Quan la cultura es fa des de baix i amb la vida al davant

VALÈNCIA. Cultura de l'esforç, cultura d'empresa, cultura física... Si hi ha una paraula que ha sigut derrotada pel propi llenguatge és la de cultura, que contínuament problematitza i atomitza la seua accepció, diluint la força del que podria significar. El terme cultura popular és un que, no obstant això, li entrega una nova força. La cultura popular no vol ser folklore ni tradició, perquè ni és una raresa ni és el passat. La cultura popular tampoc vol ser la high culture, perquè la seua raó de ser és, precisament, la de no formar part de cap elit.

És tracta d’un terreny, encara que no ho semble, molt ampli. Potser el que més. És el carrer, son les places i els baixos comercials que mai seran franquícies perquè acullen casals. A València, diferents col·lectius busquen seguir cap endavant, prenent la iniciativa d'expressions populars des d'una perspectiva polititzada, i amb l'objectiu que la festa no caiga en la fossilització. L'editorial Caliu ha reunit diversos d'aquests col·lectius en el llibre Sarau. Cultura popular per la transformació social.

En la intenció de titllar les expressions de la cultura popular com una mera activitat d'oci, està l'interés d'allunyar-les del nucli significant de la cultura. Com poden combatre això? "Crec que al País Valencià hem dut moltes expressions al terreny de la solemnitat, de l'homenatge, com una cosa que fem com amb una càrrega sempre molt intensa, de cridar a un passat que és poderós i que t'ajuda a expressar-te. Però crec que ens falta un poc eixa dimensió que la cultura popular ens acompanye en el dia a dia, que seguisca un element més d'expressió cultural, com ho són tantes altres coses", explica Mar Català, coordinadora del volum.

D'altra banda, les transformacions de la cultura popular contemporània sempre tenen el perill de, com a expressions amb un arrelament en el passat, acabar convertint-se en un cant a la nostàlgia. Però precisament, en la naturalesa d'aquests grups, està la tasca d’agafar lo bo i assenyalar lo roïn. "La gran majoria de les persones que formen part d'aquests col·lectius estem molt polititzats i en som conscients, però la nostàlgia és un perill que està ací. Està molt present el risc de fer un discurs essencialista, identitari, fins i tot nacionalista, d'una manera molt tancada. En cap cas estem parlant de que abans vivíem millor i que el que hem de fer és tornar a la vida d'abans. Assenyalem que hi ha pràctiques que el ritme accelerat del capitalisme ha transformat molt i hem perdut, però al mateix temps som plenament conscients que això s'inseria en una mentalitat que no acollia sexualitats ni identitats dissidents, que relegava els dones a un paper secundari, que hi havia molta misèria, i que hi havia una manca de diversitat d'expressió espectacular. Només ens volem quedar amb lo bo!", desenvolupa Català.

Les Postisses, balls de la Sección Femenina a la lluita feminista

A la calor de construir espais comunitaris, Les Postisses, grup de danses populars i combatives va néixer amb una matèria prima que ha estat fossilitzada al llarg del segle XX, cooptada principalment per Coros y Danzas de España, una organització de la Sección Femenina durant el franquisme. Les Postisses es reivindiquen com un espai de vida compartida d'identitats dissidents. Cos, vida i lluita per derrocar el mur que la història va ficar al repertori i als rols en les jotes i seguidilles.

Una pràctica que també, en la seua pràctica corporal i en el teixit emocional que es va creant, implica un risc que no només s'assumeix, sinó que es valora: "Quasi tots els que escrivim en el llibre fem pràctiques que, d'alguna manera, s'insereixen en un context en el qual n'hi ha algun risc. Ja siga per la qüestió política d'estar fent alguna cosa que no quadra en l'entorn en què estàs, o ja siga per estar duent la política a un entorn més folklòric. En tot cas, això aporta una potencialitat de transformació molt gran. Estem apostant per un model en el qual volem explorar les coses que no coneixem i que ens generen dubtes perquè entenem que a partir d'ací és com on apareixen les coses més màgiques. Les Postisses són el millor exemple de com poder allunyar-se d'un folklore del passat que no admetia el risc".

Cant improvisat, de la lloança a les pràctiques comunitàries

En el cas del cant improvisat, el versador Lluís Benlloch fa una radiografia d'una pràctica que ha estat, per una banda, refugi per a expressions i identitats marginades; i per altra, que s'ha arrelat a les festes com les falles, donant-li un sentit de lloança als versos. El cant improvisat pot ser molt més del que es pensa, segons defensa Benlloch. Però hi assenyala dos reptes de futurs, el paper de la dona i el relleu generacional: "És una pràctica que requereix de molt d'enginy, de molta pràctica, de treball i és un sector en el qual jo crec que sí que, sent una pràctica que era superpopular, s'ha professionalitzat i hi ha una percepció com de mur d'accés".

La Jove Muixeranga de València, tocar el cel amb els peus en terra

En una concentració de suport a Palestina, o en el 8-M, hi ha un moment en que es veu com un grup de persones, amb indumentària o sense ella, s'estan organitzant. De sobte, arriba el moment i s'enlaira una torre humana. Sempre és un dels moments més emocionants d'una concentració o d'un acte popular o reivindicatiu. Dur a aquest terreny la muixeranga és una novetat i no és una pràctica tan generalitzada com es podia pensar. Però des del seu origen, la Jove Muixeranga de València ha volgut estar al costat de diferents lluites.

La politització de la seua pràctica i la seua organització es desgranen en el seu capítol al llibre. En la Jove Muixeranga hi ha la lúcida consciència de que, en la seua pràctica, tot importa. Una altra vaga: cos, vida, lluita. Pensament i objectiu col·lectiu; assaig i error.
"Per a nosaltres la muixeranga ha sigut una escola de vida espectacular, i els conflictes que hem tingut i la formació que hem decidit rebre per a saber deslligar-los ens ha servit moltíssim per a les nostres vides personals, per als nostres entorns laborals i per a moltíssimes coses més. La muixeranga és com una societat en miniatura, on en una actuació, podem estar participant 140 persones. N'hi ha una part molt apassionant de gestionar un grup humà així, buscant quina estructura donar-li per a fer-ho el més democràticament possible, en el sentit d'una democràcia radical", explica Català, que forma part d'aquest col·lectiu.

Cuina popular, la sobirania també és menjar arròs

Totes les expressions anteriors han estat greument amenaçades per qüestions ideològiques, històriques i per culpa de certes dinàmiques del món de la cultura. Però hi ha una altra pràctica de cultura popular que tenim l'oportunitat de repetir unes tres vegades al dia. Es tracta de la cuina com un element de sobirania. Aquesta, potser, siga la pràctica que, en les últimes dècades, més regressió ha patit, amb l'acceleració del sistema capitalista i la globalització.

D'això en parla la cuinera Marta Feliu, del poder transformador d'arrelar-se a la temporada, al receptari d'allò que dona la terra de cada territori, i del menjar com un reflex de la identitat del País Valencià. "El fet que la nostra cuina es faça de la manera més virtuosa en casa (com pot ser un arròs al forn, o una paella) té un potencial brutal. Però el reflex al carrer no és eixe: en València és molt més fàcil trobar un lloc per a menjar sushi que un altre en el que et facen un bon plat de fesols i naps".