VALÈNCIA. Està molt clar, només cal comprovar quin és el barri més degradat, amb més delinqüència i amb més possibilitats de fer negoci. Almenys eixa ha sigut la tònica habitual a la ciutat de València durant les últimes dècades. És el que ha passat a Russafa, al Carme, a Campanar o està passant ara amb el Cabanyal.
El sistema és molt senzill i respon a les normes del capitalisme:
Els que han viscut a València molts anys recorden com al Carme feia por passejar a poqueta nit. Els joves que veníem des del poble escoltàvem això de “no vages al Carme, que et furtaran la cartera i està ple de ionquis”. Així és com per exemple a l’any 2000 encara hi havia constructores que compraven edificis, tiraven els inquilins, rehabilitaven i multiplicaven el lloguer per 500. No sé si era legal o no, però a amics meus els han fet fora de cases amb 6 mesos de preavís, per a després rehabilitar la façana i cobrar el triple pel mateix apartament.
També recordareu aquella època no tan llunyana en què a Campanar encara hi havia camps de tarongers, i també molta drogoaddicció. Aleshores es va estendre el rumor que els drogoaddictes punxaven les taronges amb les xeringues. Els llauradors acabaren malvenent uns solars que en acabant serviren per construir eixes urbanitzacions amb spa, pista de pàdel i gimnàs comunitari.
A Russafa la història va ser pareguda, i segur que molta gent ben informada va fer negoci amb tots eixos locals que deixaven lliures els asiàtics recol·locats en naus industrials. Ara són tots restaurants de moda i botigues molt “cuquis” que s’omplin cada cap de setmana, en un barri, ja repavimentat, que ha vist com s’han disparat els preus dels lloguers.
Ara tots travessaven pel Cabanyal com a nou barri de moda, i alguns locals que acaben d’obrir així ho demostren. Ho té tot: la platja està prop, hi ha bona cosa de solars, venda de drogues, molt per rehabilitar i molta gent vivint il·legalment en habitatges ocupats a la qual fer fora. El problema és que ací ho volem tot ràpid, i este govern està tardant més del que els ritmes del capitalisme pervers marca en tirar els okupes, en donar ajudes a la rehabilitació i en millorar els servicis públics. I açò està endarrerint que es puguen fer negoci tots aquells que ja han comprat edificis, o que esperen ansiosos que en buiden per a llançar-se com a llops a per la carn fresca.
Seguint este patró, no és desgavellat pensar que la zona del Botànic, la Petxina o la Roqueta (el nostre nou Chinatown) encara tenen potencial especulador, però no massa. Velluters continua inexplicablement sent un focus de prostitució tolerada, ja que els dos bars epicentres de l’activitat continuen oberts davant l’atenta mirada dels policies. Amb només un parell de decisions polítiques els carrers Balmes i Viana passarien a ser un mercat emergent. Però ací hi ha poques cases, el que cal posar de moda és un barri sencer i no quatre solars per a poder especular a gust, i la solució s’anomena Natzaret.
Ningú parla d’este poblat marítim tan degradat i amb tant de potencial inversor. Ara no sembla que siga bona època, però en 20 anys eixe serà un barri de moda segur, només cal fer cas a la història recent de la nostra ciutat. Una història que de segur Vicent Baydal podria explicar més i millor, però com a idea general el patró és molt simple: vivim en una ciutat que es construïx a colp d’especulació. Una València que durant molts anys ha donat l’esquena als veïns d’alguns barris i ha protegit els d’altres, com si hi haguera habitants de primera i de segona dins de la mateixa ciutat.
Sempre he pensat, i així ho dic al meu llibre De Categoria, que València està a meitat fer i que el dia que l’acaben fliparem. Però més que construir, cal arreglar el que està ja fet i no deixar que les àgores ens ceguen i no ens deixen vore la realitat que hi ha a 500 metres dels flaixos turístics. Els valencians som tots de primera, i m’agradaria donar la benvinguda a una València on no es discrimine per interessos econòmics i on els barris autèntics, més enllà de les modes, siguen els principals protagonistes de la vida en la ciutat. Més fer barri i menys fer caixa.