El calendari Julià marca el 24 d’octubre de 1917 a la ciutat de Petrograd, mentrestant la resta del món occidental viu en el 6 de novembre d’acord amb la norma gregoriana. La capital russa havia sigut coneguda fins 1914 com a Sant Petersburg, però el govern del tsar Nicolau II havia decidit canviar-li el nom a causa de les seues reminiscències germàniques, una vegada iniciada la participació de Rússia en la Gran Guerra contra Alemanya. Aquella nit els teatres estaven oberts i els tramvies funcionaven amb normalitat. Res als carrers feia presagiar el moviment quirúrgic, ràpid i sense quasi sang que en poques hores canviaria la història del món per a sempre. Poc abans de les deu de la nit s’escolta des del port una forta explosió provocada pel tir d’un dels canons de popa del creuer de combat Aurora, comandant per la tribulació després d’un motí contra l’oficialitat. A terra, la Guàrdia Roja Bolxevic pren el control sense resistència dels ponts, les estacions, el banc central i la central telefònica poc abans d’iniciar l’assalt al Palau d’Hivern, una de les residències dels tsars ocupada ara pel govern provisional encapçalat pel primer ministre Aleksandr Fiódorovitx Kérenski. Només un pocs batallons de tropes lleials al règim oposen resistència amb el balanç de cinc morts i alguns ferits.
El Diumenge Roig
Aquell acte de finals d’octubre (novembre per a nosaltres) és només el remat d’un moviment revolucionari que té com a capítols principals altres demostracions molts més violentes als carrers, entre elles el “Diumenge Roig” de 1905. Aquell dia l’exèrcit del tsar va disparar contra una multitud de més de 100.000 persones que es manifestaven a les portes del Palau d’Hivern. Eixe és també l’any de motí de la tripulació del cuirassat Potemkin, magnificat després per la propaganda soviètica i la pel.lícula del cineasta Serguéi M. Eisenstein. Les greus desigualtats socials, la guerra i la mala distribució d’aliments són alguns dels arguments aprofitats per l’estratègia revolucionària. Definitivament el trencament amb el règim autocràtic i feudal dels tsars es produeix en febrer de 1917 amb l’abdicació de Nicolás II, l’últim Romanov regnant, i la constitució d’un “govern provisional” que havia de donar pas a unes eleccions i una assemblea constituent, però l’estratègia dissenyada pel visionari Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin, juntament amb Lev Trotski, va canviar el rumb de Rússia a partir del dia següent, un 25 d’octubre -7 de novembre per a la resta del món-.
El calendari Julià marca el 24 d’octubre de 1917 a la ciutat de Petrograd, mentrestant la resta del món occidental viu en el 6 de novembre d’acord amb la norma gregoriana. La capital russa havia sigut coneguda fins 1914 com a Sant Petersburg, però el govern del tsar Nicolau II havia decidit canviar-li el nom a causa de les seues reminiscències germàniques, una vegada iniciada la participació de Rússia en la Gran Guerra contra Alemanya. Aquella nit els teatres estaven oberts i els tramvies funcionaven amb normalitat. Res als carrers feia presagiar el moviment quirúrgic, ràpid i sense quasi sang que en poques hores canviaria la història del món per a sempre. Poc abans de les deu de la nit s’escolta des del port una forta explosió provocada pel tir d’un dels canons de popa del creuer de combat Aurora, comandant per la tribulació després d’un motí contra l’oficialitat. A terra, la Guàrdia Roja Bolxevic pren el control sense resistència dels ponts, les estacions, el banc central i la central telefònica poc abans d’iniciar l’assalt al Palau d’Hivern, una de les residències dels tsars ocupada ara pel govern provisional encapçalat pel primer ministre Aleksandr Fiódorovitx Kérenski. Només un pocs batallons de tropes lleials al règim oposen resistència amb el balanç de cinc morts i alguns ferits.
El Diumenge Roig
Aquell acte de finals d’octubre (novembre per a nosaltres) és només el remat d’un moviment revolucionari que té com a capítols principals altres demostracions molts més violentes als carrers, entre elles el “Diumenge Roig” de 1905. Aquell dia l’exèrcit del tsar va disparar contra una multitud de més de 100.000 persones que es manifestaven a les portes del Palau d’Hivern. Eixe és també l’any de motí de la tripulació del cuirassat Potemkin, magnificat després per la propaganda soviètica i la pel.lícula del cineasta Serguéi M. Eisenstein. Les greus desigualtats socials, la guerra i la mala distribució d’aliments són alguns dels arguments aprofitats per l’estratègia revolucionària. Definitivament el trencament amb el règim autocràtic i feudal dels tsars es produeix en febrer de 1917 amb l’abdicació de Nicolás II, l’últim Romanov regnant, i la constitució d’un “govern provisional” que havia de donar pas a unes eleccions i una assemblea constituent, però l’estratègia dissenyada pel visionari Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin, juntament amb Lev Trotski, va canviar el rumb de Rússia a partir del dia següent, un 25 d’octubre -7 de novembre per a la resta del món-.
El dia de la Revolució ja no és festiu a la Federació Russa, però continua sent una jornada de gran celebració el 9 de maig, que recorda la victòria en la Segona Guerra Mundial, en la qual Stalin va tindre molt a vore. Hui el cos del dictador continua soterrat a la plaça Roja moscovita al costat del Kremlin, com els d’altres “herois del poble soviètic”, junt al mausoleu que conté la mòmia de Lenin. Mentre que molts russos voldrien que eixos cadàvers quedaren definitivament soterrats en la memòria, Putin, ex agent de la temuda Policia de l’Estat –la KGB- es mostra orgullós del seu passat i en una entrevista televisiva va assegurar que “el codi moral constructor del comunisme, que es va publicar molt a la URSS, es sembla molt a la Bíblia”. Evidentment l’anomenat “comunisme real” va emprar moltes tàctiques d’organització de la religió, convertint quasi en deïtat a Marx i a Lenin en el seu més destacat profeta. No obstant, poc queda dels ensenyaments del Capital en l’aplicació del sistema econòmic rus del present, un dels que genera més desigualtat entre els països en creixement al temps que acumula un dels majors percentatges de mil milionaris. Mentrestant els descendents de la Casa Imperial dels Romanov, alguns d’ells residents a Madrid, treballen per la restauració monàrquica a Rússia.
El llegat soviètic
I fóra de Rússia? Després de la caiguda del sistema soviètic en 1991, i quan es compleixen 100 anys del triomf de la revolució, quina herència queda dels ideals bolxevics en la societat mundial del present?. Isabel de la Cruz, professora de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València, explica que la revolució “no només va afectar a Rússia, va canviar les relacions amb el capital. No podríem entendre l’estat del benestar sense la URSS”. Recentment la universitat valenciana ha celebrat unes jornades de debat amb el títol “La revolución soviética. La revolución que cambió el mundo”, que ha reunit a València diversos experts en el tema. La professora de la Cruz assegura que “des de la caiguda de la URSS hem perdut drets perquè ja no hi ha enemic”, i explica que s’han incrementat les vulneracions dels drets del treballadors, com recorda la OIT. També explica que la Constitució soviètica establia entre altres principis que “la URSS es constituirà per pobles que s’uniran lliurement amb el dret a l’autodeterminació”, un dret que no reconeixen moltes altres constitucions del món entre elles la norma espanyola, ara tant en evidència davant el cas de Catalunya. Isabel Cruz considera que com es deia de la Revolució Francesa, “encara es prompte per avaluar els seus efectes”, però el cas rus ens ha deixat tota una sèrie d’ensenyaments que continuen sent vàlids i que es poden fer servir per a uns temps on la desigualtat està creixent molt ràpidament respecte als anys 90. Una de les conclusions de les jornades celebrades a València és que existeix una necessitat profunda d’una organització transformadora, davant una societat mundial unificada actualment entorn al capitalisme imperant i on fa falta més militància.
Diversos llibres, documentals i jornades de debats han recordat el centenari de la Revolució que continua inspirant idearis polítics arreu del món, també a Espanya. A València s’ha recuperat fins i tot l’obra de teatre Lenin, escenes de la revolució russa escrita per Josep Bolea en 1934 i representada per la companyia Carme Teatre. En tot cas és un fet transcendental en la dramàtica història del segle XX, que va mantindre el món dividit en dos grans blocs durant més de 70 anys. Sempre és interessant recordar els motius i els efectes de la Revolució per a evitar repetir les seues errades, al temps que es poden reaprofitar els seus plantejaments més moderns i sostenibles per ajudar a fer front al retrocés involucionista que està imposant-se al tenebrós segle XXI.
Lenin i altres líders bolxevics, en la Plaça Roja. 
