VALÈNCIA. Vos donem la benvinguda. Esteu en el món de Fantasia. Presenteu-vos. Ella té molt per contar. De fet, vos coneix tant que pot explicar-vos a vosaltres mateix i al món humà sencer sense nomenar-vos; fins i tot, utilitzant figures animals i imaginàries. Fantasia sap tant perquè ha acompanyat a l’ésser humà des del principi dels principis, encara que no sempre ho ha fet de la mateixa manera.
La trobada entre el públic i Fantasia té un amfitrió, el Museu Valencià d’Etnologia, L’Etno, que ha presentat una exposició que, en paraules del seu director, Joan Seguí, és “estructural” perquè aborda moltes de les raons de ser de la institució.
El viatge de Fantasia és un estudi sobre l’evolució de la relació que ha tingut la humanitat amb aquest espai misteriós al qual no només ens recolzem, sinó que el fem servir per a entendre’ns millor a nosaltres mateixos i als altres. En clau valenciana, a més, és l’essència de la cultura popular pròpia, des del seu àmbit eminentment festiu, fins a la manera d’abordar sentiments tan íntims com el dol.
Gemma Lluch i l’equip de la Biblioteca de l’Etno van començar fa més de dos anys aquesta exploració sobre com abordar un espai tan extens (de fet, infinit) com la fantasia. El primer pas va ser preguntar a diferents persones què era la fantasia per a elles. Les respostes, amples i difícils d'encaixar, va provocar un canvi en el punt de vista. I si era Fantasia la que parlara en primera persona?
Finalment, en l’exposició, Fantasia pren la veu i presenta als seus tres companys: la Sabiesa, els Ajudants, i la Fàbrica. Cadascú explica una era per a entendre-la en el seu conjunt.

- -
- Foto: ABULAILA / DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
La Sabiesa són “els homes i dones de diferents llocs del món que m’han convertit en històries que han passat de boca a orella”. Una sala serveix per a parlar del principi de la fantasia: un roglet, en el qual compartir una història. Una acció senzilla, però que ha resistit canvis culturals, històrics i polítics.
Els Ajudants són els que “em reinventaren i m’ajudaren a no caure en oblit”. La fantasia condensada en el conte i reflectida en els reculls de Charles Perrault, Giambattista Basile o els germans Grimm; i en clau valenciana, clar, Enric Valor. Els Ajudants transformen el boca-orella en un l’objecte llibre, i li dona la possibilitat de fer-se global.
I ahí entra, en el segle XX, La Fàbrica, la que, en paraules de la mateixa Fantasia, “em transformà en coses que mai havia imaginat” —“Vos confesse que encara no sé què pensar d’ella”, acaba dient. En este moment, l’exposició es converteix en una lúcida radiografia de la deriva del control de l’imaginari col·lectiu.
Primer trencament, el copyright, amb el qual no només grans corporacions com Disney es van apropiar d'una propietat comunal; sinó que també van modelar les històries de sempre a un marc cultural i ideològic concret. Potser l’exemple més evident siga La Ventafocs; una història en la qual cada versió determinava com eren les seues icòniques sabates, però que en cap d’elles es parla d’unes de cristall.
Segon trencament, la mercantilització de la fantasia en l’era del contingut. Sent una exposició eminentment d’investigació, El viatge de Fantasia encaixaria en aquestes propostes a les quals diuen ‘immersives’. Però, anant a la contra, l’espectacularitat del muntatge no vol ser un buit ple d’entreteniment, sinó que a més es permet riure’s d’aquestes mitjanant una tenda de marxandatge de ficció.

- -
- Foto: ABULAILA / DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
I el tercer trencament, que preocupa també a Fantasia, la intel·ligència artificial com a element capaç d’amenaçar la creació, la diversitat i la transmissió singular de les històries. Davant un present inevitablement pessimista, calia acabar la història de Fantasia d’una altra manera.
Per això, l’última sala serveix com a homenatge a les persones que han mantingut el caliu de la narració oral. Contacontes, actes, col·legis, programes de televisió… Però hi ha dos noms i cognoms que destaquen. Per una banda, Maruja Genaro, que no apareix en cap fitxa de cap biblioteca, però que va proporcionar històries a diferents contacontes al llarg de la seua vida, fins que va faltar fa uns mesos. L’exposició li ret homenatge com a representant de totes les iaies que mantenen viva la fantasia.
L’altre és un contacontes professional, un professor que va deixar de ser-ho per dedicar-se a lo llarg i a lo ample del conte, Llorenç Giménez. A eixa dedicació també li agraeix Fantasia el treball fet.
Aquesta última sala també serveix com a biblioteca, com espai de descans i trobada, com a portal d’un altre temps, i com a aula que albergarà un recull d’activitats i formacions durant bona part de 2027.