VALÈNCIA. Més de quinze anys de trajectòria i, a voltes, reconeix Àlex Blat, vocalista i compositor de Tardor, encara necessiten recordar l'èxit que han assolit com a banda per no caure en la inseguretat. “No hem tingut un èxit majúscul, però tenim cançons que perduren”, afirma. I això també és un èxit. Més encara en un moment en què la música sembla tindre una data de caducitat cada vegada més curta.
En La vida com un joc, el seu cinqué disc, encara pendent de publicar-se íntegrament, la banda valenciana reivindica precisament la importància de mantenir vius l’instint i la il·lusió. Tardor continua trobant motius per a fer música i retrobar-se en el seu públic fidel que els ha acompanyat any rere any. I “renunciar a això seria una bogeria”, afirma Blat.
El nou treball, dividit en dos volums, ja ha vist publicada una primera part, tot i que diversos contratemps han anat retardant el llançament del disc complet, previst ara per a principis de 2027. Mentrestant, Tardor ja està llest per a tornar als escenaris i té dues cites destacades: este 24 d'octubre al Centre Cultural Mario Monreal de Sagunt i el 20 de novembre a la Sala Repvblicca de València, on presentarà el nou disc en directe.
Amb tot, La vida com un joc també mira més enllà de la trajectòria del grup. Les seues cançons parlen de les amistats que canvien amb els anys, de la necessitat de desconnectar i d'una València que, com manifesta Blat, s'està convertint “en un parc temàtic en lloc d'una ciutat on viure”. De tot això, i del moment que viu la música valenciana, parla el músic amb Culturplaza.
- -
-El llançament del disc ha patit diversos coneetratemps i canvis de calendari. En quin punt es troba ara La vida com un joc?
-L'àlbum complet tardarà un poc a eixir. Finalment, es publicarà a peincipis de l'any que ve, encara que prompte llançarem un nou senzill. Ha sigut un procés complex, amb molts contratemps, des de la lesió de Cesc fins als retards en la producció dels vinils, que no hem pogut controlar. Però el més important és que presentarem el disc en els pròxims concerts, encara que no estiga disponible en format físic.
-Aquest àlbum parla, precisament, de la importància de mantenir vives les il·lusions. És eixa il·lusió la que vos mou a continuar fent música?
-Sí, eixa és la raó principal: mantindre viva la il·lusió i compartir-la amb el públic. És cert que, per a un grup com el nostre, que no viu exclusivament de la música, no és fàcil mantenir-la. Hem de compaginar el projecte amb les nostres vides personals, però la música forma part de nosaltres i sempre serà així. Renunciar a eixa part tan essencial seria complicat.
Com anàvem a renunciar a retrobar-nos amb el públic i viure moments tan emocionants com el concert de comiat, que va ser tan bonic? Renunciar a això seria una bogeria.
-En ‘L’instint’ canteu: “Sé que no estem en el millor moment, però i què?”. A vegades, les limitacions venen més de les expectatives socials que de nosaltres mateixos?
-Sí, hi ha una barreja de coses. Eixa frase resumeix molt bé l'etapa actual. Hui en dia, un projecte musical implica moltes més coses que fer cançons, com les xarxes socials, i nosaltres estem un poc al marge de tot això. És com dir: sí, potser no som grup que la gent pensa a escoltar com a primera opció, però i què? Tenim el nostre públic. No estem en el nostre ‘prime’, però tampoc fa falta. Tenim una trajectòria consolidada i cançons que ja són clàssics per als nostres oients. Continuem tocant temes de fa deu anys, i això tampoc és fàcil. Que les cançons perduren, que no siguen només el llançament de moda, sinó que arrelen en el públic... Tenim cançons de 2014 que la gent encara canta i amb les quals s'emociona, fins i tot plora. Això és el que ens alimenta.
-Al llarg de la trajectòria de Tardor has anat dedicant cançons a les edats que compleixes, des de ‘Vint-i-dos’ fins a ‘Trenta-sis’. Com et veus ara quan tornes a escoltar aquelles primeres cançons?
-Amb ‘Vint-i-dos’ sí que pense: que jove era! Tenia uns dubtes existencials molt propis d'aquella edat. Però a partir de ‘Vint-i-set’, que en realitat era ‘Vint-i-sis’, però el productor estava obsessionat amb aquell número, ja les sent totes molt actuals. Crec que va ser aleshores quan em vaig convertir en la persona que soc ara. ‘Vint-i-dos’ és l'única en què ja no em reconec tant.
Al final, complir anys és una jornada de reflexió, almenys per a mi. Hi ha gent que ho viu des del gaudiment, però jo sempre faig balanç, em plantege coses. I estes cançons tampoc són un reflex de tot l'any, sinó d'eixe dia concret. Per exemple, no és que fora una persona supertrista o que no tinguera amics, però el dia que vaig escriure ‘Trenta-sis’ sí que vaig notar algunes absències entre les felicitacions. Persones que havien sigut importants per a mi i que, de sobte, ja no hi eren.
-Arriba una edat en què també hem d'aprendre a assumir que no totes les amistats duren per sempre?
-De fet, poques amistats duren per sempre. Són etapes. Hi ha una estrofa de la cançó que ho resumeix molt bé: “Quan em preguntes com estàs, no sé si vols saber la veritat”. Al final, preguntar “com estàs?” moltes vegades és un simple formalisme i poques vegades diem realment com ens trobem. Si t'ho pregunta un veí, no li contaràs que t'ha deixat la parella. Dius que bé i avant. I em sembla que amb les amistats adultes passa un poc això. No sé si és per l'època actual, però hi ha tanta tendència al contacte telemàtic que el contacte real està perdent-se cada vegada més. En el meu grup d'amics de WhatsApp, per exemple, ens preguntem quatre coses, però en realitat no sabem quasi res els uns dels altres.
No sé com seria abans, sense estes aplicacions, però tinc la sensació que estem perdent molt de contacte real i ens quedem amb un contacte més testimonial. I això, realment, no és una amistat.
-Precisament, ‘Si el món s’apaga’ va nàixer durant les hores de l’apagada elèctrica. Què vau descobrir en aquella desconnexió forçada?
-Que també hi ha alguna cosa bonica en la desconnexió. Òbviament, té una part perillosa, sobretot si pensem en un hospital sense electricitat, però en un entorn més amable i menut, com érem nosaltres, huit persones gravant un disc en una habitació, va ser diferent. Sense llum, et poses a parlar, a jugar a jocs de taula, a cuinar junts... Coses que en el dia a dia no fas per eixa inèrcia digital. Qui no trau el mòbil en un dinar? Poca gent té eixa capacitat d'autocontrol, però quan la desconnexió ve imposada des de fora, descobreixes altres maneres de relacionar-te. I acabes pensant que no tens tan clar si vius millor amb un smartphone a la butxaca.
-En ‘Hi havia una ciutat’ retrateu una València que va perdent la seua identitat davant la pressió turística i immobiliària. Ara que les mobilitzacions pel dret a l'habitatge i les acampades s'estenen per diferents ciutats, com veieu el futur de València?
-A hores d'ara no veig el futur amb molta esperança, perquè el present ja el veig malament. ‘Hi havia una ciutat’ està escrita des de Ciutat Vella, on visc des de fa trenta anys. Quan vaig arribar, quasi ningú volia viure allí i ara, sense exagerar, la majoria de persones que sent parlar pel carrer ho fan en anglés. I no parle de la immigració que ve a deixar-se la pell, sinó de gent amb un poder adquisitiu molt més alt, que teletreballa per a empreses estrangeres i compra vivendes ací perquè té un altre poder adquisitiu. A això se sumen els pisos turístics.
Realment, no sé quin marge d'acció tenim els ciutadans. Hi ha formes de reivindicar-se i la població té capacitat de pressió, però són els governs els que tenen capacitat d'actuar. Ho hem vist amb el cas de Mari Carmen, que s'ha convertit en una figura icònica i un punt d'inflexió, encara que hi ha molta altra gent que està sent desnonada i no té eixa visibilitat.
No sé com serà el futur. Jo mateix m'ho plantege quan em pregunte si podré continuar vivint en este barri. Em faria molta pena haver de marxar. A més, hi hi ha una cosa molt paradoxal: tota esta gent amb diners ve a València perquè té una essència particular, però al mateix temps contribueix a desdibuixar-la. Van a desdejunar ous Benedict i café d'especialitat en lloc d'anar al bar del barri. És una contradicció.
-La ciutat ja estava molt present en les vostres cançons des de Patraix. Però, en els últims anys, tens la sensació que València està canviant a un ritme cada vegada més accelerat?
-Pretendre que una ciutat no canvie és una quimera. Les ciutats han d'anar transformant-se, però eixos canvis haurien de produir-se en harmonia amb les persones que les habiten. València ha canviat des que tinc consciència, però després de la pandèmia la transformació ha sigut molt més agressiva, molt dura. Sobretot en els últims tres o quatre anys, tinc la sensació que s'està convertint a poc a poc en un parc temàtic, en lloc d'una ciutat on viure.
Jo vaig comprar ma casa en 2018, a un preu que encara es podia pagar. En qüestió de sis o set anys, la situació ha canviat radicalment, i això no hauria de ser normal. Totes les ciutats són dinàmiques i estan sotmeses a canvis, però moltes vegades eixes transformacions són accelerades de manera vertiginosa per aquells que volen fer negoci.
-Encara que Tardor haja estat uns anys sense publicar un disc, heu continuat connectats amb l'escena musical valenciana des de diferents projectes. Com veieu l'escena actual?
-El moment creatiu està molt per damunt de les possibilitats que oferei l'escena o la indústria musical valenciana. Ací les opcions de viure de la música són molt limitades, pràcticament es redueixen a un o dos projectes. I hi ha molts responsables d'això. D'una banda, les institucions, que ara mateix no donen massa suport a la cultura, i encara menys a la cultura en valencià. També els programadors, que moltes vegades recorren sempre als mateixos grups perquè saben que els asseguren públic. Però el públic també té una responsabilitat; hauria d'obrir un poc més la ment i no buscar sempre els projectes habituals. Fa pena veure un concert amb cinc mil persones i que, quan acaba, la gent se'n vaja en massa i només se'n queden 200 per al següent grup. No s’hauria de donar suport només al grup que t'encanta, perquè potser descobreixes un altre que també t’agrada.
Hi ha molt de talent i moltes dones artistes amb molt de futur. Per a mi, Esther, de qui soc productor, és la número 1 en talent i honestedat. És una artista enorme i he tingut molta sort de treballar amb ella. Sempre dic que, si tot el que he fet amb Tardor ha servit per a ajudar Esther o Quinto a trobar el seu camí i aconseguir que les seues cançons arriben a més gent, per a mi ja és un èxit. La meua trajectòria m’ha permés treballar amb gent jove, amb il·lusió i amb una visió de la vida molt semblant a la meua.
Per això tinc esperança, però no podem sostindre tota una escena només en l'energia de gent que intenta sobreviure. Cal que el sistema estiga preparat per a donar-los suport, amb una programació valenta i un compromís de les institucions i del públic. Si no, és molt difícil que tot eixe esforç valga la pena.
-Després de tants anys, ha canviat la vostra manera d'entendre l'èxit en la música?
-Sí, és un tema difícil, perquè amb quina unitat mesurem l'èxit en la música en valencià? Per a mi, un èxit és que, dos anys després de llançar una cançó, la gent continue comprant una entrada per a cantar-la, encara que siguen 500 persones. O que dins de l'escena et tinguen respecte com a artista, una cosa que hem sentit amb Tardor.
Som un grup que ha tingut el seu èxit, però no un èxit majúscul. No som Zoo o La Fúmiga, que han aconseguit una cosa extraordinària. Però nosaltres també hem de recordar-nos el nostre propi èxit. Hem fet el que hem volgut, hem tocat en molts llocs, hem eixit als mitjans i ara podem presentar el disc a Repvblicca, amb tota la gent que s'ha sumat al projecte sense dubtar-ho. Tot això també són maneres de mesurar l'èxit.
En este món és molt fàcil caure en l'ambició de voler que tot cresca constantment. Nosaltres, per sort, ja hem passat per totes eixes fases i ara gaudim de cada cosa que fem, sense perseguir tant eixe èxit.
-Què es trobarà el públic en els nous directes de Tardor?
-M'agradaria que trobaren molta veritat. En esta nova etapa som un músic més damunt de l'escenari i, encara que ara semble una cosa estranya, tot el que sona en un concert de Tardor està tocat en directe. No hi ha res pregravat. Això moltes vegades escapa al coneixement del públic, però vas a concerts i escoltes coses que no s'estan tocant en aquell moment, perquè hi ha pistes de reforç o seqüències.
Nosaltres tenim una filosofia de banda més vintage, en el sentit que volem que tot el que s'escolte passe realment damunt de l'escenari. Ara som cinc membres que cantem; només el bateria no ho fa. I crec que el que oferim és un concert de banda de rock, sense un espectacle calculat al mil·límetre. Una cosa humana, amb les seues imperfeccions, amb xicotetes equivocacions que precisament li donen encant. No hi ha un algoritme darrere, sinó persones tocant. Durant molt de temps això no tenia res de particular, però ara quasi s'ha convertit en una raresa.
