Quantes Valències amaga València? Una novel·la puja al tramvia per rememorar-les totes

VALÈNCIA. Es curiós (i ben penós) com els habitants i visitants de la ciutat ‘gaudixen’ d’una àmplia mancança de memòria gràfica de la ciutat. El mèrit és en exclusiva de les institucions que, potser aborronades pels grans esdeveniments, han tingut molta més relaxació per a pressupostos en caterings i molta més mesura per a emprar recursos econòmics (és a dir, humans i tècnics) perquè la història més pròxima de València en el seu nivell més visual genere, ben avançat el segle XXI, encara tanta i tanta sorpresa entre fallers i forasters. La prova és que, a hores d’ara, quan pàgines online com l’Associació Cultural Remember València pugen algun dels seus muntatges o imatges d’un passat recent, l’engagement i la viralització de l’assumpte fa pensar en la troballa d’un tresor (que ho és).

L’anomalia històrica, més bé gràcies a l’activitat de col·leccionistes particulars (com ara Rafael Solaz), interessants divulgadors desinteressats (com Ángel Martínez o Andrés Gimenez) i actius com ara les citades plataformes online. D’eixe fòrum online convertit ara en Associació Cultural ix esta setmana a les llibreries comercials la primera novel·la que ha tractat d’embastar bona part d’eixos recursos gràfics amb una història de ficció com a fil conductor. València des del tramvia no és la mateixa (Drassana, 2016) és, a més a més, la primera novel·la de Xavier Oms (València, 1947), històric membre del teatre independent i universitari, a més d’actiu agent de Cultural Remember València.

El fòrum va nàixer el 2004 i ara els populars muntatges d’Oms han servit per a il·lustrar una història d’històries, en la qual els personatges –com ell reconeix en declaracions a Valencia Plaza– mantenen “els trets que jo he percebut del que podrien ser les persones d’estos barris”. El treball d’Oms amb els muntatges a partir de les fotos de La Valencia desaparecida, el treball dels ja esmenats Martínez i Giménez, són fonamentals per a acompanyar el relat d’esta novel·la que fluïx ràpida en les mans del lector que reconeix molts racons de la ciutat de València. Més enllà del Barri del Carme, el centre o els Poblats Marítims, tots tres protagonistes, hi ha molts altres espais per al desenvolupament de la ficció.

La València dels tramvies, damunt la travessa històrica 

L’autor té una predilecció a la ciutat de València, un fil conductor que és de ferro, fusta i cuir i de tant en tant fa espurnes: el tramvia. La mateixa volença que Rodolf Sirera, qui prologa el llibre i fa sentir el lector part d’una “emocionant aventura”. Unes línies que no s’han de desordenar per tal de llegir un llibre que s’ha de seguir amb el recorregut que tots eixos números i cotxes tracten de descriure en eixa “terra de modernitat impossible”. Els fotomuntatges servixen com de travessa entre dos mons, el d’una València de l’ara i el hui i les persones que fa no res, despús-ahir, construïen una ciutat encara de palaus, encara amb els ecos del barroquisme, encara amb cotxes tirats per cavalls i amb un riu que com bé narra València des del tramvia no és la mateixa, “ja no és ni riu”.

És curiós com eixa eina tecnològica que fa servir Oms, la del muntatge que barreja el present amb el passat, funciona per crear imatges de ficció. És l’escenari un punt real i un punt nostàlgic per a imaginar eixes persones d’una València que, des dels caràcters descrits, són reconeixibles. Oms admet, tot i així, que “mai” havia pensat a “escriure un llibre. Va sorgir quasi de casualitat, tractant les imatges i pensant d’una manera més bé ingènua que tot allò formava part d’un relat conjunt, unitari”. Per l’experiència des de les plataformes online, l’autor sap que “a la gent li interessa molt veure com era la ciutat, però el que és més important és que com més la coneix, té més cura per cuidar-la”. I també, “més cura per conéixer més de la seua pròpia ciutat”. 

Oms creu que el desconeixement promocionat des de les institucions –per incompareixença d'estímul d’investigacions, llibres i exposicions al seu voltant– “té conseqüències molt roïnes per a la ciutat. Hi ha molt de material, però està molt mal gestionat. És cert que a la Biblioteca Valenciana hi ha ara per ara una quantitat enorme d’informació, però fan falta mitjans i fa falta interés per a aprofitar tot això”. Li preocupa a l’autor què passarà “amb les col·leccions que coneixem i les que no coneixem de fotografies de València”. Com ell suposa, no existix un pla per a recuperar tota la possibilitat documental gràfica i visual de València, potser massa allunyada encara dels pensaments i les inversions per part de les regidories de cultura que puntualment fan alguna compra, “però no existix una estratègia al voltant de totes estes possibilitats de memòria i patrimoni”. 

Des de l’Associació Cultural Remember València i amb la coordinació de l’Ajuntament, estos independents sí que tracten d'apropar-se “a tots els barris mitjançant els centres de majors, per posar en valor les fotografies antigues i sobretot recopilar històries dels barris”. Tan important és fer eixa recerca i recopilació de material com deixar que eixes persones s’involucren en la recuperació de documents. Potser mitjançant eixa iniciativa alguna cosa puga canviar d’ara en avant, encara que es fonamente en l’acció d’individus.

València “va voler ser barroca i cobrí els seus austers murs gòtics perquè se n’avergonyia; després arribà el neoclassicisme i més tard es va tornar a destruir el que s’havia construït a la recerca d’una identitat perduda”. Eixa identitat ara, també amb aquesta novel·la, es recupera des de la via de la independència, encara que amb un pessic d’audiència que potser hauria de fer pensar els que protegixen i fomenten el coneixement del patrimoni més immediat.