Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

Que córrega l’aire

22/03/2020 - 

VALÈNCIA. La impossibilitat de saltar al coll, abraçar-se impulsivament, ens ha alterat la manera d’entendre el dia a dia. Ens ha impedit cenyir amb els braços ben sincers a algú, estrènyer-lo per demostrar l’alegria, la impotència, l’estima, la pena, veure’ns amb una abraçada integrada. El contratemps, ací a la Mediterrània, empitjora. Estem acostumats a palpar i a xerrar fregant-nos la cara com si patirem, igual sí, una incapacitat auditiva, amb tanta traca, o no poguérem, igual sí, entendre’ns d’una altra manera. Tan bon punt descobrim un cos conegut ens emocionem i hi saltem al damunt sense reserves.

Quan ens batega el cor arriben les excitacions i la impaciència. Ens rebota la commoció sense mirament. Sentim un nus a la gola, ens espurnegen els ulls, ens expressem amb alegria. Ha arribat el temps de commoure’ns davant dels que estimem sense tocar-nos. Si ja teníem, pegant bacs, la patologia de l’alexitímia (la incapacitat per a expressar les emocions), ara amb la prohibició de poder palpejar-nos igual es fomenten noves fòbies. Ja imagine sessions interminables amb terapeutes especialitzats per combatre l’afenfosfòbia, la por de tocar i  ser tocat. El temor al contacte, la invasió, també es coneix amb el nom d’hafefòbia, més fàcil de recordar. Moments de familiaritzar-nos amb vocables que no imaginàvem, sense plantar cara i abaixant la cresta. En aquesta primavera d’estiu, com deia el poeta Joan Salvat-Papasseit, és perillós palpar-nos davant d’un impuls d’afecte, de tendreses instantànies. 

Uns fets insòlits ens assalten amb guants en aquesta contrada gens nòrdica, i encara menys nipona, on el tocament ben entès està a l’ordre del dia. Tant fa si estàs gelat com un poll o amerat  com una botija. Deixar-se dur, sense excuses, amb petons i abraçades en abundància, ja no funciona. La sang bull però plastificada, protegida. Ens acorrala un virus que ens abraona i estreny ben fort, que ens tanca i allunya dels més pròxims. Covid-19 no distingeix fronteres, tanca les nits, ensorra els matins, “despavimenta” els carrers, restringeix la quotidianitat. La vida es fa virtual en sabatilles, es trasllada pels metres quadrats de cada llar, dels que la tenen. Copsa amb la mirada, amb el pensament, ens atrapa al vol.

La pandèmia retrata el món de cada casa sense vestits de diumenge. No alimenta els frigorífics, ni es renta amb paper higiènic. Arriba a les mans, es baralla i lluita contra els humans (especialment els que són propietaris d’un DNI amb solera), no fa distincions. Som assalariats incapaços de fer front al coronavirus, som a l’espera d’una vacuna que encara no arriba. Un afer que es disputaran els poderosos, els laboratoris farmacèutics que sempre guanyen, els beneficiaris del gran negoci, de les màfies consentides del segle. Mentrestant, la ciència, la sanitat, els implicats en la nostra salut, bramen amb la veu trencada. Viuen amb una afonia crònica, en una alteració produïda pels esforços fets parlant, reclamant primers auxilis. La investigació necessita assistència mèdica immediata, un tractament d’emergència. La recerca dels experts, de ciència certa, s’estimula quan el coneixement pren partit per una població que fa bona cara, perquè ens estimem la vida. Els estats han d’oferir escrupolosament uns plans de xoc sense fi, amb injeccions d’euros contra la burrera i el nerviosisme planetari, capaços de forçar la divulgació dels avenços científics. La cosa no se soluciona centralitzant polítiques sense trellat perquè la calamitat, la plaga, sempre recau sobre el poble. Caldrà frenar les epidèmies d’una civilització que ens té el cor robat. 

En aquest equinocci que acaba d’arribar som un sac de nervis. La població mundial, 7.700 milions, no pot fer-se abraçades. A la primavera, ara per ara, li confisquen i li retenen els petons, justament  quan la nit i el dia tenen la mateixa durada. Una mala bèstia de virus que s’escampa com la pólvora, que ens fa sentir, encara una mica més, allunyats els uns dels altres, també del que fèiem ahir i que avui no podem fer. Comenten que la pobresa alimenta les epidèmies en un planeta que passa gana i al mateix temps s’apilota davant dels  poderosos, dels traficants de menjars. Massa virus identificats, i molts sense nom, en una societat complexa i perduda, amb subsistència emocional limitada. 

Avui dir ahir ja té un altre sentit. Ahir era quan sortíem i entràvem, quan buscàvem els pares i els abraçàvem, quan estàvem hores amb els amics i fèiem cues apegats com una llapassa per entrar al món. Quan gaudíem enganxats com una paparra a un concert, apegalosos de suar amb cançons en directe. Temps per mirar bocabadats, colze a colze, propostes artístiques pels museus, teatres i cinemes. Hores per passejar pels carrers sortejant ensurts i cagades de gos. Ahir, que vol dir fa una setmana, tornàvem de nit a casa amb la nova il·luminació urbana, amb la necessitat de dur un casc de miner per no caminar a la palpa; això del led versus contaminació lumínica no sé si funciona amb claredat, ara tot és foscúria. Ja sabeu la dita: entre poc i massa, la mesura passa. O aquesta altra: mal si fas, mal si no fas. Anit València funcionava en silenci i en penombra, amb excitacions contingudes, amb llàgrimes als ulls i els kleenex a la mà. 

Les emocions sotmeses a un virus amb nom monàrquic i amb una corona espaÑola que trontolla i que, si caigués, abocaria a la població a desobeir. La gentada ompliria, probablement, els carrers cridant  “Salut i República”, mai millor dit, desafiant l’epidèmia. La monarquia en estat d’alarma. La que un dictador, un dia, va decidir posar la corona al cap d’un home que, de la nit al dia, va fer rei. Un sobirà amb noms i cognoms. Els avantpassats de l’actual dinastia a casa nostra es pengen cap per avall. 

Els escàndols de corrupció irrompen en uns moments que no són favorables per fer trampes, per manipular a base d’enganys, per amagar comptes secrets en paradisos fiscals enmig de pneumònies que maten i hospitals que no donen l'abast. El virus que ens confina s’acompanya, sense distància de seguretat, d’un altre de caire reial. El virus monàrquic de l’ambició, ensucrat de paper cuixé, és el que travessa i navega per camins i mars que desconeixem. Deambulem aïllats dels virus, enemics invisibles, entre les trames podrides d’un rei emèrit i la seua parentela que viu a un palau. Nosaltres lluitem contra els agents infecciosos d’una pandèmia que gela la sang. Superem aquesta gravíssima crisi amb pijama, des de casa, obrint les finestres, ventilant les pors. Fem front al coronavirus contaminats d’informació, de culpabilitats que es berenen, fets un flam, de surrealisme a través del whatsApp. Busquem el pedal del fre, com un impuls automàtic, enmig d’una petita metròpoli en estat d’alarma. Una ciutat que compta les hores, que s’explica a glops, que perd l’alè. Separats, més sols que una ostra.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email