VALÈNCIA. És un dia estrany a les oficines de la promotora de Pro21. A penes han passat 15 hores des que La Fúmiga va anunciar el seu comiat i una cola de mitjans esperen l’entrevista més anhelada. No s'acaba qualsevol cosa, els d’Alzira s’han convertit en un dels grups que més lluny ha arribat cantant en valencià -perquè, injustament, encara això es percep com una categoria musical en si mateixa. 

La decisió ha colpit a un públic que s’ha anat eixamplant en els últims anys i ha desbordat qualsevol expectativa. Però Artur Martínez està molt tranquil amb la decisió. Fa més de tres anys que s'ho havien promés, confessa en la primera pregunta d’aquesta entrevista per a Culturplaza, en la qual repassa la història del grup i avança com seran aquestos mesos fins al seu comiat final en el Sant Jordi Club i el Roig Arena, on actuaran enfront de 18.000 persones.

—Una cosa és prendre la decisió i una altra fer-la pública, assumir les reaccions i dir “ja no hi ha marxa enrere”. Així que, com esteu?
—Sorprenentment, molt contents. He de dir que fins que ho vam comunicar públicament no era conscient del tot; i això que aquest final el tenim decidit des de fa més de tres anys. Internament n’havíem parlat moltíssim. Sempre teníem clar que volíem posar-nos una data, un horitzó, per no arribar a l’esgotament físic que suposa una gira de 85 concerts. Ara que sóc conscient, pense que és la millor decisió perquè és exactament el que volíem. Somiàvem un final. No volíem improvisar-lo i que ens eixira malament.

—Vau prendre la decisió fa més de tres anys?
—Nosaltres funcionem amb les dinàmiques d’un grup d’amics que ens coneixem des dels 12 anys. Tot va nàixer del joc i la broma, i sempre ens ha costat parlar seriosament més que parlar de broma. Fins i tot aquesta decisió la vam prendre amb un somriure i nervis, sense saber què passaria. La vam prendre quan traguérem el segon disc i el presentàrem a la plaça de Bous, al novembre de 2022. De sobte, nosaltres, que érem una xaranga, estàvem tocant davant de 8.000 persones. Però ja sentíem que havíem fet tot el que havíem de fer, que la felicitat ja l’havíem rosada. A partir d’ací només era estirar aquest moment.

Recorde que ens vam fer una promesa conjunta: ningú podia abandonar la seua vida prèvia. Veiem que el grup podia ser sostenible i ocupar una part de les nostres vides a nivell laboral, però ens negàvem a dependre només de la música. També sabíem que treballar de dilluns a divendres a les nostres feines i, alhora, els caps de setmana amb La Fúmiga d’abril a desembre era sostenible només un temps, però tota la vida. Per això vam dir: posem un final, posem una data.

De broma, vam decidir que tots els grups grans, almenys, tenen tres discos. I tres discos vol dir fer-ne un més del que teníem en eixe moment i girar-lo dues vegades. Això és el que vam planificar: disc el 2024, gires 2024 i 2025, i el 2026 acomiadar-nos. No hem modificat mai aquest pla. Vam dir: “Passe el que passe, si estem en la merda i ningú se’n recorda de nosaltres, fem una despedida discreta; si estem bé, la fem gran”. El que no esperàvem era estar en el nostre millor moment.

—Com dius, sempre heu tingut altres feines i mai heu deixat de remarcar que això era un projecte temporal. Però tan fàcil va a ser deslligar-vos d’una cosa tan important en la vostra identitat com és la creació musical?
—Fàcil no va a ser ser gens. Això ha sigut la nostra vida i també la de la gent més propera. Però per viure això hem deixat moltes coses de costat. La música és molt bonica, però es converteix en la protagonista de la teua vida. Ha sigut la protagonista dels últims sis o set anys. Tot l’altre ha quedat en segon pla, i quan dic “tot” és tot.

Som persones molt terrenals i busquem la felicitat en les coses quotidianes. Això sempre ho hem tingut present. I hem tingut també un sentiment de culpa per l’abandonament de la nostra gent. Ahir mateix li deia als amics que no són de La Fúmiga: “Gràcies per esperar-nos”. Després de cinc o sis anys sense estar mai un cap de setmana, seria comprensible que algú no t’esperara. També passa amb les parelles i les famílies.

Tot això està ahí. Però, clar, qui li pot dir que no a viure el que hem viscut? Per sort hem tingut gent que ha entès que no podíem deixar passar aquesta experiència. El que sí que volíem és que fora passatgera, que formara part d’un record brutal i que tinguera una cirereta al final.

—En quin punt creatiu està el grup aquests mesos? Perquè no sé si hi ha un moment en què heu dit “ja no podem composar més” i ara només queda centrar-se en fer el millor xou. Com és la vida del grup en aquest tram final?
—A nivell creatiu sentim que estem en el moment més bonic i més senzill. Les cançons i les paraules ixen soles. Pero teníem clar que hauria una última cançó especial amb la que ficar punt i final. Ha sigut La penúltima, un homenatge a tota la gent que s’ha sentit part del projecte. Sempre remarquem que nosaltres no ens sentim els protagonistes d’aquesta història; hem sigut només un vehicle perquè molta gent sentira que parlàvem d’ells o que aquell concert era per ajudar-los a eixir d’un moment difícil. 

Rebem centenars de missatges cada cap de setmana, i és de les coses que més feliços ens ha fet i que mai hem arribat a normalitzar. La cançó parla precisament d’aquestes persones, i també té un punt crític: és com demanar disculpes per una ruptura unilateral, perquè aquest comiat l’hem decidit nosaltres. És com si haguérem guardat un secret a la parella durant anys i de sobte s’acabara.

—Vosaltres vau començar com a xaranga. Quan us adoneu que ja no sou una xaranga, sinó un grup musical? A la vegada, quan faig aquesta pregunta, em fa la sensació que és un poc elitista, com si una xaranga no fora ja un grup musical en altre format. Com ho sents tú?
—M’agrada molt aquesta pregunta perquè em fa viatjar en el temps. Nosaltres hem sigut una xaranga orgullosíssima de ser-ho, amb el logo de la formiga amb la motxilla de fumigar i tot. Però va haver-hi un punt en què nosaltres mateixos vam rebutjar aquesta etiqueta. Jo tinc entrevistes dient que no érem una xaranga, i crec que totes les persones tenim dret a equivocar-nos. Ens passava perquè el món de la xaranga no es valora tant com un grup de música, i en aquell moment, que necessitàvem pujar a escenaris, buscàvem diferenciar-nos. Amb els anys ens hem adonat que això era una trampa: nosaltres som la mateixa xaranga que érem, només que ara sobre un escenari, i el que va passar simplement es que dos companys que tocaven el bombo i el clarinet van haver d’agafar un micro sense haver cantat mai.

Precisament aquest final volem que siga un homenatge pur a la música de carrer, a la música de banda, a la música de xaranga. Nosaltres som això i ho serem sempre. La nostra manera de ser i de connectar amb el públic ve d’ahí, i la gent que consumeix música de carrer també ho reconeix. Respectem tant el cantant que plena un estadi com el músic que està a 40 graus a l’ombra amb el seu instrument fent feliç a la gent. Per a mi, eixe músic de carrer és un heroi o una heroïna. I et dic jo que molts cantants d’estadi no aguantarien una entrada de Moros, ni un dia de Falles, ni la calor d’una cercavila. Però ells hi són, fent música i fent feliç a molta gent.

—Més enllà dels èxits i de les gires, què heu aprés en cada disc?
—A nivell musical ho hem après tot, perquè veníem d’un full en blanc pel que fa a producció i composició. Nosaltres fèiem arranjaments instrumentals per a la xaranga de tot el que escoltàvem, des d’Obrint Pas fins a Juan Magán. Però fer cançons pròpies era una altra història.

Sempre dic que la persona clau ha sigut Mark Dasousa. Ens va donar la canya i el suport necessari per creure que nosaltres també podíem fer cançons. Ens va empentar a escriure i a entendre que teníem coses a dir. Gràcies a això he descobert una professió nova: la composició i la producció. Jo no sabia que això m’agradaria tant. I ara no sols m’agrada, és que, si poguera triar què fer amb la meua vida, faria això sempre: estar fent cançons fora del focus.

Tot ho hem après: què és gravar en un estudi, què és produir… Però sobretot hem après amb cada cançó. Cada cançó era un projecte i una lliçó de vida. Per exemple, amb Espremedors, allà pel 2019, vam escoltar per primera vegada parlar de la diferència entre l’amor romàntic i el romanticisme. Vam impregnar-nos d’aquests debats i els plasmàrem en una cançó sobre trencar relacions tòxiques i aprendre a estimar-se a un mateix. Ara s’utilitza als instituts el 25N, i això em sembla increïble.

Cada cançó té el seu aprenentatge. Tenen vida pròpia, tornen amb significats nous quan la realitat canvia. Però els primers que hem après amb elles hem sigut nosaltres mateixos, i això és molt bonic.

—Just et volia preguntar això. De vegades se us ha retret que no heu sigut prou combatius, que fèieu molta festa però sense posar la lluita al centre, sobretot comparant-vos amb altres grups. Ho sents així?
—Et diré que qui diu això segur que no ha vingut mai a un concert de La Fúmiga. Nosaltres hem agafat totes les causes que consideràvem justes —no només les que ja eren populars— i les hem portat fins al límit.

Et posaré un exemple: som l’únic grup de l’escena valenciana que ha cancel·lat contractes en vigor amb festivals vinculats al fons d’inversió KKR [assenyalat en el boicot per la defensa de Palestina]. Estem vetats actualment de festivals (no direm noms) perquè el nostre missatge polític no els agradava, i ens han intentat posat clàusules per controlar-lo, i ens hi hem negat.

El que no som és ventatxistes que aprofiten una lluita per traure’n rèdit. No som això. Pregunta-li a la gent què opina del missatge de La Fúmiga. El que no pot ser és que nosaltres siguem la diana de la dreta —que fins i tot m’ha assenyalat a mi personalment— i, alhora, hi haja gent que se suposa que està al nostre costat qüestionant-nos.

—Volia parlar també de l’altra cara de la moneda. Hi ha gent del meu voltant, que és castellanoparlant, i em diu: “M’encanta La Fúmiga… I jo no soc res d’això!”. Sents orgull d’haver trencat alguns murs de prejudici amb un públic que està gaudint i descobrint la música en valencià, a vegades per primera vegada?
—Al principi, aquests comentaris sobre el que parlàvem anteriorment ens feien una mica de mal. Parlem de gent que, a priori, té els mateixos principis i la mateixa ideologia que nosaltres, però que ens qüestionava. Després vam entendre que era una qüestió de pura destrucció i que fins i tot dins l’esquerra també hi ha aquestes dinàmiques.

El que va passar és que la nostra música va començar a arribar a llocs on mai havia arribat. No era el nostre objectiu principal, però vam entendre que a la normalització de la música en valencià era el que més necessitava el País Valencià. Jo porte des dels 13 anys anant a concerts de La Gossa Sorda i eren brutals, però sempre hi havia la mateixa gent. Amb La Fúmiga, en canvi, no sé qui és el nostre públic, perquè cada vegada és diferent.

He tocat a Crevillent, Alacant, Mutxamel… llocs on quasi mai havia sonat música en valencià i on s’han omplert places amb 3.000 o 4.000 persones. Que després companys com Josep Nadal et diguen: “El que esteu fent era necessari” et fa sentir orgullós. Per això també vaig decidir eixir de Twitter, perquè és on la gent tira tota la seua bilis. A nosaltres mai ens trobaran en la confrontació: sabem molt bé quin País Valencià volem i ho defensem. Però si parlem d’activisme, dubte que els tuiters n’hagen fet més que nosaltres.

—Heu viscut dos canvis polítics enmig d’una guerra cultural molt beligerant. Com ho heu viscut, com a grup i com a persones creadores, el fet que per fer música en valencià hagueu d’afrontar hostilitats?
—Jo mai ho entendré, però està ahí. Inclús en l’imaginari de eixa gent que deies de “M’agrada La Fúmiga, però jo no soc res d’això”. I jo pense: per què escoltar música en valencià t’ha de situar políticament? Nosaltres escoltem cançons en anglès i sovint no sabem ni què diuen.

És cert que vam nàixer en una època en què les places estaven plenes de música en valencià, sobretot després del canvi de govern del 2015. I et dic que fins i tot nosaltres, que hem estat sempre activistes per la llengua i la cultura, no érem conscients de la capacitat de veto que tenia el Partit Popular al País Valencià.

Ara la situació és una altra. Nosaltres tenim la sort de ser un grup consolidat, i seguim tenint oportunitats. Però sabem que els projectes emergents en tenen molt poques. Torna a passar que només poden tocar en la seua comarca o als llocs on governa l’esquerra. És una paradoxa: després veus que el 9 d’Octubre alguns omplin els discursos amb faltes d’ortografia (“Vixca, vixca, vixca”) i volen canviar el nom de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Són coses surrealistes però que calen.

El nostre discurs sempre ha buscat lluitar contra això, però no des de la bel·ligerància, sinó amb constància i explicant les coses. I és cert que això ens ha portat problemes, perquè hi ha gent de l’esquerra que pensa que el nostre missatge és massa tou.Però amb aquesta “tibiesa” hem arribat a persones a les quals mai hauríem arribat amb un missatge extremadament dur.

—Heu fet un munt de coses, però una que no heu fet mai és actuar davant de 18.000 persones. Et fa respecte pensar en eixe dia?
—Nosaltres no sabíem on seria el final. Fa tres o quatre anys en parlàvem i, quan es va anunciar que s’estava construint un recinte com el Roig Arena amb aquest aforament, el primer que vam preguntar és si es podria partir i fer-lo més menut. I sí, es podia… però ens l’hem jugat. Nosaltres no som ambiciosos, però vam dir: obrim-lo. Anem a posar 18.000 entrades a la venda perquè tothom puga estar allà.

Ens van fer una visita en el Roig Arena quan encara estaven en obres. Recorde que em vaig asseure a l’últim seient i m’hi vaig imaginar allà, en l’escenari, amb els meus amics. Em vaig cagar damunt. I mira que hem viscut coses grans, però aquest dia serà especial: un lloc tancat, 18.000 persones entregades a tu perquè han pagat una entrada per veure’t, l’últim concert, envoltat dels meus amics i de tota la meua gent… Hauré de controlar molt les emocions, però sobretot tenim moltes ganes que arribe. Això és el que volíem des del principi: un final que és també el nostre somni.

—Us quedeu tranquils amb el relleu? A qui sentiu que passeu el testimoni?
—Ens quedem, com diria algú del futbol, tritranquils. Els projectes emergents que hi ha ara al País Valencià en els seus primers anys de vida són molt millors que els primers anys de vida de La Fúmiga, de La Gossa Sorda i de molts altres. Són més professionals, més formats, tenen més eines i estan ben rodats. Així que, pel que fa a la qualitat dels projectes, estic tranquilíssim.

El que em preocupa és que no tinguen oportunitats. Sense oportunitats, els projectes no creixen. Tinc la sensació que ho intentaran, però també tinc la sensació que per a la dreta valenciana el nostre comiat és una victòria. És com si digueren: ara sí que tenim les mans lliures per fer el que vulguem. Però no serà així. Venen uns xavals i unes xavales amb ganes de donar guerra a través de la música, i nosaltres, els “iaios” que ens quedem a casa, els estarem ajudant des de l’ombra.

Això també volem que siga el concert al Roig Arena: un espai per obrir la porta a tots els projectes emergents del País Valencià. Des d’ací ja ho dic: m’agradaria que hi estigueren Naina, Abril, Esther… projectes que estan naixent i que mereixen també un dia davant de 18.000 persones. Que aquestes 18.000 persones vegen el que ve. Això em sembla molt guai, és part de la nostra herència.