VALÈNCIA. “No sabíem que teníem eixe auditori al poble”, li diuen molts veïns i veïnes al músic valencià Edu Comelles al finalitzar les seues intervencions en llavadors, séquies o aqüeductes. Certament, aquests espais acaben transformats baix la seua intervenció en una sala de concerts. Ma’, que significa aigua en àrab, és el nom de la performance que l’autor desplega en arquitectures hidràuliques i contextos rurals. A través d’un sistema de micròfons subaquàtics que queden submergits en l’aire, capta el so que hi ha amagat baix la superfície. Però això no és tot, perquè a més es sumen capes de gravacions de camp realitzades durant dècades en aquestes construccions i en diferents punts de la geografia valenciana i catalana. 

Una d’aquestes capes és el Cant de la Sibil·la, “un cant del segle XII que alertava del fi del món i que, en l’actualitat, té un vincle molt directe amb la crisi climàtica que vivim”, assenyala el músic. A més, ho fa sonar en veu femenina, una manera de recordar que els llavadors van ser durant segles llocs de treball i de trobada per a les dones. Amb aquest gest, la peça no sols parla de so i d’aigua, sinó que també convoca la tradició, la història i el llegat àrab, llegint el llavador des d’una perspectiva de gènere i com a espai relacional.

“Una gota d’aigua pot parlar de qualsevol aspecte de la vida”, resumeix el músic instal·lat en València, qui recorda que justament dues setmanes després de la DANA tenia actuació en un llavador de Còrdova i, inevitablement, aquella gota d’aigua es va transformar en una “gota de fang”, perquè era del que va tractar. “La peça canvia constantment, perquè està influenciada per cada context i cada moment vital on es presenta. També, la meua tasca artística és així. No soc capaç de fer dues coses iguals en llocs diferents. Per això, el projecte no pararà i anirà mutant a nivell d’instrumentació o posada en escena”. 

En efecte, la peça no necessita sempre la presència d’una làmina d’aigua, ja que s’adapta a altres espais singulars. Si bé és recomanable que sempre siguen espais naturals amb poca o ninguna contaminació acústica, baix eixe prisma Comelles ha convertit en “auditoris” rius com el d’Olba (Terol), llavadors com el de Tales i Vilafranca, o aqüeductes com el de Bejís, on l’aigua ja no corre, però l’atmosfera creada recupera la memòria del lloc. “Els materials que utilitze són variats, fins i tot elements que no són estrictament musicals, i moltes parts estan inspirades més en la sonoritat de l’aigua que en l’aigua mateixa”, explica.

En la pràctica, la peça es desplega a través de diferents altaveus autònoms que projecten pistes diverses, i la interpretació consisteix a apropar o allunyar els micròfons per modular el so. “Al final és un joc de combinar i recombinar arxius de so”, diu l’autor.

I és que el so, recorda Comelles, el tenim sempre present, però sovint no li parem atenció. “Escoltem, però no sentim. Per això, quan se’ns proposa escoltar aquests sons amb la mateixa predisposició que escoltaríem música clàssica, es disparen records i elements de memòria col·lectiva. Són sons familiars, amb la capacitat d’evocar vivències viscudes i compartides”. En una ocasió, després d’un concert sobre paisatges rurals a Huelva, una dona li va dir que havia “escoltat tota la seua vida” en la peça, tot i que els sons havien sigut registrats a centenars de quilòmetres.  “Això demostra que són sons compartits, mediterranis, col·lectius; tenen la capacitat de passar-te tota la vida per davant”, reflexiona el valencià.

En general, reconeix el músic que el públic es sorprén molt amb la seua proposta artística. “Moltes vegades la gent ve sense saber ben bé què es trobarà. Potser alguns pensen d’entrada que no és per a ells, però quan acaba la funció m’expliquen que han descobert alguna cosa nova que els ha encantat, encara que no entenguen tots els aspectes tècnics. Per a mi això és molt valuós: trencar eixa distància i veure com persones que no em coneixien connecten amb la peça”.

Així, Ma’ naix de l’interés per recollir sons i crear paisatges sonors. I els llavadors, en especial, li resulten atractius al músic perquè són construccions del món rural que en els darrers anys s’han anat recuperant. “Són edificis civils, ni religiosos ni militars, molt singulars i que han tingut funcions socials i sanitàries. El que m’interessa sobretot és entendre per què han perdurat i què conten hui”, apunta. En aquest sentit, el projecte també retorna als llavadors la seua funció comunitària: espais plens de vida durant segles, abandonats amb l’arribada de les llavadores a les cases i que ara tornen a ser lloc de trobada i experiència compartida a través de l’art. 

I pel que fa al mateix Edu Comelles, també l’artista afirma que aquests espais  li ofereixen una manera diferent d’entendre el seu treball. Sense restar importància als grans museus on ha exposat, confessa que és en els pobles i contextos rurals on troba més sentit al que fa. “En llocs com Vilafranca o Bejís veig que la distància entre un públic general i una proposta tant de nínxol com la meua es trenca amb una facilitat increïble. Per això cada vegada em sent més còmode i centre més esforços en aquests espais perifèrics”, conclou.

Encara que ara mateix no té noves dates previstes, el valencià confia que la peça seguirà viatjant. “És un concert molt d’estiu, però sempre intente moure’l i buscar-ne noves oportunitats”, apunta.