Quina és la millor platja valenciana per a fugir de la calor?

VALÈNCIA. La resposta per a molts és fàcil, senzilla i directa: cap. I ara que ja he captat la vostra atenció, explicaré els motius. Deia fa uns anys el company Eugenio Viñas que no entenia això de refrescar-se a la platja "si és on més calor fa", i raó no li'n falta. Fugir de la calor en un lloc sense ombra, amb l'arena acumulant graus a mesura que el dia va avançant i torrant-se per un costat i per altre damunt d'una tovalloleta que acaba acumulant humitat i arena entre viatge i viatge a la mar, no sembla la millor de les maneres de combatre el tsunami solar. Consistix, com el dejú intermitent tan de moda ara, en entrar i eixir de l'aigua, com el polp al que volen "espantar" perquè quede blanet en el perol. Perquè la Mediterrània, eixe mar que considerem nostrum, és, cada volta més, un immens perol d'aigua calenta, meduses i algues en descomposició. Baixes a la platja, a Dénia per exemple —una de les capitals turístiques del País—, i t'acull un mant de 40 metres d'algues mortes que has de sortejar abans de poder fer la immersió ràpida a la mar. Però encara podria ser pitjor, podries haver-te gastat una fortuna en un dels nostres pobles on més car és l'habitatge, com Xàbia, per arribar a la platja i comprovar que la merda regolfa i està tancada per insalubritat.

"Les caletes són meravelloses", i amb eixe ideal passem l'hivern, imaginant-nos lleugers de roba en un anunci de Dolce&Gabanna. Després les caletes estan tan plenes que resulta impossible trobar un racó on tombar-se a sentir uns turistes a un metre de distància parlar de pactes postelectorals en clau "bocata de calamares". Fins i tot hi ha el cas d’haver de fer cues per a anar a alguna cala en qüestió durant els caps de setmana de temporada alta. A Itàlia, on moltes platges estan privatitzades, és habitual haver de reservar, però per a un valencià, això de planificar amb setmanes d'antelació quina platja del teu poble has de reservar per banyar-se, es fa difícil d’entendre. "Bé està el xiringuito", i en eixe oasi de cerveses cares en gots sospitosament mal torcats, música de radiofórmula i paradís del postureig, podem contar les hores. Mirant la hipnòtica mar que ens atrau com la llum blava als mosquits, hi ha qui passa l'estiu. Sense importar la calor, les meduses, les algues, la merda convertida en bacteris, la lluita per un lloc diminut en tercera fila de platja, les pilotades sorolloses incessants d'acòlits de don Rafael Nadal Parera, les mirades incòmodes de veïns ocasionals... Hi ha qui sent un deler inexplicable en eixes hores invertides a la vorera de la mar.

Però l'experiència encara pot ser més completa, et poden visitar uns veïns aficionats al reggaeton matiner, o atenció, et pot tocar acudir a una reunió de veïns. Perquè si eres propietari d'un apartament a un residencial a qualsevol bloc d'edificis de Benidorm, Cullera o Gandia, s'aprofita l'agost per a reunir els veïns un matí i escometre el major dels temors del personal: la derrama. Expressions habituals com: cal pintar, cal canviar la porta del garatge, les dutxes funcionen malament, el president no fa res, fem una pista de pàdel!, el veí del sisé cuina paelles al balcó, el del segon esquerra s'ha posat una finestra il·legal, hi ha algú tot l'estiu aparcat a la meua plaça de garatge, l'ascensor fa massa soroll: canviem-lo, hi ha qui fa tres dies que té fem a la porta de casa… Qualsevol d'estes frases, totes reals, poden suposar una autèntica guerra civil i acabar amb veïns enfrontats entre si, els pocs dies de descans que tenen durant l'any. Nota per a neòfits: si algú té molt d'interés a ser presidenta o president, i contracta sempre les mateixes empreses per a fer qualsevol treball, potser està comissionant.

Tornem a la platja, a la mar, "la playa donde se dejan morir las ballenas" cantava el Lichis, però, en realitat, és la platja on es deixen morir els migrants. Tot i això, si no entropessem amb els peus inerts d'un subsaharià ofegat per desesperació mentre fem snorkel a la recerca de quatre peixets mal contats, no sembla ser el nostre problema. Prou fem mantenint l'equilibri en la taula de pàdel surf que hem comprat en oferta per Wallapop, i que ocupa mig balcó durant 23 hores al dia; esquivant les puntes de cigarreta mal soterrades per l'incivisme generalitzat mentre ens cremem la planta del peu; sortejant els para-sols i les tendes de campanya sense xafar teles, pales, poals, ni llaunes buides de begudes refrescants; fent cua per al bany comunitari model "discoteca a les tres del matí", o per a rentar-nos els peus en la dutxeta que a vora passeig ens espera com el grial a Indiana Jones; i buscant sense èxit un lloc per a aparcar eixe cotxe que esdevindrà un forn, a una distància prudencial del nostre anhelat racó de mar.

Bé, entenc que les nostres platges són un paradís per a molts lectors, com les colles de joves hiperhormonats que troben allí discreció i intimitat. O per al pescador al rall que llança la seua xarxa a poqueta nit per pillar un llobarro amb el qual sopar. Jugadors de vòlei platja, bussejadors d'aigua salada, sargantanes, gavines i la xicalla que anhela fer un gran castell. Molts altres peguen a fugir als Pirineus, alguna vall o el genèric nord on fa més frescoreta. De fet, de viatge per allí fa uns dies vaig comprovar com els valencians érem majoria a moltes d'estes destinacions, que, em sembla a mi, aniran furtant protagonisme al nostre turisme de sol abrasador i platja massificada. Tot i que sempre ens quedaran un grapat de pintors sorollans o de lletraferits que evocaran epopeies de la nostra benvolguda mar, paradís de cartró pedra, postal posteditada, refugi decadent i bassa recalfada. Jo, al contrari que els Manel, si et perdonaria, si podria assumir que malgrat la feina no féssim camí, i no anàrem a eixe xiringuito que dona al mar, al mar, al mar...