Osmosi de classe

Acte I

Escena I

(Interior d’un bar. Barra de marbre, imponent, clàssica, sobre la qual s’apilen alguns diaris. Taules de fusta, so de fons d’una escurabutxaques, parets recobertes per una fina capa de greix. Quatre amigues comparteixen unes pataques braves i beuen copa de cervesa mentre conversen. To distés. Es coneixen de tota la vida).

(Entra Home. Pantalons xinesos color crema i camisa Ralph Lauren. S’apropa a la taula d’amigues).

HOME: Com esteu, xiques?

AMIGA 1: Ui, què fas ací?

HOME: M’he escapat uns dies. Estave ja hasta el gorro.

AMIGA 2: Molta faena.

HOME: Exagerat.

AMIGA 3: Però esteu ací o a Benicàssim?

HOME: Mon pare està a Benicàssim perquè no se’n pot anar del despatx i dixar les coses penjades. Ma mare està ací, diu que allà baix se mor de calor.

AMIGA 4: Pos cada un a un puesto. Per a no renyir.

(Home riu i s’acomiada. Ix del bar.)

AMIGA 1: Què porte, un cotxe nou?

AMIGA 2: No, eixe ja fa temps que el té.

AMIGA 3: Molt de temps no farà. Que jo el vaig vore a Pasqua i encara portave l’altre, aquell Audi que l’arrancave i pareixie un avió a punt de despegar.

AMIGA 4: Ai, clar. Amb diners, carxofes.

AMIGA 1: Mare meua. Si en deuen tindre, de diners.

AMIGA 2: Uf. A poalades.

AMIGA 3: Sí, però també se’ls guanyen.

AMIGA 4: Se’ls guanyen i damunt no són com altres que se creuen no sé què. D’estos no diries mai que són aixina de rics.

“No diries mai que són aixina de rics”

Hi ha quòrum a la taula: l’home amb cotxe de gamma alta, roba de marca i segona residència amb piscina privada és algú al qual mai li atribuiries un origen acomodatici. Perquè, quina actitud més humil, no?, aquesta de parar-se a saludar a la gent normal i corrent. Sent algú que podria caminar a un metre per damunt de la resta va i decideix baixar a peu pla com tothom, intercanviar quatre comentaris cordials, respirar fins i tot eixe aire comú de la quotidianitat més mundana. Cometre l’excentricitat de ser amable amb la gent més pobra que ell.

La intersecció

Siga per origen, per motius laborals o per qualsevol altra circumstància, les persones acabem interseccionant més enllà del nostre hermetisme de classe. Quan això conflueix, quan les fronteres dels diners s’esvaeixen i la permeabilitat de les relacions ens convida a un compartiment adjacent, tenim la gens menyspreable oportunitat d’aprendre des de noves perspectives: ja siga amb o sense consciència del propi punt de partida.

A nivell local, en un territori acotat dins del qual perceps de manera tangible el fregament de cada estratificació social, la fascinació es produeix quan l’aspiracionisme cap a dalt converteix la gent treballadora en carn de canó del discurs de les elits. Coneixem els rics, ens cauen bé i ens desvivim per a figurar en la seua agenda social. A ells els dediquem somriures que mai li dedicaríem a un sense sostre. Els fem lloc a la taula del bar perquè seguin còmodes. Els mirem amb admiració. Llepant i llepant fins a l’última engruna de la seua presència, no descansem fins que aconseguim accedir al seu particular club Bilderberg de guanyadors de la guerra.

Aquest procés d’osmosi que s’origina perquè el nostre ric de proximitat és molt simpàtic i “mai diries que la seua família té tantíssims diners” ens porta inclús a enraonar com ells. Comencem a entendre la classe social no com un condicionant, sinó com una actitud front a la vida, i ens creiem que pensar com les elits podrà facilitar-nos l’accés a un ascensor que se’ns havia negat en nàixer. Els rics ens accepten, es mesclen en les nostres realitats de salari mínim interprofessional, i quan per fi podem conversar amb ells, quan se’ns permet el privilegi de deixar de ser les seues minyones per a ser les seues amigues, llavors ens diuen que la política no serveix de res i que l’únic que resoldria tots els nostres mals és abaixar els impostos. Déu meu, quanta raó que té el ric que de sobte m’ha convidat a esmorzar un entrepà de sípia a la planxa: quin disbarat és aquest de pagar tants impostos?

Una espurna fa llum en algun lloc que mai havíem explorat dins de nosaltres. I emprenem el camí que ens fa reflexionar sobre el nostre poder adquisitiu. Però derrapem. En alguna corba, abans d’arribar a l’arrel del problema, triem el camí equivocat i acabem concloent que som pobres perquè paguem massa impostos. L’estat s’ho emporta tot i per a què? Pregunta enlaire el ric d’actitud afable mentre fa com que sap olorar una copa de vi negre. “Per als seus xiringuitos”, resol ell sol, magnànim, esplèndid, encantat de ser el far que guia les idees de la seua parròquia de morts de gana.

El conjunt del seu discurs s’embolcalla en un paquet segellat amb una fina bandera d’Espanya i ara somriem satisfets. Perquè eixa és la bandera que ens previndrà dels okupes, dels catalans i de les feministes. Amb eixa bandera tindrem estius plens de bous i vaques, i tindrem dones depilades, i un entrecot de mig quilo per a sopar cada dissabte. En base a eixa bandera decidirem moltes coses i totes seran coses bones perquè el ric que ens ha portat fins ací en sap més que nosaltres. Al cap i a la fi, ell és ric. I tots sabem que en Espanya qui s’ha fet ric ha sigut perquè ha demostrat més talent que la resta. Veritat?