VALÈNCIA. L’any 2026 va camí de ser un any que, editorialment, ha pensat i repensat la ruralitat des de les llibreries. Aquest any, l’escriptora Brigitte Vasallo publicava amb Anagrama un assaig fascinant sobre memòria, arrels i ruralitat anomenat La fosa abierta. En una entrevista en aquest mateix mitjà, ens deia que “quan es legisla pensant en la gent del camp, es fa com si allò rural no fos més que un paisatge”.
I quan s’escriu? Com es pensa, quin imaginari del fet rural, siga el que siga, ha perpetuat la novel·la? La ruralitat és un paisatge? Moltes veus, especialment veus de dona, s’ho han plantejat i l’escriptura resultant de l’exercici de qüestionament resulta més interessant que l’enèsim estudi sobre el que s’ha anat anomenant —tal vegada abusant del concepte i tal vegada utilitzant-lo a la lleugera—, ‘Espanya buida’ i ‘Espanya buidada’. La ficció opera canvis de mentalitat per camins insospitats, genera consciència i acosta perspectives.
En juny de 2026 l’editorial Amsterdam va recuperar una novel·la de l’escriptora francesa Violaine Bérot. Amb una gran traducció de Maria Llopis Freixas, la novel·la es va publicar en francés originalment l’any 2021 i en castellà la va publicar Las Afueras l’any 2023 traduida per Pablo Martín Sánchez i guanyadora del reconeixement a Millor llibre de l’any en la categoria de ficció en els premis de les llibreries de Madrid. Tres oportunitats diferents en tres llengües per a acostar-se a una història que colpeja, remou, fascina i enganxa: Com bèsties.
La bèstia negra de l’ordre
Bérot va escriure Com bèsties des de l’arrelament al territori, després d’haver dedicat anys a criar cabres als Pirineus. Va nàixer a Bagnères-de-Bigorre, un xicotet poble occità on va créixer rodejada de l’exuberant paisatge i l’ancestral botànica dels alts Pirineus francesos. Però va marxar, com tots, per estudiar Filosofia a la Universitat de Toulouse. Anys de feina la van dur a especialitzar-se, des de la filosofia, en el món de la informàtica, la intel·ligència artificial i el processament de llenguatge. Fins que comença la seua carrera com a escriptora amb una novel·la de molt d’èxit a França, Jehanne, monòleg intern de Joana d’Arc moments abans de morir en la foguera. L’any 1999, amb tres novel·les publicades, Violaine Bérot ho deixa tot i torna als Pirineus per criar cabres. I hi passa vint anys.
Com bèsties, la seua última novel·la fins al dia de hui, és una aproximació fascinant a un món rural habitat per forces que superen l’enteniment humà. Connectat a través del llenguatge amb un folklore local que ens parla de fades i criatures que naixen sense mares, que creixen en la naturalesa, lliures de la ingerència del món actual. Però també ens parla de la implacable piconadora de realitat que són les forces de l’ordre i insidiosa falta de comprensió i empatia de la mentalitat urbanita contemporània.
Amb un fascinant dispositiu formal, que Bérot desplega magistralment més enllà del recurs per a convertir tot el llibre en una polifonia de veus i opinions, Com bèsties és una mena de Rashomon: cada capítol és un interrogatori policial a un veí o habitant d’un diminut poble de muntanya. L’objectiu dels interrogatoris és esclarir l’aparició d’una menor no tutelada a la zona, que ha crescut a càrrec d’un home mut i gegantesc que els habitants coneixen com l’Os, per raons evidents. El que sembla ser una protocol·lària acció policial desvetlla capes i capes de profunditat, falta de comunicació i prejudicis sobre el món rural que fan de Com bèsties un viatge encisador i obscur.
- -
Memòria i ficció: una altra ruralitat és possible
Violaine Bérot aconsegueix amb Com bèsties el que molts escriptors i escriptores cerquen sense aconseguir-ho: que la naturalesa i allò rural no siga un paisatge, un escenari de crims horripilants ni un retrat exotitzant de les comunitats que hi viuen. Un exercici en el qual no està sola, tot i que és cert que pocs com ella poden dir que coneixen tant els Pirineus. La ficció, en català i en castellà, ens està donant exemples del canvi de mentalitat.
A Sau, publicat per Males Herbes i Premi Llibreter 2026, Ferran Garcia recupera el folklore de Sant Romà de Sau, un indret amb 50 habitants a Osona, per teixir diverses històries amb l’esperit de les grans novel·les dickensianes, barrejant passat i present de forma fascinant. A Baiôa sin fecha de muerte, publicat per Siruela, l’escriptor portugués Rui Couceiro fa una ambiciosa elegia poètica del silenci com la mort lenta d’allò rural a través del retrat d’una aldea anomenada Gorda-e-Feia, en l’Alentejo.
A Seràs la vall, publicat per l’Altra editorial, Irene Rubio dibuixava un món distòpic on la sequera va acabant amb una vall on encara viu la memòria de dones fortes, i la mirada des de la ciutat obliga a repassar les arrels i qüestionar-nos d’on venim. És el que fa Pere Pena Jové a Sota la pell, un arbre, publicat per Eclecta editorial, amb la memòria íntima com a vincle amb la naturalesa. Especialment per preguntar-nos quin paper juguen els nostres avantpassats en les nostres accions i formes de pensar.
Un exercici de memòria que també es fa des de l’assaig i la il·lustració, com va fer Olga Domingo amb Aprenent de trementinaire, publicat per ARA llibres. Un text que convida a avaluar de nou la nostra connexió amb la naturalesa recuperant remeis ancestrals, al mateix temps que reivindica la cura que han tingut de nosaltres generacions de dones connectades a la nostra terra. En la mateixa senda que el xicotet llibre il·lustrat de la valenciana Olga Mollà, publicat per Caliu editorial, anomenat Cuidadores de la terra. Aproximacions, totes elles, estimulants d’un món que també és nostre.
