X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

GENERACIÓ AVARIADA*

Què ha sigut del sabudet de la classe?

10/09/2019 - 

VALÈNCIA. Si arribe a anar jo a l'escola tirant d'una motxilla amb rodetes, segurament haguera acabat patint la mofa generalitzada de tots els companys de classe. A partir d’una certa edat havies de dur la motxilla penjada de només un costat, perquè era més "cool", i si era possible que fora d'una marca surfera. No importava massa que els enormes llibres de matemàtiques entraren amb dificultat o que patires d’escoliosi, dur una motxilla reglamentària era bàsic per sobreviure a l'inici del curs escolar. Si un xic portava una motxilla rosa, foradada, o d'un equip de futbol que havia perdut l'últim partit, en menys del que tarda un taxista en tocar el clàxon quan es fica el semàfor en verd, ja t'estava ficant verd algun company sense empatia.

Ara les motxilles amb rodes són d'allò més normal, com anar amb tauletes electròniques a classe, fer consultes als mestres per tutoria virtual, descarregar apunts, o que t'expliquen en anglés com fer uns abdominals. El que ja no és tan normal és anar a peu a escola. Pot semblar estrany, igual penseu que parle del s. XVI o que m'he tornat carabassa, però vos ho dic seriosament: els xiquets anaven a peu a l'escola. Sí, els pares irresponsables enviaven els seus fills a recórrer distàncies inhumanes de fins a 500 metres a soles. Alguns hi havia que vivien un poc més llunt i passaven a arreplegar els xiquets en un Ford Orion, un Renault 18 o un Seat 127, però la majoria anaven a peu, i no en tot terreny.

I, clar, els pares ens deien allò de "no parleu amb estranys", "si vos oferixen alguna cosa digueu que no", "no agarreu caramels a la porta de l'escola, que porten droga". Perquè la droga era el paradigma del mal, era el dimoni, el verí que ens convertiria en fracassats en la vida, i els pares volien evitar com fora que acabàrem desdentats i enganxats a l'heroïna. Mai no vaig vore cap traficant repartint caramels plens d'LSD a la porta de cap col·legi, ni jo ni cap conegut meu. Perquè la droga és cara i no solen regalar-la, però sí que era prou habitual acabar bevent cervesa barrejada amb gasosa o llimonà de paperet en un dinar familiar, o fumar d'amagat un Ducados que li havies furtat al iaio. L'heroïna va condemnar molta gent a mort el segle passat, però el tabaquisme i l'alcoholisme, els quals no preocupaven massa a aquells pares, han causat més morts evitables.

Tornem a l'escola i a eixes motxilles que carregàvem com si volguérem pujar a l'Aconcagua, sempre plenes de llibres que havíem heretat d'algun germà, cosí o veí. Bé, no tots heretaven llibres, alguns els compraven tots nous perquè els pares a voltes pensen que un llibre nou farà més per l'educació del seu fill que un de gastat, ja veus tu. I parlant de llibres, una cosa habitual era deixar-se el llibre a casa, oblidat, i haver de seguir la lliçó amb el llibre d'algun company. Ací hi havia ja en l'adolescència molt d'espavilat que fingia deixar-se'l en casa per a compartir-lo amb el xiquet o xiqueta que omplia el seu cor. Eixe incipient amor escolar, que vivies amb la intensitat que viuen ara els haters qualsevol comentari en Twitter, era sempre amor heteronormatiu. No li entrava en el cap a ningú que pogueres tindre un noviet o novieta del teu mateix sexe, i per això el "tens nóvio de classe?" només li ‘l preguntaven a les xiquetes i viceversa. I si algun jovenet mostrava cap símptoma d'agradar-li massa el color rosa, xarrar amb les xiquetes i jugar amb nines, era ràpidament assenyalat i arraconat per la resta de la classe i inclús per alguns mestres.

Freaks and geeks

Perquè, sembla mentida, però hi ha molta gent que té records molt amargs de la seua etapa escolar. Adults que quedaren traumatitzats per una època que ha de ser alegre, il·lusionant, motivant i enriquidora. On aprendre coses noves cada dia sense pràcticament adonar-te’n, i fer amistats duradores entre jocs i lliçons de llengua. Però per a tots no val el sistema tradicional d'ensenyament basat en la memorització que ha imperat al nostre país i que encara molts mestres gasten. I alguns mestres de l'antiga escola eren incapaços de motivar, excessivament severs amb la disciplina, i totalment indiferents als problemes d'assetjament que pogueren patir alguns alumnes. Així va passar que molta més gent de la que pot semblar en aparença té un mal record de la seua etapa escolar, i no tots precisament per haver passat els rigors dels col·legis religiosos.

Déu gràcies també hi havia uns altres mestres que ens canviaren a millor la vida, i que ens feren estimar la seua matèria. Eixos mestres que són recordats en estima per moltes generacions d'estudiants que diuen encara "gràcies a Don Miquel vaig aprovar socials" o "Doña Rosita, la mestra de llengua va ser clau perquè ara siga escriptor". Classes com en la meua del Roís de Corella de Gandia on érem 36 alumnes, alguns amb necessitats especials, i uns altres dels que, en compte de buscar caramels a la porta de l'escola, esnifaven pegament al pati. Eixos no solien ser ni delegats ni subdelegats, i encara menys del consell escolar, en eixa votació que va resultar ser el nostre primer contacte amb la democràcia participativa.

De sobte un dia anuncien eleccions al consell escolar i que es pot presentar qui vulga. Les classes bullen com l'aigua de la paella o com una Coldina (píndola que el meu iaio anomenava bullidora).

Qui es presentarà? Com és la votació? Què podem demanar els estudiants en el consell?

I allí veies a un grapat de voluntariosos estudiants que desfilaven per les aules fent campanya amb promeses incomplibles:

Si guanye jo, ficarem un funicular que puge al Mondúber!!!

Si guanye jo, el recreo durarà una hora més!!!

Si guanye jo, tindrem porteries i cistelles noves!!!

Fins que arribava el desbaratafestes de torn a dir: "si em voteu a mi, faré tot el possible perquè la nostra veu s'escolte en el consell escolar, i no prometré noves porteries, perquè som nosaltres qui les hem trencades. Així que cal més educació i respecte, no més porteries que poder trencar"

Òbviament els aplaudiments no anaven cap a "l'escolanet" de torn, que això sí, es convertia automàticament en el favorit dels mestres, o com diu Le Petit Nicolas sobre Agnan "le chouchou du maîtrise". Uns mestres que, ja acabada la ronda de discursos, feien una valoració positiva del discurs realista del setsabers de torn, i com fa l'IBEX 35 et suggerien a qui votar. Perquè el setsabers, sabelotodo, know it all, o sapientone és intrínsec a qualsevol classe. I eixe sol ser el delegat de la classe per decisió unànime del grup, més perquè és un càrrec considerat de pringats que pels seus coneixements. No sé si com diu Sabina això de què el "superclase de mi clase, que pardillo, se pudre en el banquillo" i “el más capullo de mi clase llegó hasta el Parlamento", és sempre cert. Però que no arriben a manar els estudiants més brillants, els alumnes més empàtics, ni aquells que prometien millor educació i no millors porteries, això també ho sé. Que haurà sigut dels sabudets d'aquella època? Uns anys escolars que recordats amb nostàlgia feien olor de gomes de Milán, soroll a guix en la pissarra, i sabor a entrepà de besugo en olives.

*La generació avariada és la que va créixer amb la “Bruja Averia” i que hui visita festivals de música per a vore cantar aquella bruixa. Els nascuts a finals dels 70 i els 80 no som milènials ni tampoc de la Generació X, som part d’una generació pont que va viure els 90 i tots els canvis que es produïren en plena efervescència adolescent. La nostàlgia dels 80 ens queda lluny però sabem contar en pessetes i, d’eixa nostàlgia amb olor de Farala i sabor de Tang, en parlaré en Generació Avariada.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email