ALCOI. És el llibre del moment. El recomanen els polítics a les entrevistes i el celebren els científics i els activistes de l’ecologisme. Podria ser degut a l’esforç titànic que està realitzant l’autor, Andreu Escrivà (València, 1883), per tal de difondre el seu missatge poble a poble en una exhaustiva gira de presentacions. Però el mèrit d’Encara no és tard (Bromera, 2017) va molt més enllà de les carismàtiques xarrades que acostuma a oferir l’ambientòleg. El major atractiu el trobem en una obra que és capaç de fer fàcil allò difícil, amb una capacitat comunicativa que ja se’ns presentava avalada pel Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General amb què va ser guardonat.
A les pàgines d’Encara no és tard, que s’enceta amb un irreverent pròleg de l’humorista Eugeni Alemany, Escrivà aconsegueix exposar un problema greu i extremadament complex d’una manera fascinantment entenedora, recorrent a la literatura, l’art o les vivències personals quan cal per fer el text més didàctic. Com ja es deixa entreveure al mateix títol, l’autor fuig del to catastrofista i culpabilitzador que acostuma a impregnar els discursos climàtics. Ans al contrari, Escrivà es declara militant d’un optimisme gens banal que, això sí, se sustenta en el rigor de les dades per a fer-nos un important toc d’atenció i sacsejar-nos les consciències. Estes són algunes de les coses que podem aprendre de la lectura d’Encara no és tard. Un llistat de 8 punts que en podrien ser 80 o 800, perquè ens trobem davant d’una obra completa i imprescindible per a entendre l’escalfament global.
1. El canvi climàtic no té res a veure amb el forat a la capa d’ozó. Tranquil, si pensaves que sí, no estàs sol. En contra de la percepció que té el 80% de la població, són dos problemes totalment diferents. De fet, Escrivà recorre a la història del forat a la capa d’ozó per posar-la com un exemple d’èxit, una problemàtica davant la qual les evidències científiques van ser tingudes en compte i es van adoptar ràpidament les solucions necessàries. Això sí, es tractava d’un repte molt menys complex que el que representa el canvi climàtic.
2. Fa vora 80 anys que tenim constància del problema. El filòsof grec Teofrast, que va viure entre els segles IV i III aC, ja va assenyalar els efectes que l’acció antròpica podia tindre sobre el clima. Però no va ser fins finals del segle XVIII, amb el distints canvis de paradigma provocats pels avanços científics, que van començar a recollir-se proves que cimentaven eixa preocupació. Va ser l’enginyer Guy Stewart Callendar qui va popularitzar en els anys 30 del segle passat la teoria de l’escalfament global en uns termes molt pareguts als que es mantenen en l’actualitat. Si fa tot eixe temps que ho sabem, per què ens costa tant reaccionar?
4. L’augment del nivell del mar és ja una realitat. No es tracta d’una advertència sobre el que pot passar en un futur indesitjable, el nivell del mar ja ha pujat. Escrivà posa com a exemple els pobles costaners estatunidencs de Newtok i Shishmaref, que han hagut de traslladar-se terra endins, o Kiribati, un país insular situat a l’oceà pacífic que està sent engolit per la mar. La causa principal d’este fenomen és el desgel, però també l’expansió que pateix l’aigua en haver-ne augmentat la temperatura (com passa amb el mercuri d’un termòmetre, en un símil que fa servir l’ambientòleg).
5. El canvi climàtic aguditza la desigualtat. El problema de la pobresa travessa també esta qüestió. La desaparició de cultius farà que disminuïsca la disponibilitat d’aliments a les zones més desfavorides del món, el que provocarà un augment dels conflictes pels recursos. En alguns països les altes temperatures podrien fins i tot fer inviable el treball i provocar greus col·lapses econòmics. Una situació que podria derivar en la migració massiva de «refugiats climàtics», com adverteix l’autor d’Encara no és tard.
6. El teu cervell es resisteix a assimilar un canvi tan gran. En el punt 2 ens preguntàvem per què ens costa tant actuar si fa temps que som conscients del problema. La resposta, en part, la podem trobar en el nostre cervell: ens costa entendre els riscos a llarg termini. Aprofundint en la vessant psicològica del canvi climàtic, Escrivà apunta també que la nostra capacitat de preocupació és limitada i està pràcticament copada pels maldecaps del dia a dia, el que deixa fora altres qüestions com les guerres, la fam al món o, clar, l’escalfament global.
7. El consens científic al voltant del canvi climàtic és sòlid i concloent. Tot i que els mitjans de comunicació sovint col·laboren a distorsionar la realitat prenent una perillosa posició equidistant entre les veus que ens adverteixen del canvi climàtic i les que el neguen, la realitat és que hi ha un consens molt clar basat en les evidències. D’acord amb Escrivà, el 97% dels científics que estudien el clima no tenen cap dubte sobre l’existència i els perills d’este fenomen. Les postures negacionistes, però, es veuen amplificades i sobrerepresentades perquè habitualment responen a la defensa d’uns determinats interessos econòmics.
8. Encara no és tard, però no per molt de temps. Tot i que Escrivà apel·la recurrentment a l’optimisme i ens recorda que encara hi ha un cert marge per a prendre accions que mitiguen els efectes del canvi climàtic, també insisteix a remarcar que els anys que tenim per davant són una pròrroga, una vida extra, una última oportunitat per a actuar. L’ambientòleg fixa el següent full de ruta per al segle XXI, en consonància amb els acords internacionals: frenar l’augment de temperatura a entre 1 i 2 ºC, principalment a través de la reducció d’emissions de carboni. Assolir eixe objectiu, però, passa per trobar noves maneres de comunicar el canvi climàtic i establir aliances en tots els camps de la societat. És en eixe apartat on Encara no és tard pren força en la seua proposta d’implicar tots els agents possibles perquè l’escalfament global siga el tema al voltant del qual giren les nostres decisions individuals i col·lectives. Perquè, ens ho recorda l’autor, «lluitar contra el canvi climàtic és fer-ho també per un món millor, més habitable, més igualitari, més saludable, més just, més humà».