VALÈNCIA. Feia més d’una dècada que l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i) preparava simulacres per a emergències en patrimoni. Havien practicat com actuar davant inundacions en museus, arxius o biblioteques, però cap assaig podia equiparar-se al que arribaria després. Quan la Dana va colpejar tantíssims municipis valencians el 29 d’octubre de 2024 i, amb ells, el patrimoni que s’emmagatzemava a les plantes baixes de molts edificis i cases, el que fins aleshores havia sigut un exercici teòric es va convertir en una catàstrofe real. “Els primers dies em deia que res del que havia fet en aquells simulacres m’havia servit. No és el mateix enfrontar-te a un arxiu que a dinou alhora, i tots tan malament”, assenyala Gemma Contreras, directora de l’IVCR+i. No obstant això, la mateixa professional reivindica la importància d’aquella experiència prèvia, com la de tots els conservadors, restauradors, bibliotecaris i arxivers que es posaren a treballar ràpidament per a recuperar una documentació que, com diu, “és molt important”. Tant com que “és la vida dels pobles”.

Només cal mirar el dia a dia del treball al centre. El dia que Culturplaza visitava les instal·lacions de Fira València, amb tots eixos metres quadrats plens de documents, una de les restauradores buscava diverses partides de baptisme i de matrimoni de l’arxiu judicial de Picanya, sol·licitades per veïns que necessiten recuperar la seua documentació personal. “Això és la vida de les persones, el que tenim ací”, expliquen des de l’equip de restauració.

Tot i que la major part dels materials continua en fase de rescat, el balanç és optimista: de les 2.814 caixes de documentació -entre arxius històrics, administratius i judicials- pràcticament totes s’han pogut estabilitzar. “Encara estem en la primera etapa, la del rescat, però tota la documentació ja està seca, i això per a mi vol dir que s’ha salvat tot”, assenyala Gemma Contreras. Només “un 1 o 2%” del que ha arribat als tallers no es podrà recuperar, per la fragilitat extrema del paper o perquè les fulles s’han quedat enganxades de manera irreversible. La resta, asseguren, està salvada.

Una xarxa de rescat sense precedents

La Dana no només va posar a provar la resistència del patrimoni valencià, sinó també la capacitat de resposta de les seues institucions culturals. En pocs dies, prop de 40 entitats públiques, universitats, ajuntaments i professionals de tot el país es van coordinar per a organitzar un dispositiu de rescat sense precedents. A la Fira de València, convertida en un centre d’operacions, convivien els equips del mateix institut amb tècnics de museus, alumnes de restauració i voluntaris. Mentrestant, altres espais com l’IVAM, L’Etno o el Museu de Belles Arts de València reenfocaren la seua activitat, oferiren suport tècnic i assessorament en la gestió d’obres afectades, o cediren personal i recursos per a les tasques de conservació. 

El pla d’emergències en patrimoni cultural, activat per primera vegada a aquesta escala, va incloure la inspecció d’abrics rupestres, esglésies, arxius i col·leccions municipals d’una vintena de localitats de l’Horta i la Ribera. També va implicar la redacció d’un pla director de restauració i l’estudi científic dels materials contaminats pel fang. Des del Ministeri de Cultura fins a la Generalitat de Catalunya o la Junta d’Andalusia van haver d’aportar mans, equips i coneixement.

En total, s’han intervingut més de sis mil béns culturals, entre llibres, plànols, escultures i obres d’art de museus i parròquies. Part d’aquest treball s’ha dut a terme des de L’Etno, on s’han restaurat 45 objectes procedents del Museu de la Rajoleria de Paiporta, amb l’objectiu que el centre puga reobrir el més prompte possible. També s’ha intervingut sobre 118 palmitos del Museu del Palmito d’Aldaia, sota la coordinació de la restauradora Ana Serrano. A més, les seues sales de reserva de Bétera acullen el treball del col·lectiu de restauradores i restauradors voluntaris que continuen recuperant material audiovisual domèstic afectat per les inundacions.

Des de l’IVAM, la inundació del centre logístic de la Generalitat a Riba-roja va cobrir de fang i aigua 131 obres de la seua col·lecció. L’equip del museu va retirar embalatges mullats, van netejar les escultures a pressió i van habilitar espais al mateix edifici Julio González, a Fira València i fins i tot al Ministeri de Defensa per poder assecar i desinfectar les peces. Ara, un grup de quinze professionals treballa en la seua restauració, un procés que s’allargarà fins a 2026 i que inclou obres d’artistes com Andreu Alfaro, Jaume Plensa, Susana Solano, Richard Serra, Miquel Navarro, Mona Hatoum o Gerardo Rueda.

Amb tot, altres col·leccions públiques afectades, com la Ballvert -propietat de la Generalitat-, o els tèxtils eclesiàstics recuperats de diverses parròquies de l’Horta, ja es conserven en condicions estables.

En paral·lel, també s’ha treballat per rescatar la memòria visual afectada per la Dana. Des de la Universitat Politècnica de València, el projecte Salvem les fotos UPV / Recuperar les Memòries ha permés recuperar més de 340.000 fotografies i 3.000 àlbums familiars, retornant imatges cobertes de fang i aigua a més de 400 famílies. Açò ha sigut possible perquè d’un centenar de persones -entre estudiants, docents i professionals de la restauració- han participat en un procés col·lectiu de neteja, classificació i digitalització, que ha aconseguit salvar prop del 80% del material rebut. El 8 de novembre, el Centre del Carme acollirà la mostra del projecte.

El treball silenciós de les restauradores

A Fira València, l’escena impressiona: fileres infinites de documents esteses sobre oueres, un pavelló sencer convertit en taller improvisat. Vestides amb bates blanques i guants, les restauradores de l’IVCR+i treballen en silenci, revisant una a una les fulles que el fang havia deixat irreconeixibles. “No ha sigut un treball bonic -admet Gemma Contreras-, perquè restaurar un Joan de Joanes sempre és més agraït. Però ajudar els pobles a recuperar, a poc a poc, la seua vida, també és molt bonic”. Aquells dies, recorda Contreras, van ser especialment durs. Molts arxivers i arxiveres dels municipis afectats havien perdut la seua casa, i tot i això es van bolcar per salvar allò que era de tots. 

Amb el temps, l’equip ha aprés -i també desaprés- moltes coses que creia saber. Com que el paper, malgrat tot, resisteix molt més del que sembla. “L’arxiu judicial de Picanya va arribar en abril, molts mesos després, i tot i vindre banyat es va poder assecar i conservar”, expliquen des del taller. Eixa experiència ha canviat la manera d’entendre el temps en una emergència patrimonial: la pressa no sempre és la millor aliada, i la prioritat passa per garantir que cada document mantinga la seua coherència arxivística abans que accelerar els processos.

També han descobert que moltes de les tècniques teòriques resultaven inviables en una situació real. “La congelació massiva del material, que és el que recomanen tots els manuals internacionals, era impossible”, explica Contreras. “No hi havia congeladors suficients, i els que existien estaven reservats per a l’emmagatzematge d’aliments durant els primers dies del desastre.” El mateix va ocórrer amb el buit controlat, útil per assecar paper en petites quantitats, però inviable davant milers de caixes plenes de fang. “Vam haver d’improvisar amb ventiladors, corrents d’aire i oueres industrials, que vam comprar per casualitat quan ja no quedava paper assecant al mercat. I, sorprenentment, han funcionat molt bé, perquè deixen circular l’aire entre els fulls i eviten que s’enganxen.”

Una vegada secs, comença la part més laboriosa: paper per paper, l’equip neteja el fang, aspira els fongs i desinfecta amb aigua i alcohol abans d’aplanar i reordenar cada llibre. “És una faena lentíssima”, reconeixen, “però necessària per garantir que els documents es conserven i que no tornen a florir els microorganismes.” Quan els volums ja estan estabilitzats, es guarden en caixes temporals, a l’espera d’una segona fase de restauració per als exemplars més afectats.

A més de salvar el paper, des de l’IVCR+i han hagut de garantir que cada arxiu es mantinga unit, per evitar que els documents perden el seu sentit. “El que més ens preocupa és que la documentació conserve la seua coherència, que no es disgregue”, expliquen. Ara, la prioritat és netejar i estabilitzar. “És veritat que les taques de fang es queden, perquè per llevar-les caldria desmuntar tots els llibres i fer un llavat complet, però no val la pena: l’important no és l’estètica, sinó conservar el contingut.” Cada llibre es desinfecta, s’aplana i es torna al seu volum original, perquè no duplique l’espai que ocuparà als arxius. “Hem de tornar-los a la seua plenitud -diu Contreras-. Estem encara en la fase de rescat, segurament ens quedarà un any més, i després ja vindrà la restauració dels volums més importants.”

Mentrestant, una part del treball ja ha començat a tancar-se. “La biblioteca d’Algemesí es va entregar tota, el parroquial de Picanya també, i el 50% de la documentació de la Generalitat ja està retornada”, detalla Contreras. En les pròximes setmanes s’acabaran els arxius judicials de Catarroja i la segona fase de l’arxiu parroquial, que s’està restaurant a l’Arxiu Nacional de Catalunya. També s’ha implicat l’Escola de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, la Universitat de Granada i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que treballen sobre llibres dels segles XVIII i XIX i diverses escultures.

Un dels casos més singulars és el de l’Arxiu de la Federació Sindical d’Arrossers d’Espanya, conservat a l’Arxiu Municipal d’Alfafar i considerat un dels conjunts documentals més valuosos. La fase de rescat ja ha finalitzat, i el material -plànols i llibres històrics -s’està restaurant ara al Palau de Cervelló, espai cedit per l’Ajuntament de València. Paral·lelament, també s’han traslladat a les instal·lacions del complex de Penyeta Roja, a Castelló, diverses escultures i tèxtils litúrgics procedents de parròquies de Picanya, Paiporta, Xiva i La Torre, on el personal tècnic del IVCR+i treballa per consolidar materials i estabilitzar la policromia abans que tornen als seus llocs.

“Quan parles amb els arxivers, et diuen que hi ha part de la documentació que es pot digitalitzar i una altra que no. Els papers, a vegades, també són necessaris”, reflexiona Contreras. “Ara toca que els ajuntaments tinguen més cura, que situen els arxius en llocs segurs, que no es puguen banyar.”

Abans d’abandonar les instal·lacions de Fira València, Gemma Contreras mostra a Culturplaza un altre document recuperat, un expedient municipal d’Aldaia tacat pel fang. “És de la riuada del 57”, explica. La peça també haurà de restaurar-se pel seu valor emocional i històric. Aquell full, mig descolorit, simbolitza tot el que s’ha fet en aquest any: rescatar no només paper i tinta, sinó la memòria viva dels pobles i la necessitat de protegir-la millor en el futur.