ALICANTE. Quan la pluja no sap ploure és el títol d’un llibre del catedràtic d’Història Moderna de la Universitat d’Alacant Armando Alberola que va veure la llum allà per l’any 2010 en Publicacions de la Universitat de València. El subtítol dona compte de quin n’és l’objecte d’estudi: «Sequeres i riuades al País Valencià en l’edat moderna». I el primer dels paratextos desvela el referent poètic que, òbviament, inspira l’original títol del treball: la cançó «Al meu país la pluja», del cantautor de Xàtiva —i Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant, per cert— Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. Diu així, la primera estrofa de l’emblemàtica cançó: «Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera¸ / si plou massa és la catàstrofe. / Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s'ha de ploure? / Al meu país la pluja no sap ploure.»
En el seu interessant llibre, el professor Armando Alberola s’encarregava d’estudiar l’extremisme climàtic que ja existia en el segle XVIII valencià i dedicava tot un extens capítol a analitzar les inundacions catastròfiques que van devastar la ciutat de València la tardor de 1776. A pesar de centrar-se específicament en el segle XVIII, no deixa de citar, tanmateix, un llibre clàssic —molt recomanable aquests dies—sobre les situacions de crisi viscudes a la capital valenciana quan «la pluja no sap ploure» i «si plou massa és la catàstrofe»: Las riadas del Turia (1321-1949), del senyor Francesc Almela i Vives, editat premonitòriament l’any 1957 (precisament el mateix any en què, el 14 d’octubre, es produiria la memorable i tràgica gran riuada de València).
El de les riuades és un fenomen conegut des d’antic a València. Ja el 16 d’octubre de 1321 la pluja va demostrar que al nostre país no sabia ploure. El justícia, els jurats i els prohoms de la ciutat van haver de trametre una lletra al rei Jaume II en què li explicaven el caos produït «per la multitud de les aigües pluvials, per la qual ara són caiguts molts albergs i cases dintre i fora dels murs de la ciutat, i altres moltes cases escalonades, aparellades de caure, i encara siguen caigudes algunes voltes dels ponts de la ciutat». Altres riuades igualment fatals i destructores es van produir el 28 de setembre de 1328; el 6 de novembre de 1340; el 17 d’agost de 1358 (amb prop de 400 morts i mil cases enderrocades); el 3 de novembre de 1406; el 25 d’octubre de 1427; el 28 d’octubre de 1487; el 20 d’agost de 1500: el 27 de setembre de 1517; el 5 d’octubre de 1540; el 19 de març de 1546; els dies 18, 22, 23 i 25 de setembre de 1581, amb efectes especialment letals... En fi: que la llista de riuades catastròfiques a València no és precisament curta. I els desastres «per la multitud de les aigües pluvials» han demostrat una indiscutible constància històrica amb la successió d’anys especialment calamitosos: 1589, 1590, 1610, 1651, 1672, 1731, 1776, 1783, 1845, 1860, 1864, 1870, 1897, 1949, 1957 (la Gran Riuada), 1982 (la Pantanada de Tous)...
Així, doncs, el desastre del passat dimarts, 29 d’octubre, farà que l’any 2024 s’afija a la història com un dels més negres i terribles en aquesta llarga i funesta llista de catàstrofes produïdes «quan la pluja no sap ploure». Totes i tots tenim aquests dies els ulls dolorosament plens d’imatges increïbles i inversemblants: ponts enfonsats, camions bolcats pel vent, teulades arrancades, objectes arrossegats per la violència de l’aigua fangosa, plantes baixes inundades, persones literalment amb l’aigua al coll, conductores i conductors damunt dels capots dels vehicles, persones desesperadament agafades a semàfors o arbres per resistir el corrent, carrers inundats, camps negats, tornados iracunds, barrancs eixits de mare, autovies que semblaven rius, cotxes i més cotxes esclafats i amuntegats els uns damunt dels altres... La situació viscuda a la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, el Camp de Túria, l’Horta Sud, la Ribera Baixa i la Ribera Alta ha estat esfereïdora, dantesca, apocalíptica. Perquè, a més dels incalculables danys materials que s’hi han produït, les víctimes mortals sembla que al final es comptaran per centenars.
No em puc llevar del cap l’angoixa que deuen haver passat les persones que han aparegut mortes després de veure’s atrapades per l’aigua fangosa al soterrani d’un garatge, o a l’interior d’un cotxe engolit pel fang, o bé succionades i arrossegades per les poderoses correnties d’aigua que devastaven camps, carreteres, cases i carrers. Enmig del paisatge desolador resultant —de fang, llot i caos— sura ara dolorosament en l’aire (d’una manera gairebé física i palpable) el dol de les famílies de les víctimes, I l’aflicció del conjunt de la societat valenciana. Fa l’efecte que no hi ha paraules per a descriure tant de patiment i tant de desconhort: com tampoc resulta senzill ressenyar el desconcert generalitzat que l’atziaga situació catastròfica ha provocat. Pensàvem que les catàstrofes produïdes «quan la pluja no sap ploure» eren ja cosa del passat, i que de cap de les maneres no es podria repetir una desgràcia d’aquestes magnituds.
El desviament del Túria pel nou llit al sud de la ciutat va ser una obra decisiva per a salvaguardar la ciutat del perill de noves inundacions. Fet i fet, ningú no sabria imaginar de què podríem estar parlant a hores d’ara si al seu dia no s’haguera executat aquesta infraestructura cabdal i dimarts el Túria se n’haguera eixit de mare des del llit vell, al centre mateix de la ciutat, i no des del llit nou.
De més a més, totes i tots confiàvem que l’avantatge de conéixer amb temps suficient les prediccions meteorològiques, juntament amb les garanties de la planificació urbanística, els avanços tecnològics de què disposem i l’eficiència dels mitjans de comunicació per a alertar la població ens salvaguardarien de cap perill si la pluja un dia es desbaratava i no sabia ploure amb civilitat i contenció.
Però el desconcert no és —no pot ser-ho— per la barbaritat d’aigua ploguda i la conseqüent riuada: a això, per dir-ho d’alguna manera, estàvem resignadament acostumats. Les valencianes i el valencians fa segles que coneixem, patim i combatem el fenomen atmosfèric que fins fa quatre dies denominàvem gota freda i que ara convenim a designar depressió aïllada en nivells alts (DANA). La pertorbació i l’estupor se’ns genera pel fet que, de tota la sèrie històrica de calamitats climàtiques originades per la pluja hipertròfica que «no sap ploure», la de d’aquesta setmana ha estat la primera que ha s’ha produït disposant de recursos avançats en matèria de predicció meteorològica i —sobretot— de tecnologies de la informació i la comunicació absolutament eficaces. Vull dir: la primera riuada catastròfica amb AEMET i dins l’era dels mòbils i les xarxes socials.
No fa massa dies, de fet, els mitjans de comunicació de mig món van tractar amb admirable eficiència l’alerta activada als Estats Units d’Amèrica per l’arribada de l’huracà Milton a la costa de Florida. I és un fet incontrovertible que aquella eficiència preventiva ha contrastat de manera escandalosa amb la despreocupació i la imprevisió absoluta amb què la ciutadania va haver d’encarar els terribles efectes de la DANA de dimarts. «Però com pot haver-vos passat una cosa així a Europa? Això són coses que al primer món s’haurien de poder prevenir i evitar, no?», em preguntaven uns familiars argentins que ens havien telefonat per comprovar si estàvem bé. I no vaig saber què contestar-los. Només els vaig saber dir —convençudament, això sí— que ací la commoció ha estat total i absoluta, i que segurament no és encara ara el moment de dirimir responsabilitats i reclamar explicacions: que ara toca prioritzar unànimement les condolences, la solidaritat, l’empatia; la protecció, l’ajuda, l’assistència; l’acord polític més ferri per a la recuperació de normalitats, per a la reconstrucció de les infraestructures malmeses, per al rescabalament dels danys materials.
Temps hi haurà per a valorar la qualitat de la planificació urbanística i dels models constructius als nostres municipis. I sobra dir que, en clau política, el senyor Carlos Mazón més prompte que tard haurà de demanar responsabilitats als assessors i els professionals de la seua confiança que l’han deixat tan patèticament i greument exposat davant l’opinió pública com un gestor —mai millor dir— «amb peus de fang». Perquè en aquests dies de confusió, desolació i impotència, fa mal als ulls —i a la melsa!— visibilitzar el missatge que al seu dia es va fer córrer per xarxes socials des del compte oficial del seu partit traient pit pel fet que la Unitat Valenciana d’Emergències era el «primer organisme suprimit per Carlos Mazón» com a «primer pas de la reestructuració del sector públic empresarial anunciada pel Govern valencià». Igualment, hi ha paraules de la compareixença presidencial al mateix matí del dia 29 que no són cosa de creure i que, a la vista dels esdeveniments immediatament posteriors, fan ara veritable feredat. Cite literalment, traduint al vernacle:
«Quant a les alertes hidrològiques, com que els embassaments estan molt per davall de la seua capacitat, estan acumulant l’aigua rebuda sense problemes. No existeix fins al moment cap alerta hidrològica respecte de cap embassament. I, per tant, vull destacar que les precipitacions estan afectant especialment al riu Magre, però fins al moment no tenim cap alerta hidrològica. Això és una bona notícia a aquesta hora. [...] Segons la previsió, la tempesta es desplaça cap a la Serrania de Conca en aquests moments, i per això s’espera que al voltant de les 18:00 h en disminuïsca la intensitat en tota la resta de la Comunitat Valenciana.»
Qui va fer dir això al president? Com és que el pobre senyor Mazón, tot un Molt Honorable President del Govern valencià, estava tan desinformat en un moment tan absolutament crucial per a la gestió de la crisi? Perquè —he tingut l’oportunitat de comprovar-ho i m’he quedat de pasta de moniato!— pràcticament a la mateixa hora de la compareixença del president, el Centre de Coordinació d’Emergències emetia el seu avís especial d’alerta hidrològica per a tots els municipis que imminentment es veurien afectats pel desbordament del riu Magre. Deia: «Avís d’augment del cabal del riu Magre, amb 350 metres cúbics per segon. S’alerta els municipis riberencs i els que van del Xúquer fins a la desembocadura a Cullera.» En efecte: a penes cinc hores després, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer es veia ja forçada a desembassar l’aigua del pantà de Forata, a Iàtova, amb el conseqüent descontrol catastròfic —i les imatges espantoses que totes i tots tenim ara mateix impreses a les retines.
Mentre l’aigua i el fang devastava pobles, camps, vehicles i carreteres tot deixant aïllades i incomunicades milers de persones, el president no va fer cap altra declaració ni cap altra compareixença pública... fins quasi les deu de la nit! I és cosa sabuda que no va ser sinó a les 20:11 h —quan ja els efectes catastròfics de l’aiguat tenien unes dimensions inestimables— que el sistema de protecció civil va emetre el seu famós missatge d’alerta preventiva demanant que la gent es quedara a casa: exactament en el moment en què ja no era possible prevenir res i just quan la gent, que ja havia eixit tranquil·lament i confiada de casa per treballar o anar de compres, el que volia era, precisament, poder tornar a casa —cosa que no podia fer, atrapada en un infern d’aigua, fang, vent i confusió.
Però la inhibició del president Carlos Mazón no va ser la més escandalosa de tan funesta jornada. Que ningú no s’equivoque: un president no pot ser mai el responsable directe de la informació que trasllada, com tampoc no ho és de la informació estratègica que desconeix. El president ostenta la visibilitat pública i mediàtica; i és, òbviament, qui n’ha d’assumir la representació màxima —com també és qui, lògicament, n’ha d’assumir les conseqüències polítiques de les iniciatives i les mesures que el seu Govern executa (o no). Però, en qualsevol cas, totes i tots ens hauríem de fer càrrec que és el treball de tot un equip —un equip polític i tècnic— el que per força hi ha d’haver darrere de les seues compareixences, sobretot quan aquestes tracten d’una emergència en matèria de protecció civil. Per això molta gent s’ha preguntat quin paper hi va jugar en la gestió de la crisi de la DANA el secretari autonòmic de Seguretat i Emergències, senyor Emilio Argüeso Torres, que en cap moment no va comparèixer durant el fatídic dimarts 29 d’octubre. Ha transcendit que, mentre el Centre de Coordinació d’Emergències emetia el seu avís especial d’alerta hidrològica pel desbordament de barrancs, ell tenia una reunió... Sobre espectacles i festejos taurins! I en el seu compte en la xarxa social X, l’últim senyal de vida que havia trobat necessari de dur a terme era —la prioritat invita a la reflexió— retuitar un missatge de la senyora Salomé Pradas Ten, consellera de Justícia i Interior (la seua cap immediata, per tant, en l’organigrama de la Generalitat) celebrant de manera efusivament i kafkiana la dimissió del polític madrileny Íñigo Errejón pels motius que tots vostès ja coneixen: «Uno menos para la causa pancatalanista. Bye bye #Errejon» I això, seguit per l’emoticona d’una mà oberta dient adeu, i de les oximoròniques etiquetes #SomComunitatValenciana i #ParlemValencià.
Però parlant d’absències, desatencions i inhibicions vergonyants, potser la més rellevant i significativa de totes ha estat la del tractament (des)informatiu que se’n va fer de la catàstrofe valenciana al sendemà per part d’alguns mitjans de comunicació especialment influents en la vida política espanyola. El dimecres 30 d’octubre —poden comprovar-ho— les portades dels diaris ABC, El Mundo i La Razón van relegar la notícia del desastre valencià a una simple nota marginal. O, directament, la van obviar. Per a aquests rotatius hi havia una altra notícia més important: «Apropiación indebida, nueva imputación de Begoña Gómez», titulava un, a cinc columnes; «El juez rastrea 5 documentos clave de la “apropiación indebida” de Begoña Gómez», informava el segon, amb quatre cinquenes parts de la portada dedicades a això; «El juez agrava el calvario judicial de Begoña Gómez con dos nuevos delitos», feia saber el tercer, assignant-hi les tres quartes parts de l’espai disponible.
Als meus ulls, diria que el fet —que òbviament transcendeix l’anècdota, en relació amb una determinada concepció de l’Estat— passarà a les vergonyes més vergonyants de la història del periodisme espanyol. El dia de demà, quan algú vulga estudiar el tractament periodístic que se’n va fer de la tragèdia que acabem de viure i vulga consultar l’hemeroteca del dia immediatament posterior a la desgràcia, se’n farà creus. I és que la malaltissa obsessió pel circ mediàtic col·lateral a la política —tot el fang informatiu pastat a l’entorn dels Íñigos Errejón, les Begoñes Gómez, els Koldos Garcies, les Isabels Díaz Ayuso i els Albertos González de torn— és en bona part responsable del fet que els polítics hagen dimitit de la política, i que comencen a creure que es guanyen el jornal en una salsa rosa permanent de desqualificacions, eixides de to, comentaris esperpèntics, difamacions suposadament enginyoses, discussions absurdes, demandes judicials, retòriques supèrflues, discursos inconsistents, fanfarronades altisonants, galanteries mediàtiques i suspectes operacions d’imatge. I no. La política no és això: no pot ser això. La política és una altra cosa. I convindria que la política —el personal que es dedica a la política— tornara a la política: de la mateixa manera que convindria que el periodisme polític tornara a centrar-se en la política. Que consisteix, per exemple, a millorar la vida de la gent, propiciar la pau, fomentar el progrés i el confort social, garantir una efectiva igualtat d’oportunitats, consolidar el dret a l’educació i a la salut òptimes des de les administracions públiques, estimular la investigació i la conquesta del coneixement, democratitzar la cultura i la creativitat humanes... I, per damunt de tot això, protegir i preservar la vida de les persones com a bé suprem. També «quan la pluja no sap ploure».
«Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s’ha de ploure?», es demanava Raimon, retòricament, en la seua cançó «Al meu país la pluja». Però és una evidència que la pluja mai no podrà anar a escola i que ningú no li podrà dir com és que s’ha de ploure. Això no es podrà canviar: al nostre país —fa segles que ho podem comprovar, ai!— la pluja, efectivament, «no sap ploure». Són, per tant, els gestors, els polítics —i els comunicadors socials!— els qui convindria que anaren a escola: perquè algú que en sàpiga els puga dir, amb metòdica i civilitzada precisió, què cal fer exactament quan la pluja no sap ploure. Això hauria de ser, també, la política. D’això va, de fet, la veritable política. I no ho hauríem d’oblidar. Perquè ens hi va no solament la qualitat de vida: també la vida mateixa.
