Quan es publique aquest article ja haurà tingut lloc la manifestació per un finançament just a València. Aquesta és, per tant, una bona ocasió per reflexionar al voltant del sistema de finançament autonòmic vigent a terres valencianes.
En els últims temps, molts economistes valencians hem estat participant de manera activa en el necessari debat social al voltant de l’infra-finançament que patim les valencianes i valencians des de fa dècades. En aquest debat hi participen també, com és normal en tractar-se d’un problema que ens perjudica a tothom, altres actors de la vida social, econòmica i política de la nostra terra. Açò últim és destacable i molt d’agrair, atès que dels nostres problemes transversals n’hem de ser conscients i encarar-los col·lectivament després d’un debat social.
S’ha informat a la població de com es va produir a principis dels 80’s la transferència de les competències al nostre autogovern en les matèries més properes a la vida diària dels ciutadans: sanitat, educació, serveis socials, política industrial, polítiques actives d’ocupació, infraestructures d’àmbit autonòmic ... Es tracta, doncs, dels serveis bàsics de l’estat de benestar i va suposar que per primera vegada en prop de 300 anys la Generalitat Valenciana (GVA) tornara a tenir la gestió del territori valencià. En termes financers, la GVA va passar a tenir la obligació de prestar uns serveis públics que duen aparellada una obligació de despesa però la capacitat de cobrar impostos segueix sent competència del govern de l’estat (la GVA només recapta directament al voltant del 8% dels impostos pagats pels valencians). En definitiva, hi va haver una descentralització incompleta de l’estat espanyol. Es va descentralitzar l’obligació de despesa per proveir els serveis públics essencials però no la capacitat de recaptar els impostos, és a dir, que qui ha de prestar els serveis públics essencials no té accés directe als impostos que paguen els ciutadans per rebre eixos serveis.
Foto: KIKE TABERNER
Si pensem en termes d’una balança, en una banda estan les despeses en serveis públics i inversió pública i en l’altra banda tenim els ingressos fiscals (impostos pagats pels ciutadans). Aquesta balança, en el cas de totes les persones que vivim al territori valencià està desequilibrada doncs els ciutadans paguem molt més en impostos del que rebem en serveis públics i infraestructures i som l’únic territori que tenint una renda per habitant per davall de la mitjana, paga més del que rep (som contribuents nets). Traduint, el sistema actual dona com a resultat que ciutadans d’un territori pobre financen despeses de territoris més rics; el que va contra el principis de suficiència i equitat recollits en l’article 156 i següents de la Constitució Espanyola (CE).
Si sumem les quantitats resultat d’aquest infra-finançament al llarg dels anys en que aquest es produeix, tenim l’anomenat deute fiscal. Que l’estat no ha tingut massa problemes en reconèixer i pagar-lo a altres territoris però en el nostre cas ni tan sols el reconeix. És imprescindible per als valencians que l’estat reconega i pague el deute fiscal, d’aquesta manera la GVA s’alliberaria del seu deute (que principalment es deu a l’infra-finançament).
En tot cas, cal assenyalar que l’actual sistema de finançament autonòmic va caducar l’any 2013. Aquest fet a banda de ser de dubtosa legalitat, és d’una enorme irresponsabilitat política en tant que implica l’ofegament financer de les comunitats autònomes (CCAA). Aquest ofegament financer és encara més gran en el cas valencià, ja que el sistema vigent ens perjudica clarament.
Cal deixar clar que ofegar financerament les CCAA significa ofegar financerament la sanitat i l’educació pública, així com les prestacions de dependència i altres serveis socials lligats a les polítiques de lluita contra la pobresa, la política industrial, l’emprenedoria...
Quina podria ser la solució? Equilibrar la balança, és a dir que l’administració que ha de prestar els serveis (la GVA) recapte els impostos que es paguen en el territori. Eixe és el cas del País Basc i Navarra que tenen Hisendes forals i són les administracions més sanejades de l’estat, les dues parts de la balança (ingressos fiscals i despesa pública) estan equilibrades. Per a implementar-ho només caldria que la GVA assumira la infraestructura (incloent els recursos humans) de l’Agència Tributària al territori valencià, als 80’s la Conselleria de Sanitat ho va fer amb les infraestructures sanitàries que fins aleshores gestionava el Ministeri de Sanitat.
Tingam en compte que el fet que els nostres impostos els recapte l’estat central i hagen de passar per Madrid per a tornar a València només una part, no té sentit financer. És més pràctic recaptar a València i liquidar a l’estat la part dels serveis estatals que ens toca pagar als valencians. En definitiva, ha arribat el moment de descentralitzar l’estat de veritat (ingressos i despeses).
Foto: KIKE TABERNER
