MAR I MUNTANYA / OPINIÓN

De pilotes de putxero i mones de Pasqua

11/04/2017 - 

Darrerament he tornat a llegir alguns dels llibres que l’escriptor i periodista de Benissa Bernat Capó va publicar sobre la Marina Alta. Ha estat el meu homenatge particular a aquest homenot del meu poble que fa poques setmanes ens va deixar. D’entre les lectures repassades vaig gaudir especialment del capítol sobre Senija del llibre Espigolant pel rostoll morisc, ja que no són poques les vegades que costera avall i costera amunt he anat caminant a aquest municipi veí meu. I sobretot no són poques tampoc les vegades que he tastat els seus embutits tradicionals i la seva pilota de putxero. Hi ha lligams emocionals amb el menjar que no podem evitar i que ens descobreixen un amagatall de records i sensacions que semblaven perduts i que amb un petit tast tornen a aflorar com si no hagués passat el temps.

I a mi això em passa sí o sí amb un dels nostres plats més tradicionals i que justament aquesta cap de setmana ha copsat tota l’atenció a Senija. Parle de la ruta de la pilota de putxero, una de les meves viandes preferides que em transporta a la infància, i que encara hui en dia em provoca sensacions cada vegada que taste les que fa ma mare quan vaig a casa seva a dinar. 

El menjar per sí sol pot arribar a esdevindre un imaginari col·lectiu que dóna pistes sobre qui som i d’on venim. No cal abandonar Senija per tenir clar que els seus fantàstics embutits tenen una clara influència mallorquina. De tots aquells llauradors i jornalers cristians que deixaren les seves misèries a l’illa per intentar cercar un destí millor a la nostra terreta que acabaria sent la seua. Una terra d’interior que quedà buida després de l’expulsió dels moriscos el 1609 tot i que encara guarda mil i una reminiscències del seu passat. Entre d’elles, la reposteria tradicional, farcida de ametla i carabassa, i que té com un dels seus postres estrela el pastisset de moniato.

Les rutes gastronòmiques són una de les eines culturals i turístiques que ens ajuden a descobrir aquest territori nostre de mar i muntanya. I que també poden jugar un paper essencial per tal de redescubrir i recuperar receptes que mostren quin és el nostre tarannà. Des de l’arròs a banda amb el peix a part, tal i com es fa a pobles costaners com Dénia o Xàbia, fins a l’arròs caldós amb fava pelada de Jesús Pobre, més propi de l’interior, o el putxero de polp de Benissa. Tradició, cuina i utilització de la matèria prima local ajuden a enfortir la indústria agrària minifundista local. Més encara quan ve regada d’una bona collita de vins de Moscatell i Giró

Aquestes activitats combinades amb rutes senderistes o d’altres iniciatives culturals com la visita als mercats de la terra poden convertir-se en una eina per aprendre a estimar i conéixer el territori. Per treure’ns de sobre aquest complexe d’inferioritat de poble envaït i acollidor.

Fer els camins de pedra i aigua per la Vall de Pop, la ruta dels Bandolers o gaudir de fires artesanals on poder aprendre a fer canyissos o cabassets amb fibres vegetals com el vímet, l’espart, la canya o el margalló són fòrmules que ens ajuden a reconciliar-nos amb el nostre passat humil i llaurador.

‘Cabasset i Mona’
En aquest sentit la Setmana Santa és una oportunitat. Trepitar la terra, anar a la caseta, visitar l’ermita del poble, o fer una excursió per la comarca carregat de mones de Pasqua cantant cançons populars és mostrar als més joves i als que no ho som tant quin és el nostre veritable paisatge emocional. Que les properes generacions coneguen la Marina Alta i la sàpiguen estimar és la base per poder cohesionar la nostra societat tantes vegades diluïda amb personalismes locals.

Noticias relacionadas