Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

de categoria

Quant de temps fa que no mires l’horitzó?

27/10/2020 - 

VALÈNCIA. La pregunta “Have you Seen the Horizon Lately?” és una constant en la carrera de l’artista Yoko Ono. Des d’una cançó seua del 1973, un poema del 1964, una exposició en 2017 o una instal·lació recurrent en panells de tot el món, Ono (que ara és Vodafone), convida a reflexionar sobre l’estil de vida que portem, el qual no ens permet invertir temps en parar-nos a mirar l’horitzó. A contemplar. Jo vaig vore el cartell el 2018 a Nova Orleans i vaig entendre que molts dels habitants de les grans ciutats, envoltats d’edificis, no veuen més que ciment a l’horitzó. Però també passa amb qui ix molt poc de casa (per voluntat o obligació) i només mira per la seua finestra, amb l’agreujant de què en compte de l’horitzó net, els toca vore la casa de davant. 

A partir d’esta reflexió podem parlar de moltes coses en clau valenciana, i molt diverses entre si:

-De l’arquitectura habitual als nostres pobles, tan eclèctica que ens oferix cases de colors vius, al costat de blocs de formigó, i edificis plens de caravista pintat de roig. Els pobles han anat creixent, per norma, sense cap mena de criteri estètic; en molts casos produint estampes que fan mal als ulls. Sense oblidar la nul·la planificació urbanística que patírem durant molts anys i que ens ha deixat sense joies arquitectòniques per tot el país. 

-Podem parlar de les millors vistes que trobem per la nostra terra, des de les espectaculars imatges a la Ribera i la mar visibles des del Castell de Cullera, a l’horitzó que es veu damunt del Benicadell, o les panoràmiques des del Mirador de l’Àguila o els miradors de Guadalest. Són moltes i està molt de moda pujar muntanyes i llomes per tal de trobar bones vistes, poca gent (cada volta més) i aire fresc.

-També podem preguntar-nos si Yoko Ono és la persona més famosa del Japó, i a quants països passa que la persona més famosa del seu país siga una dona. Tal volta a Islàndia amb Björk, les cantants Rihanna i Nicky Minaj a Barbados i Trinitat i Tobago, i potser a Israel amb Natalie Portman i Gal Gadot… sense oblidar-nos de Shakira a Colòmbia que estaria damunt del pòdium segur. Totes elles, artistes; un altre fet per a reflexionar. 

-Una altra obra d’Ono va estar exposada a la Bienal de València 2001, el Centre del Carme va acollir una preciosa instal·lació amb gorres i cascos militars plens de confeti. Aquelles tres bienals de l’art ara poden semblar una despesa exagerada, si bé portaren a València treballs realment impressionants. I encara hui quan recorrem els carrers trobem alguna intervenció als solars del Carme amb el segell de la Bienal de València. Obrir el meló de si les exposicions són cares o barates, i si renda invertir en cultura efímera, crec que no ens portaria més que disgustos als defensors acèrrims de la importància de l’art. 


-La rutina ens permet un descans per a reflexionar? Supose que si esteu llegint este text és perquè teniu almenys cinc minuts al dia per a invertir en lectura. I espere que cinc minuts més per a una reflexió posterior, una xarrada o simplement un pensament efímer que tornarà com ha tornat hui a colpir-me la frase de Yoko Ono. Com a societat, cada volta de forma més evident, la reflexió minva en detriment del crit. Per això, invertir temps a observar, respirar, seure i fer brollar la ment mirant l’horitzó, és ara un missatge més potent que quan va ser escrit en 1964.

Tots estos pensaments els ha generat el record d’una imatge i un poc de temps per pensar. Una frase que sense voler ens provoca que mirem ràpidament l’horitzó per comprovar de nou quin és el nostre panorama. Segurament ha evolucionat molt: cases que s’han construït, edificis que han canviat de color, arbres que ja no hi són o que han crescut, banderes que han aparegut o desaparegut dels balcons o fàbriques que ara només són un record en forma de fumeral protegit amb la punta torta. 

Hi ha qui viu en un àtic i té vistes a terrats i muntanyes, hi ha qui viu en un carreró fosc i se li moren les plantes, però tots vivim en una terra on mirar l’horitzó no hauria de ser complicat. Precisament els capvespres de tardor, rogencs i ataronjats, són d’una bellesa quasi religiosa. En el sentit que ens recorden a les pintures dels cels que acompanyen la Mare de Déu o al Sants en tants quadres del segle xvii. Però estem tan acostumats a la bellesa quotidiana que la donem per descomptada. Per exemple, i amb l’horitzó de referència, no ens parem a pensar que al llarg de la nostra vida tindrem la sort de vore entre 100 i 200 arcs de Sant Martí, i pocs d’ells complets i intensos colorejant el cel. Així que en compte de parar-nos a contemplar un fet que és prou insòlit, li fem una ullada i continuem amb els ulls fixats en el telèfon. 

Però com que és espontani i no és un fenomen anunciat, com un eclipse, una pluja d'estrelles o l’arribada d’un cometa, no fem tant de cas possiblement perquè no podem programar una quedada per anar a vore un arc de Sant Martí. Parlant de cometes, encara hui recorde mirar al cel, al pati del col·legi, i vore passar eixa bola de foc anomenada Halley. I segurament la nostàlgia ens convide a imaginar-nos de nou xiquets que miren al cel sense ser conscients d’estar vivint un fet històric. Records de quan marcàrem gols a l’horitzó, de quan bufàvem els ciris de la tortada demanant desitjos que crèiem es complirien o anàvem amb la bicicleta amunt i avall sentint l’aire fresc a la cara. 

En fi, com escoltava de jove molt al marit de Yoko Ono, un xic anomenat John Lennon que també era artista, m’he posat melancòlic. I no sé si “la culpa de todo la tiene Yoko Ono”, que cantava Def Con Dos, però en este cas sí que és la culpable de la reflexió de hui. Jo intentaré mirar l’horitzó més, entre les antenes televisives de ferro, cúpules blaves i terrats rojos trobar un línia. La línia cap a un infinit cada volta més proper per la tecnologia, i cada volta més llunyà per les circumstàncies. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email