VALÈNCIA. Nico Sanz Jiménez tenia 10 anys quan va eixir amb una pancarta al carnaval Cabanyal- New Orleans per formar part d’un recorregut que començaria des del Casinet i ompliria, uns pocs metres més enllà, els carrers valencians de música al pur estil Mardi Gras. A l’any següent el jove tornaria, però aquesta vegada tocant. I així cada any, fins a aquest diumenge 15 de febrer, quan es compleixen 10 edicions de la cita que la Societat Musical Unió de Pescadors va iniciar en 2016. “Ho tenim tan interioritzat com que les Falles són en març. La gent de la meua generació ha crescut sabent que en febrer té el carnaval del Cabanyal, i quan està a punt d’aplegar la data, escoltem molta més música d’aquest estil a casa”, conta el jove, qui forma part a més de la junta organitzadora.

Tot podria haver quedat en una anècdota. Quan el director musical Roqui Albero va tindre la idea de fer un taller de jazz que posteriorment traslladaria al carrer en forma de passacarrer per tal de compartir-lo amb la resta del món. Però l’expectació, tant entre el veïnat com en la premsa, per veure què era això d’un carnaval paregut als que es fan a Nova Orleans, va fer que aquella primera edició fora un èxit. Des d’aleshores, i tot i les inevitables baixades que travessen moltes iniciatives culturals -pandèmia inclosa-, l’activitat s’ha mantingut en peu, arribant en els últims anys a reunir al voltant de 700 persones.

Aquest diumenge serà, a més, d’allò més especial. El carnaval del Cabanyal compleix una dècada, mentre que la Societat Musical Unió de Pescadors celebra 100 anys d’història. “Semblem més un centre cultural que una banda”, ironitza Sanz. I és que  per commemorar aquesta fita han decidit convertir el mes cultural de febrer en un any  sencer d’actes. No sols presentaran un llibre per a celebrar el centenari, sinó que a més han preparat diferents tallers de jazz i concerts. Un dels més importants tindrà lloc el pròxim 26 d’abril en el Palau de la Música.

Pel que fa al ‘Cabanyal- New Orleans’, el passacarrer començarà a les 11:30 hores des del Casinet (carrer del Pintor Ferrandis, 25) i estarà amenitzat per membres de la Banda Simfònica sota la direcció d’Albero; el col·lectiu Sedajazz, dirigit per Fransisco Blanco ‘Latino’; el cor Gospel Spirit Valencia, dirigit per Vienna Pérez; i músics col·laboradors de primera línia en el món de jazz. A més, com és habitual, el carnaval comptarà amb la presència de la gran Diva del Cabanyal.

Amb tot, el carrer vibrarà amb els nous arranjaments i nous temes preparats per a l’ocasió. Però hi ha una cosa que no canviarà: el final davant de l’edifici del Casinet, mentre tots junts -cantants i músics- interpreten ‘Do Watcha Wanna’. El tema de Rebirth Brass Band, de més de huit minuts de durada, els permet esprémer l’energia fins a l’últim compàs i quedar-se satisfets fins al següent encontre.

Cal recordar que el Mardi Gras de Nova Orleans no és només un carnaval de “disfresses”, sinó una celebració profundament vinculada a les brass bands, al jazz de carrer i a la desfilada com a acte comunitari. La música no acompanya la festa: és la festa. Eixa idea -la del carrer com a escenari obert- és la que el Cabanyal va decidir importar fa deu anys, quan a la ciutat no era habitual escoltar aquest llenguatge fora de sales especialitzades.

El projecte també naixia amb la voluntat clara de demostrar que una banda de música valenciana podia eixir del repertori habitual de pasdobles o marxes processionals i explorar altres llenguatges.

Eixa diferència es nota també en la forma que adopta la celebració. Si el vent ho permet, enguany vestiran els carrers amb nova decoració. El ‘Cabanyal–New Orleans’ no és un carnaval a l’ús: no hi ha carrosses ni grans comparses coordinades. Sols algun any es cola algun Spiderman o Batman. El que sí que es fa és recrear l’estètica del Mardi Gras, amb peces inspirades en els anys 20 i respectant els colors tradicionals: morat, verd i groc.

La connexió Cabanyal–Mardi Gras

Els orígens i el recorregut estan doncs clars, però què ha fet que aquesta tradició musical haja connectat tant amb el barri marítim? Nico Sanz no ho veu com una casualitat. “Tampoc hi ha molts llocs a València on açò es puga fer així. El Cabanyal és molt colorit, hi ha cases de tonalitats molt diferents, i tenim cinc associacions musicals. És una de les zones amb més tradició musical de la ciutat”, afirma. Al voltant, a més, locals com La Fàbrica de Hielo, La Batisfera o La Xarranta han consolidat una programació vinculada al jazz que reforça aquesta atmosfera.

Tot açò fa que el vincle amb Nova Orleans no resulte forçat i l’escenari semble fet a mida. El Casinet, edifici modernista i seu de la societat musical des de 1926, s’engalana amb pancartes i colors, s’omplin les finestres per dins i per fora, i el carrer es transforma. Quan el jazz o el gòspel comencen a sonar, l’ambient canvia. “S’anima moltíssima gent. Cada any ve més públic”, apunta el músic.

A més, si en les primeres edicions el projecte naixia quasi exclusivament des de dins de la Societat, amb músics, famílies i socis, amb el temps s’ha anat obrint. Associacions com l’Escorxador o Reina 121 han impulsat tallers previs de coreografia o de màscares per a desfilar en grup; estudiants del Conservatori Professional s’han sumat tocant; i el cor Gospel Spirit participa amb força.

Eixa voluntat també es nota en els detalls. Enguany, el cartell l’ha dissenyat Anna Moreno, saxofonista de la banda i estudiant de Belles Arts, donant-li molta personalitat. I també s’han anat sumant xicotets patrocinadors del barri -forns, restaurants, negocis pròxims- que contribueixen a fer créixer el projecte sense perdre l’escala humana.

“Ara que tenim certa presència, que s’ha establert com una tradició, volem que participe més gent. Que siga encara més compartit. El carnaval és una de les activitats més interessants de la Societat Musical. No té una estructura cent per cent rígida. És molt de barri”, insisteix Sanz.

Aquest interés també es nota de portes endins. La Banda Simfònica supera actualment els setanta membres i el Casinet comença a quedar-se menut per a certs concerts. “A Nadal vam tocar a Albuixec, perquè ací no cabíem i tenim molta amistat amb ells. Quan fa bon temps, el que fem és eixir al carrer”, explica Sanz. També ho fan, clar, ara. Amb l’ànima que, siga com siga, el projecte siga creixent. Pel que fa al Cabanyal–New Orleans, com diu el valencià, “encara ningun veí s’ha cansat ni queixat”.