Quan un festival de música es converteix en motor urbanístic 

CASTELLÓ. L’estiu del 1995 l’antic velòdrom de Benicàssim, una enorme pista a l’aire lliure, acollia 6.000 persones al primer Festival Internacional de Benicàssim. Una zona d’acampada i uns escenaris consagrats a l’escena independent, aleshores espentada pel big beat, el trip-hop i el drum&bass de Chemical Brothers, Portishead o Massive Attack. Els germans Morán, Luis Calvo i Joako Ezpeleta, residents a Madrid, van aprofitar els seus contactes a l’Ajuntament de Benicàssim per generar un espai inèdit a l’escena musical espanyola. 

“El FIB va reconnectar amb l'esperit dels festivals de música independent de la Diputació de València, de sales com Espiral o de les festes de La Conjura de les Danses de Jorge Albi a Barraca”, explicava Jorge Martí, el cantant de La Habitación Roja, a la revista Plaza. “Si Albi haguera estat al primer FIB, haguera pensat que eixe és el seu llegat: ell va portar a Stone Roses per primera volta a Espanya”. 

Però l’eclosió del festival va arribar tres anys després, quan el velòdrom es va quedar xicotet i van decidir traslladar-se a la vora de la carretera nacional 332. Als peus del Tossalet i rodejat de les muntanyes del desert de les Palmes, el paisatge estava conformat a principis de segle per uns bancals de tarongers creuats pel camí de Seixa i habitats pels masos del Pou, de la Pastora o de Rovira. 

Una estampa irreconeixible qualsevol juliol des del 1998. La ubicació del recinte del festival a la carretera nacional, enfront de l’Aquarama i prop del circuit de karts, va ser crucial per a l’èxit del festival. L’organització llogava any rere any —fins a 3€ el metre quadrat— les parcel·les, que van ser desbrossades i asfaltades. Però l’estructura minifundista de la propietat dels terrenys, un fre que prompte va intentar ser remeiat a colp d’expropiacions.

“La millor matèria prima d’Espanya és la mateixa Espanya, i els espanyols. No produïm casi res sòlid, només exprimim el territori i als seus habitants”, conta Jorge Dioni a El malestar de las ciudades. I és que la matèria prima del FIB no va ser l’escena independent valenciana, ni tan sols espanyola. 

La polèmica va esclatar el 2007, quan el 47% del públic era estranger, predominantment britànic, i l’escena espanyola i valenciana no lluïa al cartell. “Volem arribar al màxim públic possible”, justificava José Luis Morán al diari Avui les crítiques del Col·lectiu de músics Ovidi Montllor.

“Un festival que fa 25 anys que es celebra pot demostrar en xifres si ha dinamitzat o no una ciutat”, explicava el crític Nando Cruz a Sara Cano en estes pàgines. “hi havia més bars als anys 80 que ara. Fins i tot més grups. No només no ha dinamitzat la zona, sinó que ha provocat el contrari. Vas a l'octubre i no tens llocs on tocar, a no ser que vages al Corb, un local amb capacitat per a 50 persones que només pot organitzar sis actuacions a l'any, perquè l'ajuntament no n'hi permet més”.

Una idea que brolla des del 2006

El primer intent de fer-se amb la propietat del solar —usualment conegut com “recinte de festivals”— va ser a principis del 2000, en forma de PAI. El denostat instrument urbanístic del penúltim model urbanístic valencià de quan en quan rebia noms atractius en forma de “ciutat”. En este cas, la Ciutat de la Música. 

L’objectiu era aconseguir que “la província de Castelló siga un referent mundial al món de la música i seguir promocionant el nom de la Comunitat Valenciana per tot el món", prometia el president Camps l’any 2006 en roda de premsa. Fins i tot va anunciar l'arrencada de les obres "en mesos" i la posada en marxa del complex el 2010. Va detallar que la Generalitat invertiria 30 milions d'euros amb què es construirien un escenari fix amb aforament per a 40.000 espectadors, dos estudis d'enregistrament, 20 sales d'assaig i tres espais polivalents per a 10.000, 5.000 i 1.200 persones, respectivament.

El projecte arquitectònic ho tenia tot pensat perquè els concerts foren gravats en alta qualitat, "així esdevindrà atractiu per a grups nacionals i internacionals a l'hora d'actuar. I podran assajar escènicament i tècnicament les seues gires”. Un projecte delirant que es va incloure a la Ciutat de l’Oci, que prometia més sòl terciari i industrial. 

Un projecte que mai va arribar. Però després de la bombolla immobiliària, el canvi en la propietat del festival i l’arribada de nous certàmens municipals, el govern municipal va impulsar la compra dels terrenys del recinte de festivals. Els 133.000 metres quadrats de l’esplanada dels concerts, més l’àrea dedicada al càmping a l’altre costat de les vies del tren sumen l’equivalent a casi 29 estadis del Mestalla. 

Amb fons municipals, provincials, autonòmics i europeus, des del 2020 el recinte s’ha rodejat d’una tanca i ha soterrat dos línies d’alta tensió. La instal·lació de pantalles acústiques, la construcció d’un pavelló per a 5.000 persones, la instal·lació d’iluninació intel·ligent, la connexió amb carril bici o la construcció de zones verdes a l’interior del recinte han sigut els justificants per obtindre l’última ajuda europea, de dos milions euros. I als plans de l’Ajuntament per a esta legislatura està aprovar finalment l’urbanització dels sectors 3 i 4 per a sòl terciari, finalment, i construir allí una zona d’oci nocturn.