avenir, Cristopher Lee, El Forn, La Torna, L’Aplec i un llarguíssim etcètera. Perdre’s entre els seus carrerons, per als jóvens aplegats fins allí des dels punts més diversos de la ciutat amb un punt d’emoció i risc, tenia alguna cosa d’aventura sòrdida, d’encontre en un món fascinant d’atzucacs i anhels de llibertat que, bàsicament, als setze anys (i als seixanta, a sovint) es traduïa en possibilitats de lligar i en impunitat per a jugar amb els límits de la percepció. Com a escenari de tot allò un Carme arrasat, amb finques mig enderrocades o amenaçant ruïna, comerços amb la persiana tancada de forma permanent, gent jove fugida a unes altres latituds (i una altra fascinada amb la idea de viure en aquella Arcàdia idealitzada des de fora), població envellida, murs i parets plens de pintades i empaperats de cartells i de missatges, punks, heavys, ròckers, ionquis, moderns, intelectuals i moltes persones perdudes en els trajectes d’antre a antre. L’escriptor Toni Sabater ens va transportar a aquell temps en un reportatge imprescindible publicat en Lletraferit: 'El Carme, any zero'. 

Un dels epicentres i punts de trobada d’aquell laberint de passions era el mercat de Mossén Sorell. Entre les tenebres de la nit i els efluvis que comportava, de sobte, algú parava atenció a la frontera modernista dels Cinematògrafs Caro, a l’església neogòtica de La Beneficència, a que Calcatta o La casa Vella eren en realitat palaus gòtics rebentats de neó, soroll i mirades lascives, o al portal de la Valldigna, l’accés a la moreria, on la inscripció ens dóna certa esperança més per a la ressaca que per a la nit: “Nostra Dona de la Bona Son, pregueu per nós”. El mercat, en tot cas, ja era epicentre del Carme abans de la Riuà del 57 que va canviar-ho tot per a sempre en la ciutat de València, i en especial en esta part, i per descomptat molt abans de tota la galàxia que il·luminaria anys després la nit valentina.

Els mercats, no debades, sempre són epicentre. Ho eren potser més en altre temps, però encara ho són. Són lloc de trobada, d’informació, d’ancoratge per als veïns en el món que els envolta, l’espai on es deprén la conversa i la negociació, on s’ensenyen les olors de la terra i els tons de la veu, on succeïx tot allò immediat i si no, s’intuïx, la porta d’entrada a les cases i als cors dels que viuen en la mateixa escala, l’escenari també on es deprén a gestionar un rebost i a cuinar amorosidament. Mossén Sorell era un mercat de barri i per tant era tot açò abans de la remodelació –necessària per a sobreviure al canvi dels temps– i de la irrupció d’uns quants supermercats en el seu entorn. Mossén Sorell, des que obrigué, sempre ha estat a un pas de l’imponent Mercat Central, però era un mercat més popular, amb preu més assequibles, amb molt bon gènere ­–l’exigència sempre es major quan ve de més avall–, amb les seues dinàmiques pròpies i, per descomptat, amb una clientela particular i propera. Com en tots els mercats de veritat, l’edifici era la fita, el punt de referència, el penell, però el mercat, en bona veritat, era una àgora circular, de la qual formaven part els comerços que l’envoltaven i les parades que es muntaven en el carrer, amb eixa meravellosa i ancestral tradició tan viva en les riberes del Mediterrani, on el bon oratge convida al mercadeig a l’intempèrie.

El Mercat de Mossén Sorell en 1930

Foto actual: EVA MÁÑEZ

Junt al bar Garró, reducte canalla de la contornada i un dels pocs que sobreviu al pas del temps, es troba l’edifici més singular de la plaça, la capella de Santa Anna, que formava part de l’antic convent dels Sorell (1898), baix l’advocació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. D’inspiració gòtica, hui és un espai dedicat a actes socials gestionat per Coven Carmen. A un pas acaba d’obrir una de les millors llibreries de València, Ramon Llull, reubicada des del seu emplaçament original en Algirós. Un altre dels negocis històrics de la plaça és la Bodega Momparler, que estigué en funcionament des de 1921, abans que s’inaugurara el mercat. Esta mateixa setmana ha obert una farmàcia en el local que ocupà. La banda nord de la plaça manté negocis que porten com a poc ja un parell de dècades: el forn La Cadena i la Drogueria del Carme (amb 103 anys d’existència), el restaurant La Carme, i la tasqueta La Caragolà. En les rodalies del Mercat també hi hagué alguns espais mítics del Carme com els garitos La Forna i El Forn, diabòlics amagatalls nocturns, el Turat amb espectaculars punxades de jazz, soul, blues, etc, La Lluna, el primer –i un dels més reputats– vegetarià de València, encara obert, o la casa de menjars de Pepe Lázaro, molt popular, amb pitxers d’aigua de l’aixeta en taula i fideus de putxero en plat d’escuradeta, tancat fa anys, en un vetust edifici junt a la que fon seu del Centre Excursioniste de València.

En aquell carreró estret i sempre ple de pixarrades, solien demanar almoina els toxicòmans del barri, assentats en el banquilet de la porta lateral de la capella de Santa Anna, sempre amb les seues litrones, les jaques de polipell amb claus i els cabells i les mans castigats per la vida en els carrers. En una de les parets emblanquinades posava senzillament Casa de comidas, i mai va tindre més nom que eixe, tan genèric en el seu temps, i hui tan específic. Rafa Lahuerta, un dels grans memoriosos de la Ciutat Vella, recorda que València tingué, en les últimes dècades, quatre totèmiques cases de menjars: Esma, en el carrer dels Assaonadors –aquell que era l’últim de la guia de carrers com a Zurradores i que, en revalencianitzar-se, passà a la primera pàgina–, El Jerezano en el carrer Maldonado, Casa Eliseo en Comte Montornés i la ja anomenada de Lázaro. No passaren a la història per les seues exquisitees gastronòmiques, encara que en algunes es dinava molt dignament, sinó pels personatges que les freqüentaven, autèntic bestiari d’una València ja desapareguda, parafrasejant el títol dels exitosos llibres d’Ángel Martínez i Andrés Giménez.

Entre el paisanatge del Carme un dels personatges més populars –més per a visitants i turistes que per a veïns– va ser Blanquita, sense dubte, que va faltar l’any 2000, atropellada. Sempre embolicada en robatges blancs i amb rotllos de paper higiènic penjant li encantava jugar a les cartes, era xarradora i rebatejava amb malnoms a tot lo món. Sa casa era el Carme i anava vivint amb allò que li oferien veïns i visitants. Un café en la plaça del Doctor Collado porta actualment el seu nom, en clar homenatge. Blanquita solia rondar pel “carreró dels ionquis” –alguns, afortunadament, han sobreviscut fins als nostres dies– i pel mercat.

El mercat de Mossén Sorell deu el seu aspecte actual a la profunda reforma inaugurada en l’any 2008, criticada per dos motius: per la desaparició d’alguns dels elements arquitectònics originals i per la instal·lació d’una oferta comercial que podia afectar als comerços adjacents. Certament, hui el mercat oferix els productes de sempre i a més té ofertes atractives com les ostres i les cates de vins. Va viure dos reformes anteriors, molt menys agressives, en els 80 i els 90 i el seu naixement data de 1930. El retor propietari del solar, hereu d’un llinatge que es remunta al segle XIV, el va cedir per a la construcció a condició que portara el nom del Mercat de Mossén Sorell, probablement en record de Bernat Martí Sorell (1470-1510).

La Galleria Parmeggiani amb la porta principal del palau dels Sorell

I és que on s’ubica actualment el mercat, en la seua plaça, València va comptar amb un dels seus palaus més imponents, bastit entre 1455 i 1460 per Tomàs Sorell, fill valencià del gironí Bernat Sorell, amb la qual cosa ens podríem referir a d'ell, més correctament com a Palau dels Sorell. Grandiós i amb un bell i frondós pati interior, per a fer-se una idea de la magnitud del palau cal viatjar a Reggio Emilia, en la Padània italiana. La Galeria Parmeggiani té incorporada en la seua frontera la porta d’accés principal al Palau dels Sorell. També a París: el Louvre conserva la porta i unes mènsules de la capella del Palau i una gran porta de fusta, amb el blasó familiar. I més prop, en Manises, en el Museu de la Ceràmica, està integrada la porta del saló noble del palau. En la ciutat de València també trobem un blasó en pedra procedent del palau, en el Museu de Belles Arts.

La decadència de la família va provocar que l’enorme palau es trossejara amb els anys i en el segle XIX hi havien parts llogades a una fàbrica de fils –el primer de la nissaga dels Sorell fon tintorer–, al litògraf Antoni Pasqual Abad, com a vivendes particulars, i a l’Ateneu Obrer que representava obres en el saló. També es va vendre una part a un particular. En 1878, pocs dies abans de les Falles d’aquell any, a la nit, el Palau es va botar foc, durant un assaig teatral en el saló principal. Algunes fonts apunten que la crema de l’enteixinat, d’una vàlua patrimonial enorme, disparà les flames i donà gran volum a la crema, però molt s’ha especulat amb la possibilitat de que l’incendi fóra intencionat, per a alimentar les intencions del regidor Josep Alapont d’obrir aquella plaça, amb la connivència de l’arquitecte Vicent Marzo, segons apunta el sociòleg i escriptor Francesc J. Hernández. Pareix obvi, segons l’opinió de l’investigador Fernando Pingarrón, que existien moltes possibilitats de rehabilitar el palau i, fins i tot, el mestre d’obres Fernando Pròsper González, oferí un projecte per a reconstruir-lo.

Els historiadors Vicent Baydal, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi expliquen amplament i rigorosament la història del palau gòtic dels Sorell en 'Quan tot queda en no res: El llinatge dels Sorells i el seu palau al barri del Carme de València', amb profussió d’imàtgens. La història del Palau, al llarg de cinc segles de vida del cap i casal confluïx amb la del mercat de mossén Sorell, que va viure entre les seues parades la proclamació de la Segona República, el colp d’estat i la Guerra Civil, el franquisme, la Riuà i els seus drames, l’ascens del Llevant del 63 en Vallejo, la democràcia i els grans canvis que per a València ­–i en especial per al Carme i tot el centre històric– ha representat en els últims anys el turisme de tot l’any. En la retina queda aquell Beirut que s’inflamava per les nits des dels anys 60, i durant les dècades posteriors. Generacions de valencians ho cremaven tot entre les ombres dels carrerons adjacents al mercat de mossén Sorell. Hui, com ahir i com sempre, epicentre de vivències i inquietuds. De nit i de dia.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email