Repertori de monstres i males pècores

VALÈNCIA. Terror, aventura i intriga en On. Els humans sempre captivats, esclavitzats, pels personatges terrorífics. Als llibres tenim a mà aquests elements esgarrifosos que fan olor de paper. Ens hem alimentat la retina de por, atrocitats en quadres molt foscos als diferents períodes de la història de l’Art. Obres que representen les penúries, els combats, de la vida. Una ampla gamma de monstres, íntimament relacionats amb éssers fabulosos, formen part del nostre imaginari. Donen la nota, fan època: l’esfinx, animal excessiu amb cap i pit de dona, ales d'àguila i cos de lleó. Sirenes-peix, sirenes-ocell, dracs, gorgones, minotaures, homes marins... Lluites i herois. Tenebra i llum.

El cinema i la televisió han aportat l’enriquiment del nostre patrimoni aterridor. Però sobretot i sense mirament, in saecula saeculorum, a pinyó fix, la representació política en forma de governants amb corona, barret, gorra, pitrera important, aixella a l’aire... Amb bigoti, barba, amb cara de moixa, murri, amb cabells llargs, amb rinxols, amb alopècia prematura... Ells i elles han contribuït, quan ens passa pel cap la seua estampa, a deixar-nos viure amb la por al cos tatuada. La temàtica de la inquietud, la dels éssers fantàstics, la de la transformació d’humans en monstres fa carrera. Obrim l’àlbum fotogràfic de la memòria, revisem la lletra impresa, la imatge congelada i en moviment. Fem una metamorfosi, mutant pels anys i panys, dels protagonistes posicionats al magatzem del record universal i personal, al dipòsit de la vida domèstica del terror. Els monstres formen part de la nostra existència, probablement d'ençà que els pèl-rojos neandertals hi eren drets. Cohabitem dia a dia amb ells, ens glacen el moll dels ossos. S’impliquen, amb allò que els ve de gust, un dia sí i un altre no. Ens fan el petó de bona nit, si cal, a l’hora de tenir malsons. El risc? Que ni ens adonem que hi són. Criatures eternes i de vegades invisibles.

La creativa, pionera, del monstre mediàtic per excel·lència, de primera especial, de butxaca i de tauleta de nit, és Mary Shelley. Només amb 18 anys va parir un modern Prometeu. Frankenstein, conegut d’aquesta manera pels enxampats per la literatura. Al llibre ni té nom, pobret. Sempre és l’esguerro, la criatura i algun altre mot “afectuós” cap al pelut. Quin element! Una bona peça feta a trossos, l’últim crit de laboratori de 1818. Una espècie de Gegant del Pi que no balla. La malifeta de l’arrogant Byron, un lord massa fatxenda i altiu, que va desafiar Shelley a escriure un conte de terror. Dubtant de la Mary? Amb escreix, gran relat assolit! Èxit d’altura, de naixement. Nyas! Frank, amb la confiança d'haver-lo llegit tants cops, per molts anys! Per molts, molts, molts, més de 200 anys! Frankenstein, happy, happy birthday! Celebrem, doncs, l’aniversari d’aquell que ha contribuït a confeccionar el nostre tarannà i insomni.

Europa feia una tombarella al segle XIX. Les novel·les van anar molt més lluny d’allò que alguns han classificat de gòtiques. Embolicaren la troca i s’endinsaren entre els paisatges amerats de castells i monstres. Atmosferes misterioses i tempestes homenatjant a sant Amaro, fent saó amb tanta aigua. La imaginació guanyava el segle per golejada. A casa nostra la Decadència necessitava a la carrera un baló d’oxigen. Sospirar per un reviscolament, per una Renaixença. I què ha passat? Com hem acabat? Ficció o normalitat al nostre temps?

Tenim una tendència morbosa, amb grans dosis de palpitacions, a deixar-nos ensarronar pels monstres. Ells entren, tots solets, al club de la vida quotidiana. Ànimes mediàtiques, en pena, ben calculadores. Tothom en té al seu rànquing de capçalera. Un tanoca, un estúpid de confiança. Aquest monstre titular i manifasser que va a quatre grapes als nostres particulars “inferns”, que revifa els temors més primitius. Monstruositats administrant a tort i a dret el dia a dia. Arrabassant les llibertats guanyades i pencades. El problema serà si el monstre, el gran i amb molts noms, l’alimentem nosaltres.

Justament ara, psicòpates, parents llunyans de la Família Monster, són a tot arreu. Llegia, fa uns dies, que a Barcelona busquen cent i escaig “espantadors”. No cal experiència. Sembla que aviat s’obrirà al gran públic un parc del terror i falten elements actius. Candidats aterridors del terreny, de primera i segona generació o acabats d’arribar, en tenen. Farien sense massa esforç aquesta feina tan esfereïdora. No requereix vestir-se de manera especial, ni usar mascareta, ni semblar del Ku Klux Klan. Experts en espantar el ciutadà del carrer, el que vol viure a un país lliure, el seu, amb normalitat, en tenim alguna mostra recent. Si es veuen amb falta d’aspirants a acoquinar, sempre poden arribar a la cruïlla. Només creuar l’Ebre també en trobaran candidats per fer el càsting. Fins i tot alguns entrarien de calbot, directament.

Els éssers monstruosos formen part de les claus de les civilitzacions, creen perfils allunyats de les criatures venudes com a extradivines. De vegades, no hi ha distància. Formes de vida dignes d’examinar, per a ser mostrades, monstres. En l’actualitat, l’art del camuflatge i de l’estratagema esbossa aquests personatges terrorífics. No es respecta, encara que siga per cortesia, la bombolla espacial d’allò que és un monstre i d’allò que és humà. Tanmateix, la cirurgia plàstica pot endolcir els trets. Ara quina mena de salvatge ens aixafa la guitarra, ens fa la guitza? Un observador en solitud que s’autoeduca o un addicte al guirigall que no sap quants dits té una mà?

Comencem fent-ne un llistat casolà. Els monstres domèstics que espanten la família. Polítics, falsos amics, assessors, amants, nuvis tòxics, companys, impedits sentimentals, envejosos de mena, jutges, presidents, secretaris, consellers, càrrecs directius, empresaris... Quin monstre encapçala la vostra llista? Podem filar més prim, acotar el llistat. Seleccionem entre els governants de les últimes dècades, del segle passat o remuntem-nos a reis del segle XVIII, la tria és personal i intransferible. Ara que el dia acurta pot ser un bon entreteniment, un joc de taula. Passatemps per perdre la por, a la recerca del mix home i bèstia. Individus repugnants que ens alteren de valent. Monstres feixistes, agressors dels trajectes oberts. Bèsties atroces que vulneren el reconeixement dels pobles, els seus drets lingüístics, identitaris. Harpies que apliquen lleis nefastes, sense mirament. Esbirros que encongeixen el cor dels ciutadans.

El món supera la ciència-ficció. Ara els monstres, per regla de tres, de tant d'habitar amb nosaltres, per mimetisme, no acaten les normes bàsiques de la civilització. No han sabut digerir el més elemental, el manual d'instruccions de la llibertat, el de la justícia democràtica, el dels homes lliures. Massa indocumentats, massa humans. Només conec una monstruositat que va aprendre a llegir amb un volum de més de 10.000 versos. El llibre? Una epopeia: El paradís perdut de John Milton. Aquest monstre lector es diu Frankenstein. La poesia a les seues immenses mans. Una criatura humanament científica, il·lustrada. Erradicar-lo és pura utopia.