L’altre dia —crec que va ser el dilluns de la setmana passada— vaig sentir una entrevista que li feien, en la ràdio pública valenciana, À Punt, al senyor rector magnífic de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Juan José Ruiz Martínez, en qualitat de nou president de la Conferència de Rectores i Rectors de les Universitats Públiques Valencianes. Es tracta, com se sap, d’un càrrec de caràcter rotatori entre les cinc universitats que conformen el sistema públic universitari valencià (Universitat Miguel Hernández, Universitat d’Alacant, Universitat Politècnica de València, Universitat de València i Universitat Jaume I de Castelló). I el rector Ruiz va prendre el relleu presidencial, precisament a Altea, el passat 16 de gener, de mans del rector de la Universitat Politècnica de València, el senyor José Capilla.
No tinc l’honor de conéixer personalment el senyor Juan José Ruiz, rector magnífic de la Universitat Miguel Hernández. Però —no faig sinó confessar una molt personal i subjectiva impressió generada a partir de la referida intervenció mediàtica— em va semblar que era una persona amb una imatge afable, agradable, seductora, mesurada, sospesada, bonhomiosa, aplomada, atractívola. Aprofitant la conjuntura, l’home expressava, tan bé com sabia —i tan convincentment com podia— la necessitat d’una planificació i una regulació raonable del finançament del nostre sistema universitari com a veritable pedra de toc per a la millora de la investigació, la docència, la gestió, la formació, la transferència i la divulgació del coneixement que tenen com a comesa aquestes institucions públiques: un tema que clama al cel. Fins ací, tot bé: tot clar. Tanmateix, el punt àlgid de l’entrevista (que es pot visualitzar íntegrament en aquest enllaç) es va produir quan el periodista que conduïa el programa Les notícies del matí, Òscar Martínez Cabanilles, impecablement professional, li plantejar — com qui no vol la cosa— la qüestió següent:
—La seua Universitat, la Miguel Hernández d’Elx, manté un litigi amb la d’Alacant per la implantació del Grau en Medicina. Han presentat ja el recurs contenciós administratiu contra la decisió?
Com és lògic, vaig parar l’orella per saber què contestava el rector de la UMH davant de tan delicada, sensible i vergonyant qüestió. I l’home va venir a respondre, sorprenentment:
— Sí. Es va presentar ja fa uns mesos i està en marxa. No sé quina serà la resolució, però segueix el seu procés. Ací l’important també és que en l’opinió pública hi ha una cosa que no és correcta. I és que tothom estem d’acord que fan falta metges, veritat? Ho estem patint cada dia i ho hem patit amb la pandèmia. Però el problema és un problema d’inversió, també. D’inversió planificada. Perquè quan calen metges és ara: en aquests moments. Tots els estudis, fins i tot el que hi ha penjat en la pàgina web del Ministeri, diuen que la corba de jubilacions de personal mèdic té el màxim entre 2025, 2026 i 2027. Per tant, quan calen metges és ara. I estan disponibles: hi ha titulats formats, però passa que no hi ha prou places MIR. Formar un metge ara, per a dins de dotze anys? Potser sí: potser té el seu interés. Però no és un interès estratègic ara mateix. Perquè hi insistisc: un metge, fins que pot ocupar una plaça en el sistema públic, ha de passar sis anys d’estudi, un examen MIR molt exigent, i després quatre o cinc anys d’especialitat. És a dir: deu o dotze anys des d'ara. Estem parlant de quin any? Del 2037 o 2038, pràcticament! Ací la corba baixarà moltíssim i ja no faran falta. Els recursos públics ara s’han d’invertir en places de metges, no a llarg termini, en dotze anys.
Em punxen i no em trauen sang! De veritat? L’argument del rector de la Universitat Miguel Hernández per a justificar —poca broma, ai!— la presentació d’un recurs contenciós administratiu contra la Universitat d’Alacant pel fet d’oferir el Grau en Medicina és aquest? Dir que el metges fan falta ara i no dins de dotze anys? Que en l’actualitat, per imprevisió al seu dia del sistema universitari i el sistema sanitari, hi ha un problema enorme de dèficit de facultatius autòctons competents no deixa de ser una evidència: una terrible, amarga, preocupant i irresoluble evidència. Però que actualment hi haja un problema de dèficit de personal sanitari qualificat no legitima —no pot legitimar de cap de les maneres!— posar traves a les mesures orientades a solucionar aquest mateix problema a mitjan o llarg termini. D’això, senzillament, se’n diu previsió. Exactament: preveure avui qui podrà curar demà.
«És molt cert que Medicina és la carrera més demanada i que les llistes d’espera són en aquesta titulació enormes», admet el senyor Ruiz en la mateixa entrevista. «Per tant?», fan ganes de preguntar-li, amb mans esteses mirant al cel. Fan falta metges. La previsió és que continuaran fent falta metges. Tenim un problema enorme de dèficit de personal mèdic qualificat, i aquest problema de cap de les maneres no s’està resolent satisfactòriament amb la contractació en origen de metges procedents de països que no sempre poden garantir una formació completa i satisfactòria dels professionals. Ja ho sé, que el tema és delicat. Però... Convindria que ens férem aquestes preguntes sense embuts, perquè ens hi juguem la salut —i la vida—: tenim tots els metges i totes les metgesses que necessitem?; qui són i com s’han format?; tenen totes i tots una qualificació òptima?; ofereixen plenes garanties per a atendre els pacients?; n’hi ha prou?; són, els metges i les metgesses que ara mateix tenim, els metges i les metgesses que mereixem?
Però la cosa encara es va posar més interessant, en l’entrevista radiofònica i televisiva al nou president de la Conferència de Rectores i Rectors de les Universitats Públiques Valencianes, el senyor Juan José Ruiz, quan, passat el mal tràngol d’intentar justificar l’injustificable, la periodista Isabel Olmos li va plantejar, molt oportunament:
—Jo voldria preguntar-li sobre l’escenari al qual ens enfrontem actualment, que és el del creixement i la implantació de les universitats privades. En l’últim quart de segle no s’ha generat cap universitat pública a l’Estat espanyol, però sí que, en canvi, hi ha hagut un desembarcament enorme d’universitats privades. Voldria que ens comentara una mica com afecta a les universitats públiques aquest repartiment del pastís. I, també, fins quin punt l’infrafinançament està posant pedres a la motxilla de les universitats públiques... O si cal fer una autocrítica, i veure en quines qüestions les universitats privades noves estan implantant algun altre tipus de procediment o d’oferta que la pública encara no pot.
La resposta del rector, en aquest cas, va ser del tenor següent:
—Com a rector d’una universitat pública i com a coordinador de les universitats públiques, evidentment he de defensar la universitat pública perquè és la que té més controls. Això no impedeix —i, a més, això ja és una opinió personal meua— que la universitat privada no tinga un espai molt important. Perquè són fons privats gestionats d’una altra manera. I sempre que —i aquest és el punt clau!— els controls de qualitat que experimente siguen adequats i suficients, jo no hi tinc cap inconvenient: no veig cap problema que les universitats privades òmpliguen un lloc formatiu, perquè tenen altres capacitats, altres desenvolupaments complementaris de vegades respecte dels de la universitat pública.
Així, doncs, el senyor Ruiz, a títol personal —«és una opinió personal meua», es va preocupar de precisar—, considera que la universitat privada té «un espai molt important». Per això, «no té cap inconvenient» que els «fons privats» hi facen el seu mercadeig i «òmpliguen un lloc formatiu» amb «desenvolupaments complementaris» als de la universitat pública. No li preocupa, per tant —parlant en plata—, que els «fons privats» puguen fer de l’educació un brut negoci especulatiu. Per a ell, segons sembla, no és un problema que universitats privades com el CEU Cardenal Herrera o la Universitat Catòlica de València paren la mà, facen caixa i pasten cada any saboroses divises aprofitant l’elevadíssima demanda d’estudis de Medicina que existeix per part dels joves universitaris: una demanda que les universitats públiques no poden atendre. No. «Cap problema.» El problema per al senyor Ruiz no és que les universitats privades juguen el seu joc empresarial i especulatiu amb una cosa tan sensible com la formació de metges i metgesses. No. «Cap inconvenient.» Però, en canvi, si és ara una universitat pública com la Universitat d’Alacant la que ofereix el grau de Medicina... La seua universitat germana, també pública (la Universitat Miguel Hernández), va i sent la necessitat irreprimible de sacsar-li un recurs contenciós administratiu per a mirar d’entrebancar i impedir-ne el projecte!
Per sort —i per sentit comú—, crec que va ser el passat 12 de juny que la Sala Contenciosa Administrativa del TSJCV va denegar la suspensió cautelar de l’inici dels estudis del Grau en Medicina després de la denúncia de la Universitat Miguel Hernández contra la Universitat d’Alacant; i la Universitat d’Alacant, per fi, va poder iniciar feliçment el seu Grau en Medicina al setembre. Cadascú és lliure de sospesar quines són les veritables raons per les quals la Universitat Miguel Hernández va voler recórrer contra la Universitat d’Alacant. En les especulacions, per descomptat, s’hi val recordar que la santa barra i la manifesta indecència demostrada per la Universitat Miguel Hernández amb aquesta estratègia de contenciosa animadversió contra una universitat pública com la d’Alacant —i, alhora, paradoxalment indolent en relació amb la competència de les universitats privades— es produeix, per a més inri, des d’una universitat que es va crear, justament, per mitjà de la segregació de l’antiga Facultat de Medicina de Sant Joan, que d’un dia a l’altre, per obra i gràcia del Govern d’Eduardo Zaplana, va passar de ser Universitat d’Alacant a ser Universitat Miguel Hernández, etc.
Uf! Segur que tot això podria animar ameníssimes converses de política universitària en què els fets suspectes del passat potser aportarien llum respecte de les indigències del present. Però no: aquesta no seria la qüestió important. Als meus ulls, la veritable qüestió important ara com ara és que una «enorme» quantitat de joves estudiants que han obtingut notes excel·lents en el batxillerat i el la PAU —notes superiors a 13 punts sobre 14 i tot!— s’ha quedat en llista d’espera i no ha pogut aconseguir plaça per a estudiar Medicina en les universitats públiques d’un país desesperadament necessitat de metges i metgesses. I, per contra, estudiants amb notes mediocres, però que disposen de recursos econòmics familiars suficients, sí que han pogut accedir al somni d’estudiar Medicina en universitats privades com la Catòlica o la Cardenal Herrera. D’aquesta manera —per parlar clar— resulta que les filles i els fills dels papàs rics (amb butxaca suficient per a pagar una universitat privada) poden acabar sent metges; i, per contra, les filles i els fills de les famílies humils, no, a pesar que potser han demostrat una major excel·lència acadèmica en el batxillerat i la PAU.
Sobra dir que el senyor Juan José Ruiz, rector de la Universitat que al seu dia va interposar un vergonyant recurs contenciós administratiu contra el Grau en Medicina de la Universitat d’Alacant, té tot el dret el món a expressar la seua expressió a títol personal en un tema com aquest —a pesar de ser entrevistat en la ràdio i la televisió públiques i en qualitat de president de la Conferència de Rectores i Rectors de les Universitats Públiques Valencianes. Per descomptat que sí. Però... Si la cosa va d’opinions personals, opinió personal per opinió personal també a mi —per què no— m’agradaria poder exposar la meua. I és aquesta: que en les societats democràtiques i civilitzades l’educació i la sanitat no s’haurien de poder concebre mai com un negoci especulatiu de «fons privats», sinó com un dret social essencial: un dret social essencial regit, òbviament, per la igualtat d’oportunitats de la ciutadania com a principi fonamental.
Altrament dit: que si les filles i els fills dels papàs rics poden acabar sent metges pagant la costosa matrícula d’una universitat privada (a la salut dels beneficis econòmics dels corresponents «fons privats»), mentre altres estudiants amb millor qualificació acadèmica però econòmicament més humils queden exclosos del projecte professional i vital de la Medicina, una cosa almenys sí que hauríem de tenir clara. I és que no anem bé.