VALÈNCIA. A Roma, entre pedres de temples clàssics i murs barroc, creixen plantes que no enfonsen arrels a terra. Són epífites: orquídies o líquens que viuen a costa d’altres plantes. “No maten l’hoste, però el hospedador se serveix d’eixe lloc per poder créixer”. Aquesta relació ecològica ha esdevingut una brúixola per a Adrián Salvador Candela (València, 1982), que veu en ella una manera de descriure el seu pas per la Reial Acadèmia d’Espanya —a una residència artística el passat semestre— i la seua manera d’entendre el disseny. “La planta epífita com un element que està en diàleg amb el que existia, sense ser un objecte rupturista”, explica.

És la seua primera vegada en un format artístic d’aquest tipus: “És la primera residència que feia… fa uns anys vaig estar a Bois Buchet però era voluntari; pagues el teu curs i tens una estada, en eixe cas sobre cuina de fermentació”. Aquesta vegada, però, s’hi presentava a una de les convocatòries artístiques més prestigioses d’Espanya “a través de la disciplina de disseny i altres creacions”, disposat a conviure amb “perfils i disciplines que són mons molt distints en la manera en què es viuen”.

En disseny, reconeix, “estem més lligats al comercial; porte quinze anys amb el meu estudi com a dissenyador, molt lligat a la funció de l’objecte i a dependre de clients”. Però, com una epífita que busca una nova escorça on viure, el seu treball ha anat virant: “En els últims anys, arran de la meua formació com a artesà de la pell i gràcies a la Fundació Loewe, va virar cap a l’artesania de disseny autoproduït, inclús amb el disseny d’objectes sense que hi haguera un client darrere”.

A Roma, ha volgut alliberar-se de les obligacions comercials: “Ara vull aprofundir a la tècnica de l’enformat en pell, sense cap objectiu comercial específic. Simplement investigar, analitzar, des d’un punt més humanista, res massa científic”. Aquesta deriva personal coincideix amb un moment en què “el món del disseny està vivint un moment interessant, donant més importància al disseny col·leccionable, gràcies a l’artesania contemporània… totes eixes fronteres i línies que poc a poc es difuminen”.

Com les epífites, que adapten la seua forma a les altres plantes sense modificar l’entorn de soca-rel, ell no renuncia a dialogar amb la indústria: “No significa que no vulga proposar un llenguatge més conceptual i lligar-lo per a una marca i generar alguna cosa més comercial… Això forma part del que significa l’artesania contemporània, sense por al diàleg amb la indústria”.

El plec on arrelar sense tocar terra

L’arribada a Roma va ser intensa: “Vaig arribar de nit carregat de maletes, amb por, però excitat per tot el que anava a vindre”. Els primers mesos, com una planta buscant on arrelar, van ser de recorregut i observació: “Em donava vergonya perquè veia als meus companys als seus tallers i jo estava visitant museus i monuments… però arribes al segon mes sense haver trepitjat el taller i dius: has de començar a fer alguna cosa”.

Entre lectures i experiments amb materials, va topar amb una idea que també ressona amb la metàfora vegetal: el plec. “La resta de companyes artistes tenien clar el camp en el qual treballen i em deien: tu estàs en el plec, entre mitges d’un i altre… Roma també està en un plec, ix i entra, totes les capes de Roma estan connectades en un plec continu”. 

La residència té les seues condicions a l’emblemàtic edifici de San Pietro in Montorio: “És veritat que no hi havia els tallers que jo necessitava: fusteria, forn de ceràmica, màquines i eines bàsiques de treball… sorprén que amb 152 anys de vivències de gent que ha passat per allí, no hi haja un inventari amb eixos materials i eines”. Tot i això, es va trobar amb sorpreses: “Teníem el tòrcul més antic de Roma, espectacular per fer gravats de grans dimensions… va ser un regal caigut del cel”. Candela es va adaptar prompte: “En els meus processos soc orgànic i m’adapte als mitjans que tinc… necessitava un lloc amb punts d’aigua, amb banyeres…”.

El resultat de la seua estada és “una col·lecció d’artefactes… en alguns sí que es veu una relació funcional, com làmpades o escultures lumíniques, i en altres ocasions són elements més artístics o decoratius”. Hi ha peces que, com una epífita, redefineixen la seua pròpia identitat: “Hi ha un tamboret que vaig fer en pell amb enformat en pell… és un tamboret perquè ho dic jo i perquè t’hi pots asseure, encara que a simple vista no ho semble”. Per a Candela, la lliçó de Roma és clara: “Demostrar que el llenguatge artístic és compatible amb treballar amb marques sense banalitzar el missatge”. Créixer sense necessitat d’arrelar-se en terra ferma.