VALÈNCIA. L’artista Sandra Monfort va convidar personalment Vicent Torrent, divulgador de la música popular valenciana i membre d’Al Tall, a l’estrena de Terra de Guapes, un nou espectacle en el qual la cantant incorpora dramatúrgia, dansa i escenografia a un repertori especial que no forma part de cap disc. Al final de l’espectacle, Torrent s’apropa a Monfort per a felicitar-la i ella li respon “és per la teua feina amb la Fonoteca de Materials que jo faig música”.
Aquest dissabte, dins del marc de Sagunt a Escena, Monfort tornarà a mostrar Terra de Guapes amb el muntatge complet. I per entendre-ho millor, cal remuntar-se als anys huitanta, quan la música tradicional no formava part del moviment renovador que està vivint ara a través de les propostes pop.
Una intuïció va salvar part del patrimoni musical valencià
A mitjans dels anys huitanta, Vicent Torrent proposa un projecte a la Generalitat Valenciana: que escolars, mestres i famílies gravaren en casset les cançons que encara recordaven i cantaven les persones majors dels seus pobles. El resultat va acabar convertint-se en un dels grans fons sonors de la música tradicional valenciana, amb unes 1.000 hores de gravacions i al voltant de 10.000 cançons i interpretacions instrumentals.
Molt abans, Torrent ja s’havia anat aproximant a la música tradicional després de formar part de València-folk, un grup que va funcionar entre finals dels seixanta i principis dels setanta i que adaptava al valencià el repertori del folk nord-americà. El contacte amb aquell repertori li va fer plantejar-se una pregunta: “si els músics nord-americans construïen noves cançons a partir de les seues arrels i de la seua història, per què no fer el mateix ací?”, explica en conversa amb Culturplaza.
Va començar així a estudiar els cançoners existents, la majoria editats per la Institució Alfons el Magnànim, però prompte va descobrir que el paper imprés tenia les seues limitacions: ”Una partitura revela un 5% o un 15%, si vols, de la substància musical”, assenyala. El que faltava era “sentir a la gent major com canta, quina conducta musical tenien, com entenien ells la manera de cantar”.
La intuïció va prendre forma en una aula de Benicarló. Torrent, que aleshores era mestre, va proposar als seus alumnes que visitaren els seus avis, iaies i altres persones majors del poble. Havien de preguntar-los quines cançons coneixien, en quines ocasions les cantaven i gravar-les en casset. “Els vaig explicar que anaven a salvar un patrimoni que s'estava evaporant”, recorda.
El resultat d’aquell primer experiment va superar qualsevol expectativa i el va convéncer que calia anar molt més enllà. Els xiquets van tornar amb cintes plenes de cançons que no apareixien en els repertoris que ell coneixia.
La proposta, aleshores, va arribar a la Conselleria i es va convertir en una campanya escolar que es va desenvolupar durant set cursos. Els mestres rebien orientacions i materials perquè els alumnes pogueren documentar no només què cantava cada persona, sinó també en quin context ho feia i com localitzar-la. Després arribava la segona fase: els especialistes tornaven als pobles per fer gravacions amb equips professionals, magnetòfons i micròfons.
Així, la Fonoteca no va nàixer exactament com un projecte d’arxiu convencional, sinó com una operació de rescat, on la infància i les famílies eren els primers responsables de la missió.
Moltes de les pràctiques que havien donat sentit a aquelles cançons estaven desapareixent. Però la memòria encara hi era, latent, esperant sobreviure d’alguna manera. “Moltes coses estaven encara en el dia a dia de la gent major, de les comarques, els pobles. Altres, senzillament, ho recordaven”, diu Torrent. Els cants de batre, per exemple, ja no tenien la mateixa funció perquè havia desaparegut la manera de treballar que els havia originat. Però “recordaven perfectament com cantava el pare o com cantava l’avi”. Per això, conclou, “la cadena no s’havia trencat. La memòria encara estava”.
- Vicent Torrent, en una foto d'arxiu. -
La campanya va acabar configurant un fons extraordinari. L’Institut Valencià de Cultura, actual guardià de l’arxiu, explica que les gravacions escolars van permetre reunir testimonis de bona part dels pobles valencians. Posteriorment, els més interessants (per repertori o per la seua manera d’interpretar) van ser enregistrats professionalment. La col·lecció publicada suma una trentena de volums, entre miscel·lanis i monogràfics dedicats a territoris, municipis o manifestacions concretes.
Però amb el pas del temps fins i tot aquelles primeres cintes domèstiques, menys netes tècnicament, han adquirit un valor major. Són la fotografia sonora d’un món que ja no existeix de la mateixa manera. “Ha passat molt de temps, les coses han canviat molt, multitud de tradicions s’han perdut i aquestes gravacions són documents valuosos”, assenyala Jorge Garcia, cap de documentació de la institució.
Torrent sosté, per altra banda, que si la Fonoteca no s’haguera fet, “s’hauria perdut, segur, amb tota seguretat”. No sols perquè algunes cançons hagueren desaparegut, sinó perquè s’hauria perdut la seua dimensió sonora: “Ara el que sí que tenim és un arxiu de persones cantant que ho sents i trobes que pots imitar d’aquesta manera, pots traure-li suc i pots treballar sobre això”.
Un ressò actual (i també popular)
Però per a què serveix un arxiu? És ací on apareix Sandra Monfort. L’artista va descobrir la Fonoteca quan tenia vint anys, mentre estudiava guitarra clàssica i contemporània a l'Esmuc. Aquelles gravacions de música tradicional valenciana es van convertir en una font d’aprenentatge que ha acabat marcant la seua trajectòria.
Amb Terra de Guapes, Monfort confessa tornar ara a aquell arxiu per a convertir-lo en matèria escènica: les veus de les dones enregistrades conviuen amb la seua pròpia, amb instruments tradicionals i contemporanis, dansa, performance, electrònica i una posada en escena que recorre quatre actes.
Torrent, que a més de ser un dels principals divulgadors de la tradició sonora valenciana, és un dels més ferms defensors de la seua renovació per a mantindre-la viva, valora que l’espectacle: “musicalment és superinteressant, superinteressant i superengrescador”. La clau, segons ell, és el diàleg entre les gravacions antigues i la interpretació actual. En paraules de Torrent, això acaba sent “una transferència de la cultura rural tradicional a la cultura que tenim ara, una cultura més global”. Per altra banda “Et fa entendre perfectament la manera tradicional de cantar perquè permet escoltar moltes especificitats, moltes diferències en la manera de cantar estàndard que tenim ara”.
- Un moment de Terra de Guapes. -
Monfort s’allunya de fer qualsevol tipus d’operació de reconstrucció arqueològica; el que proposa és utilitzar aquella manera de cantar com una ferramenta contemporània. “No és una persona que està interessada etnogràficament en aquelles coses antigues. És una persona que ha assimilat que això és una forma de cantar, una forma d’expressió que és reutilitzable i que ho hem d’assumir i desenvolupar”, explica el músic.
Arxiu viu
Tornant al principi d’aquest relat humil i èpic alhora: “Jo em dedique a la música per culpa que vaig conéixer la Fonoteca”, li va dir Monfort a Torrent. “És un fruit fantàstic”, admet ell contant l’anècdota.
No és l’únic. Sandra Monfort no ha sigut la primera a apropar-se a l’arxiu. De fet, la Fonoteca ha sigut fonamental per a dinamitzar els grups de folklore valencià durant les últimes dècades, fent possible el rescat i el desenvolupament dels cants i cançons que arreplega el fons.
Al costat d'aquesta, l’IVC conserva altres fons sonors de gran valor, entre ells les gravacions de Salvador Seguí i els materials vinculats a Manuel Palau, amb registres que arriben fins als anys cinquanta i que inclouen suports tan singulars com el fil magnètic. Segons explica Jorge Garcia, “tot aquest material ha sigut digitalitzat per facilitar-ne la conservació i és consultat habitualment per investigadors”.
Torrent desitja, per la seua part, un repositori dedicat al fons que siga accessible i permeta ser descobert. Actualment, les gravacions es poden sentir en el Repositori sonor en línia de la Universitat Jaume I (UJI), però no de manera ordenada i amb una falta important de materials complementaris i de dades de cada gravació.
Quatre dècades després que uns xiquets entraren a casa dels seus avis amb un casset, aquelles veus segueixen tenint vida. De fet, no només la mantenen, sinó que la reprodueixen d’altres maneres: per exemple, en la sala d’un arxiu, o des d’un escenari, o en l’assaig d’un grup de ball qualsevol. La Fonoteca va arribar just per evitar que la memòria musical pròpia s’evaporara. I Terra de Guapes ensenya el camí per continuar fent el repertori veritablement popular: cal escoltar-ho, aprendre’n i tornar-ho a cantar a la manera que provoque a cada època.
