VALÈNCIA. En un moment de retrocés polític i cultural al País Valencià, Pau Alabajos torna a posar la poesia al centre com a eina de resistència. Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista és alhora llibre, disc i espectacle: un projecte de 360 graus que revisita la veu combativa d’Estellés, Marçal, Margarit o Granell per llegir amb claredat el present. Ho fa agafant com a referència un objecte: les vietnamites que servien per a fer còpies massives de propaganda antifeixista durant els anys de la censura. 

“Aquest repertori està pensat com una mena d’antídot contra tot això”, diu Alabajos, que defensa la cançó com una forma d’intervenció política necessària, també des de l’escenari. La seua gira li durà des dels instituts fins al Palau de Les Arts, on tancarà la gira en març de 2026.

— La idea inicial era fer una antologia i escriure o va començar primer com a projecte musical i després el projecte tenia prou entitat i investigació com per acabar convertint-se també en un llibre?

— Comença un poc amb el projecte del llibre Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble (Sembra, 2024),. Vam veure el potencial de poder fer un espectacle de 360 graus, que al mateix temps tinguera cançons en directe inspirades en els poemes que havíem escollit, un llibre que acompanyara i explicara, d’alguna manera, una crònica d’aquells anys convulsos de la dictadura franquista, durant la qual les vietnamites van ser essencials per saltar-se els filtres de la censura.

En aquest sentit pensàvem que el llibre era la millor manera de fer aquesta crònica, i al mateix temps les musicacions dels poemes que acompanyen el llibre en el CD també hi aporten una altra capa. A més, amb els tallers que fem per a instituts de secundària i per a biblioteques és una manera molt bona d’arribar a tots els àmbits. El projecte es pot conéixer a través de les cançons, a les plataformes digitals, o fins i tot en una llibreria, o a través d’un institut, d’una biblioteca o comprant una entrada per a un concert. Tot està relacionat.

Creiem que, cada vegada més, els projectes que són diversos tenen més possibilitats, perquè estem en una societat molt líquida, en què la cultura ha de ser una ferramenta de transformació. I quan podem incidir en més àmbits, millor que millor.

— El primer que fas en el llibre és establir unes coordenades: què vol dir “antologia”, què vol dir “incompleta”, per què parlar de poesia catalana antifranquista... Quines ambicions tenia el projecte des del principi?

— Fent una ullada a la realitat i tenint en compte l’augment desaforat del feixisme i les regressions que estem veient dia rere dia —a casa nostra, però també a tot Europa, i fins i tot a nivell mundial—, aquests poemes són més vigents que mai. Estan escrits als anys seixanta i setanta, però parlen de moltes coses que estan passant avui dia: repressions quotidianes, actituds prenyades d’odi… Aquest repertori està pensat com una mena d’antídot contra tot això. Reivindicar-lo significa posar en valor uns referents claríssims per a tota la cultura que es fa en la nostra llengua, però també actualitzar-los. Quan agafes un poema i el converteixes en una cançó, li poses un vestit de diumenge que és l’actualitat. Nosaltres mirem aquests poemes des de l’any 2025, i per això els portem cap al present i cap al futur. Ha de ser un toc d’atenció per a les properes generacions.

— Quan es parla de la cançó protesta o de la poesia antifranquista, es sol veure com una cosa dels nostres pares o mares. Com si parlar de la dictadura fora només cosa del passat. I en canvi tu, en els textos, estàs fent un treball molt clar de recordar el seu lligam amb el present.

— Per això també voliem que fora un projecte de 360 graus, i que tinguera un peu a l’aula em sembla importantíssim. L’educació i l’ensenyament són un cavall de batalla, un camp de batalla, on explicar coses que les noves generacions no han viscut en la pròpia pell, o que tenen ja molt lluny. 

Jo tampoc no vaig viure la dictadura en la pròpia pell, però sí que em queda més pròxima, en el sentit que tenim la memòria democràtica encara recent. Últimament he vist alguna enquesta que deia que part dels adolescents opina que es viuria millor en una dictadura. Això és perquè no sabeu exactament què va passar. En aquest sentit, crec que aquest llibre i aquest projecte són importants per això: perquè recordem molts dels abusos, de les injustícies, de les opressions que es van viure fa relativament poc. Perquè han passat només cinquanta anys de la mort de Franco.

— Ja parlant de les cançons, òbviament Vicent Andrés Estellés està molt present. Per què era important parlar d’ell com un gran autor de poesia catalana antifranquista? Moltes vegades, parlem de la seua figura en genèric i potser ens perdem una mica dels seus assoliments en diferents àmbits.

— Tens tota la raó. Jo crec que és un poeta que, arran del centenari que es va celebrar l’any passat i també de les Nits Estellés que se celebren cada mes de setembre, és com si tot se centrara en la seva figura però sense el context literari al qual pertany.

Estellés manté un diàleg de tu a tu amb altres grans poetes de la nostra literatura: Maria-Mercè Marçal, Joan Margarit, Salvador Espriu, i tants altres que hem musicat o antologat. I fer una reivindicació d’aquestes característiques significa quedar-nos, en aquest cas, en la part més política, en el compromís cívic i social, que va ser un dels punts de llança de la literatura posterior.

Llibre de Meravelles, que és potser l’obra més important que va escriure, o la que més incidència ha tingut, és un càntic contra el feixisme. Un retrat de la societat valenciana de postguerra, de totes aquelles tristors, abusos i injustícies que es produïen contra les persones, contra la ciutadania. I això ho hem de reivindicar i ho hem de posar en valor.

— Parlem de la producció musical. Les cançons estan més plenes —hi ha més instruments, la teua veu es processa, etc. Com ha sigut el procés purament musical d’aquest projecte?

— En aquest projecte hem tornat a comptar amb els productors artístics Santos i Fluren. Ja és el tercer disc que gravem amb ells. El primer va ser Ciutat a cau d’orella, amb dotze poemes de Vicent Andrés Estellés. El següent, Les hores mortes, amb algunes cançons meues i també poemes de Miquel Martí i Pol. I tanquem una mica aquesta trilogia amb els poemes antifranquistes, amb versos d’Estellés i d’altres poetes.

Sí que és veritat que, per la contundència d’alguns d’aquests versos que hem recuperat amb una feina gairebé arqueològica, el vestit que requerien era especial. La feina dels productors artístics, moltes vegades, és intentar expressar amb textures i sons el contingut de les lletres. I en aquest sentit han pensat que calia una producció més acurada, més plena.

Podríem dir que, en alguns casos, està més pròxima al rock and roll que a la cançó d’autor. També hem jugat amb les cordes d’una manera que no havíem fet abans: en lloc de fer una melodia, a voltes fan sons incòmodes, pel tipus de producció que hem fet.

Ha sigut un procés molt encoratjador, molt emocionant. Jo he après moltíssim. La veritat és que cada vegada que gravem un disc és com fer un màster.

— Com heu vestit la posada en escena perquè siga un muntatge especial?

— Evidentment, és molt difícil portar exactament fil per randa la producció que vam enregistrar als estudis Blind Records. Però el que fem és adaptar-ho a un format de quintet: cello, violí, guitarra acústica, bateria, piano i veu. A més a més, en escena tenim la pròpia vietnamita que apareix a la portada del llibre, que hem comprat de segona mà i que vesteix l’escenari.

Pel que fa al repertori, sí que hi ha les cançons que estan dins del llibre, els poemes antifranquistes, però també n’hi ha d’altres que hem enregistrat en discos anteriors. I també cançons pròpies que, tot i no formar part estrictament d’aquest repertori, pensàvem que podien acompanyar-lo molt bé. Hi ha alguna versió, sobretot de Raimon, perquè enguany es compleixen trenta anys de les Vacances pagades, i ens venia molt de gust retre-li homenatge. Per tant, el concert té una part més política, més de reivindicació i de llegat antifranquista, i una part més vivencial, més privada, més íntima: les cançons marca de la casa, com diem nosaltres.

— Et sents una mica a soles en l’escena de la cançó protesta? N’hi ha la sensació que s’està apagant.

— A mi em dona la sensació que és una cosa pendular. Durant uns anys semblava que calia evitar parlar explícitament de qüestions polítiques i buscar —diguem-ho així— una “normalitat” que em sembla absolutament surrealista. Perquè fer una dicotomia entre música política i música no política és fora de lloc: tot és polític.

En el moment que fas —per acció o per omissió— una referència explícita o implícita a la política, és perquè forma part del teu dia a dia. En el meu cas, sempre ha sigut així, perquè he tingut també un peu al carrer, no només a l’escenari. I quan algun grup decideix obviar temes que ens afecten molt directament —sobretot al País Valencià, on darrerament estem veient el pacte entre el Partit Popular i Vox, i totes les agressions contra la llengua, la cultura, la identitat, la diversitat... tants cavalls de batalla—, jo crec que les músiques i els músics hem de prendre partit. No ens podem quedar de braços creuats.

L’escenari no deixa de ser un altre lloc on comunicar i on dir la nostra. I, des del meu punt de vista —i jo porto fent-ho des del 2004, quan vam traure el primer treball—, crec que cal utilitzar la cançó com el que és: una ferramenta de comunicació.

Les cançons de la ràdio-fórmula també són polítiques, en el sentit que estan reproduint uns valors concrets, en un moment i un context històric i polític determinat. El que passa és que s’ha buscat un tipus de cançó més desideologitzada, més blanca. Però això ja ho hem vist en altres moments de la història de la música al País Valencià, i després han tornat a aparéixer propostes punteres amb voluntat de transformar.

I al mateix temps, passa també que la cançó d’autor, com l’entenem, una guitarra acústica i una veu, no només és això. També podríem dir que un grup com Zoo fa cançó d’autor, en el sentit que són vehicle d’idees. Tot i que el llenguatge és diferent, tenen també la voluntat o la vocació de canviar les coses.

I no només ells: Aspencat, Orxata, Obrint Pas, La Gossa Sorda... Tots aquests grups han sigut molt referencials durant els últims anys. Ara mateix, per exemple, tenim Auxili en actiu. És a dir, que sí que hi ha grups que fan aquest tipus de cançó compromesa, tot i que no siga des de l’estètica pura i dura de la cançó d’autor clàssica.