Perquè l’aigua dels rius no es perd a la mar i l’univers és infinit

En els anys gloriosos per a les majories absolutes del PP les veritats científiques no tenien valor quan tractaven d’aclarir l’implícit error categorial instaurat en el lema “Agua para Todos”, una frase convertida en mantra institucional. La prioritat era explotar l’esperit patriòtic davant els avariciosos veïns posseïdors del preuat bé, tot al servei d’uns interessos polítics a curt termini que no anaven més enllà del calendari electoral, oblidant qualsevol plantejament seriós sobre què suposa per al planeta una política basada fonamentalment en els transvasaments. “Aigua per a hui i fam per demà” seria la traducció d’un lema basat en ometre la realitat dins un sistema on la única veritat absoluta era la que dictaven els sentiments, més enllà de la raó.

Ningú, o quasi ningú, des del poder -del signe que fora- volia prendre en consideració la veu dels científics sobre què suposa alterar i disminuir els cabals dels rius. L’experiència històrica de romans i àrabs ja mostra que els humans sempre hem alterat el curs de la naturalesa en el nostre profit sense pensar en el demà, un plantejament que, amb els pas dels segles i l’augment del coneixement, és absurd i quasi punk perquè, com tots hauríem de saber ja, el planeta no és infinit i els seus recursos encara menys. Al mateix temps la població continua creixent a ritme exponencialment imparable des del final de la II Guerra Mundial.

Alguns dels arguments més repetits a favor de la política de transvasaments és que “l’aigua dels rius és perd a la mar”. De fet per a justificar fins a quin límit es pot extraure aigua d’un riu es va popularitzar l’expressió “cabal ecològic”, una sistema que recorda el subterfugi legal de “la caça de balenes amb fins científics” que utilitza Japó. Res es perd en la naturalesa i tot té la seua explicació vital. L’aigua dels rius ha d’arribar a la mar en quantitat suficient en primer lloc per no alterar el cicle hidrològic que, com s’ensenyava a l’EGB i ara a Primària, precisa de l’evaporació perquè es formen els núvols i la pluja. Si no arriba prou aigua dolça a la mar el règim s’altera i el factor contribueix a canviar el règim de les pluges. 

M’ho recordava Pedro Arrojo, fundador de la Fundació Nueva Cultura del Agua, en el IX Congrés Ibèric de Gestió i Planificació de l’Aigua, que enguany per primera vegada de manera històrica i simbòlica s’ha celebrat a València, amb el lema “Aigua, ciutat i salut dels ecosistemes”. Arrojo explica que després de predicar 20 anys en el desert, perquè el clima i el paisatge del Sahara arriba ja quasi al sud peninsular, cada vegada més els polítics de tots els partits entenen que l’aigua dels rius ha de seguir el seu curs fins al final perquè aporta l’arena que formen les platges -tan atractives per al turisme-, els nutrients per a la fauna marina que pesquem o ajuda a depurar els contaminats, entre altres necessàries i pràctiques funcions.

Una vegada assumit quines solucions no són bones haurà que buscar altres perquè la sequera ja no és una excepció sinó la norma, dins un context de canvi climàtic que molts negaven en el passat i que comporta cada vegada més fenòmens extrems. Les necessitats hídriques són urgents en l’agricultura i també per a beure. Des de l’actual i “binòmic” govern valencià la postura oficial comença per anunciar, una vegada més, que la guerra (de l’aigua) s’ha acabat i que tot s’ha de basar en l’estalvi i l’aprofitament de les infraestructures hidraúliques ja existents. Sí, molt bé.... la fi de les hostilitats (ja fa anys per cert que es soterraren les destrals d’uns i altres, que només reapareixen en condicions de política extrema) pot ser un motiu d’alegria i si ho acompanyem de música de corda i vent tot quedà molt bucòlic..., però recordar que ara estem en pau no soluciona el problema.

"Des de l’actual i binòmic govern valencià la postura oficial comença per anunciar, una vegada més, que la guerra (de l’aigua) s’ha acabat"

Una de las apostes més repetides pel duet Compromís-PSOE és aprofitar l’aigua de les dessalinitzadores, però resulta que el preu es tan car per causa de l’energia que consumeix que s’aprofita poc en zones urbanes, excepte en estiu clar, i encara menys per a reg de cultius. Les instal.lacions depenen del govern central i majorment de la marca ACUAMED amb diversos dirigents detinguts per fer negocis presumptament amb diners de tots, però una cosa que ningú sembla haver plantejat seriosament és fer funcionar les dessalinitzadores amb energia solar, una alternativa que suposaria un considerable estalvi econòmic i també reduiria els efectes contaminats que contribueixen al canvi climàtic. Un llaurador del sud d’Alacant m’explicava que no pot entendre com al país amb més hores de sol d’Europa no s’aprofita tota eixa força energètica. Les dessalinitzadores generen a més el problema ambiental de la salmorra, les restes d’aigua amb alt component de sal que s’allibera a la mar, una pràctica on sí s’ha aplicat la tecnologia per a reduir el risc de possibles impactes en l’ecosistema marí, com reconeixen fins i tot els ecologistes consultats almenys en la zona d’Alacant.

Un altra opció de més fàcil aplicació que exposa el nou govern, i que els llauradors també reclamen, és l’aprofitament de l’aigua de depuradora per a reg, molta d’ella de bona qualitat per a eixe us després de ser sotmesa al procés terciari i de la qual s’aprofita la meitat en prou faenes. El cas és que governar requereix més enllà de plantejar bones idees transformar-les en fets, perquè les fantasies no donen de menjar ni de beure.

La immensa part del cos humà és aigua i també del món que habitem. No podem tallar les venes que circulen per la Terra en forma de rius, necessitem que l’aigua continue fluint amb la quantitat i la qualitat necessària per a permetre que el cor funcione. De continuar amb l’actual model de creixement a qualsevol preu, no basat prioritàriament en la sostenibilitat precisament, cal anar pensant en fer transvasaments des d’un altre planeta, perquè segons diuen els científics l’univers sí és infinit.