De totes les noves circumstàncies que ens ha mostrat esta pandèmia tenim, per una banda, la vulnerabilitat de la salut de les persones i del sistema econòmic que ens sustenta, i d'altra, la nostra gran dependència de la indústria farmacèutica per poder seguir desenvolupant els nostres projectes de vida. Per poder seguir vius. Però aquesta setmana hem conegut un altre retard en l’arribada de les vacunes contra la Covid i ja es parla que segurament no puguem complir amb el ritme de vacunació previst perquè les empreses farmacèutiques es plantegen incomplir els contractes signats amb la Unió Europea.
Els fàrmacs i per tant les indústries farmacèutiques, indispensables en la millora de la salut de les persones, estan mostrant-se com a eines capitals per a tornar amb tranquil·litat a la vella o nova normalitat, com vulguen dir-la. I són, potser, el millor exemple de quant necessita una administració desenvolupar una infraestructura pròpia que puga garantir ja no tan sols nous escenaris pandèmics, com els experts n’han previst, sinó garantir la salut de la ciutadania més enllà de les necessitas i interessos dels mercats.
Passarà un dia aquesta crisi sanitària i ens trobarem que la lluita contra la mort i la malaltia continua en els fronts de sempre: el càncer, les malalties cròniques, infeccioses o rares, etc., totes elles prou invisibilitzades des de fa un any i que necessiten tractaments moltes vegades costosíssims i inaccessibles.
La necessitat d’un projecte farmacèutic públic mai havia estat tan present. Garantir la salut de les persones ha de ser la primera línia d'acció dels governs i els responsables públics: enfortir el sistema sanitari públic, dotar-lo dels recursos necessaris, invertir en investigació per a garantir la vida, la detecció, el tractament dels pacients i l'accés als medicaments. Aquest hauria de ser un procés que estiguera garantit. I no sempre ho està. N’hi ha prou exemples.
La producció de fàrmacs i tractaments contra les malalties rares és segurament el cas que resulta més palès d’allò que parlem. A Espanya, d’acord a l’enquesta europea Rare Barometer Voices, un 33% de persones que pateixen malalties rares diuen haver vist cancel·lat l’accés als tractaments per la crisi generada per la pandèmia i nou de cada deu persones interrompuda l'atenció de la seua patologia. Les organitzacions que donen veu a les persones amb malalties rares, anomenen com a ‘medicaments orfes’ els productes farmacològics que serveixen per a diagnosticar, prevenir o tractar aquestes malalties. Ocorre que la indústria farmacèutica té poc interés a desenvolupar-les perquè considerar poc interessant, en termes de mercat, dirigir tants esforços per a poques quantitats.
Les dades de l'Organització Mundial de la Salut mostren que cada dia es registra un milió de nous casos de malalties de transmissió sexual considerades com a curables. És el cas, per exemple, del Virus del Papil·loma Humà, que qualsevol persona sexualment activa pot patir en la seua vida. Es cura en un alt percentatge, però la seua evolució pot també degenerar en càncer i els tractaments són caríssims i no estan subvencionats per la seguretat social. De nou, la persona i la seua salut davant el mercat.
La salut de les persones no pot ser el negoci d'uns quants, ni ens podem permetre la privatització i el desmantellament del servei públic de sanitat que ha patit l'estat espanyol en les últimes dècades. Aquestes reaccions les hem vist reflectides en les insuficiències de recursos materials i humans per enfrontar la pandèmia, així com la gran dependència amb les indústries farmacèutiques cada vegada en mans de menys companyies, i que com hem vist, han incomplert els acords sense pena.
Per tant, parlar de la creació d'una indústria farmacèutica pública és parlar de protegir la vida, de proporcionar les millors garanties a totes les persones en l'accés als fàrmacs i tractaments, amb transparència. Una indústria farmacèutica pública suposaria una oportunitat de millorar la disponibilitat de tractaments farmacològics, no seria incompatible amb la indústria existent, podria garantir un millor accés als tractaments i acabar amb els problemes de subministrament. I no tan sols amb malalties tan serioses com el càncer. O no recorden quan en 2018 desaparegué el popular medicament taronja per alleujar la febre dels més xicotets de les farmàcies d'Espanya?
