VALÈNCIA. “En una pel·lícula de Buster Keaton, One Week (1920), una parella rep com a regal de boda una casa prefabricada. La caixa inclou totes les peces, com si fora un moble d’IKEA gegant. Però un exnòvio d’ella, gelós, canvia els números de les caixes i, quan Keaton intenta muntar-la, el resultat és un desastre”, introdueix l’arquitecte de Borriana Juan Marco. “No és un tema nou, casi caldria preguntar-se com és possible que encara continuem construint com al segle XIX”.
Juan Marco va estudiar Arquitectura a la UPV i a la FADU de Buenos Aires, va treballar mà amb mà amb Josep Llinàs, és profesor d’Industrialització Sostenible al CEU de València i ha dedicat bona part de la seua carrera a repensar el valor cultural, tècnic i social de la construcció industrialitzada. La Rock and Roll Home (rNrH), una casa modular i autosuficient a Xiva, és un exemple contundent: es va fabricar en tres mesos i es va instal·lar en només tres dies.
“El temps són diners: tindre una casa en tres mesos o en tres anys marca una diferència enorme de preu. Però no és només qüestió de rapidesa: és una altra manera de pensar l’arquitectura. Dediquem més energia a analitzar, per a després executar amb precisió. Eixe és l’èxit”, explica. Aleshores per què no acaba d’arrancar la industrialització?
Foto: Diego Opazo.
“Per una banda, hi ha una inèrcia de la indústria de la construcció, que ací és molt fenícia i antiga. Tampoc hi ha massa suport institucional. Però des del punt de vista de l’usuari, també es tenen molts prejudicis: es pensen que es mes barata, però no mes eficaç, pensen que es fràgil, que no té prestigi”, apunta. “Ara sembla un producte de luxe perquè hi ha poca producció; quan es produïsca més quantitat, hi canviarà”.
La casa, que s’alça sobre una parcel·la escarpada al Barranc de Soterranya, no tracta de domesticar el terreny. Tot el contrari: s’hi adapta sense forçar-lo. Per a fer-ho, Marco opta per una estructura metàl·lica lleugera, amb una implantació que respecta l’escorrentia natural i evita grans moviments de terra.
“La cimentació i l’estructura se fa in situ, i després apareixen els mòduls i es van instal·lant. Es va fabricar en tres mesos i es va col·locar en tres dies. És una vivienda modular, que te una limitació de transport: perquè no siga molt car i complicat limitem els mòduls a unes dimensions de tres metres i mig”.
Foto: Diego Opazo.
El resultat no és un cub compacte sinó una seqüència de mòduls fragmentats, pensats per millorar l’habitabilitat: permeten ventilacions creuades, una relació més rica amb el paisatge, i un comportament tèrmic molt més eficient. “Té poca superfície, però sembla enorme. Fragmentar no és perdre espai, és guanyar qualitat.”
La casa és també desconnectada —literalment. Funciona de manera autònoma gràcies a panells fotovoltaics, aerogeneradors i un sistema de recollida d’aigües pluvials. Però aquesta autosuficiència energètica no és una declaració estètica, sinó un posicionament pràctic i ambiental. El projecte aposta per la construcció en sec, sense ús d’aigua ni formigó en l’obra, cosa que redueix emissions, accelera terminis i permet un fàcil desmuntatge —una arquitectura que pot ser desmuntada, reutilitzada, reciclada.
La crisi de l’habitatge no està provocada per la falta d’oferta, però totes les solucions posades damunt la taula fins ara passen per incrementar-la mitjançant l’arquitectura industrial. Però no només això està canviant. Davant la crisi climàtica, l’envelliment del sector i l’exclusió de molts perfils professionals, l’arquitectura industrialitzada ofereix solucions escalables, eficients i compatibles amb una economia circular.
“Treballar en una nau no és igual que a la intempèrie. La prefabricació permet incorporar més dones i diversitat al procés. Alejandro de la Sota deia: ‘Prefabricar és fabricar abans’. Doncs això: pensar més, construir millor.”
“La meua visió personal ha canviat al llarg dels anys a mesura que m’adone que no és la tècnica el més important. Després, em vaig adonar que són més importants les ferramentes de treball. Estem en una època on l’arquitectura esta ofegada en un mon funcional i s’han perdut la visió mes cultural”, explica Marco. “Quan hi ha una desgràcia, una guerra, es torna a mirar a l’arquitectura industrialitzada i després s’oblida, però crec que ara ja no hi ha retorn”.
Foto: Diego Opazo.
