Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

#aningúquelipasse

Samarretes i Canal 9

4/04/2016 - 

VALÈNCIA. La primera volta que vaig treballar a Canal 9 –contractat directament per RTVV– va ser el 2003. Jo venia de treballar de guionista en algunes productores i, després de passar un càsting, em van agafar per al programa Sense filtre. Este programa, que tractava sobre curtmetratges, s'emetia per Punt 2 els dijous a les 23.00h –i a voltes a la 01.00h– de la nit i tenia una mitjana d'audiència del 4%. Pot semblar poc, però tenint en compte que en aquella època també s'emetia el programa Panorama d'actualitat, presentat i produït per Julián Lago –amic de Zaplana– i que va arribar a fer 0% d'audiència, no està gens malament. I més si comparem el que costava un i el que costava l'altre. En termes d'eficiència i de servei públic, Sense filtre li pegava tres mil patades.

Aquella va ser la primera volta que vaig comprovar indirectament el mobbing existent dins d'RTVV. Sense filtre era el típic programa on es posava la gent "incòmoda". L'equip de producció i redacció estava format per cinc persones. I llevat dels dos reporters –que érem contractats–, la resta eren personal amb plaça "castigats". És a dir, professionals molt vàlids, però als quals els tenien fent un "programeta" menor, perquè no eren "de confiança".

No entraré a explicar el que tots ja vos imagineu o intuïu, però sí que m'agradaria contar una anècdota. Una anècdota intranscendent, però prou representativa. Una anècdota que –molt jovenet– ja em va fer vore que allò era un merder i que el seu fracàs, independentment de la forma que finalment haja pres, estava anunciat des de feia anys. Perquè Canal 9 no era una televisió pública, era un gabinet de premsa al servei del govern de torn. I, a espai, que quan va entrar Camps, els campsistes van començar una neteja ètnica de zaplanistes. Aquella tele era com viure dins un capítol d'intrigues de Game of Thrones, però sense Lannisters. Com a molt, amb un abusador sexual. Per cert, que l’abusador condemnat, Vicente Sanz, va sobreviure tots els presidents...

Una de les formes de control dels continguts que havia pres la direcció de l'ens era la figura del "coordinador de continguts". Estes persones tenien al seu càrrec diferents programes i donaven pautes. Unes pautes que sovint no eren de contingut, sinó més aviat ideològiques. A Canal 9, tot s'analitzava davall un criteri ideològic. Tant, que a voltes s'arribava a situacions molt absurdes. Això feia que molts d'estos coordinadors o editors d'informatius donaren instruccions que, per por a no "incomodar", arribaven a ser més papistes que el Papa.

En relació a la visita del Papa, de fet, recorde una companya d'informatius –encarregada de cobrir la visita de Benet XVI– a la qual el seu editor, a l'hora de parlar de la biografia dels papes valencians, li va fer ometre el fet que Lucrècia de Borja era filla del Papa Alexandre VI!!! Perquè clar, que un Papa haguera tingut quatre fills podia fer trontollar eixa fe en una Comunitat Valenciana on tot era perfecte i meravellós. Imagineu, si s'ha arribat a amagar la Història –que està als llibres–, manipular l'actualitat en els informatius era un joc de xiquets: "Ha sigut un accident de metro totalment inevitable. I ara, passem als esports".

No. Ara tornem al 2003. Jo treballava en un programa de curtmetratges. Aparentment allò era inofensiu. Aznar governava còmodament a Madrid i Zaplana controlava Canal 9. Tanmateix, un fet trasbalsador va commocionar la societat espanyola: la Guerra d'Iraq. El 2003 fou l'any del "No a la guerra". Dels cartells, les xapes i les samarretes amb eixe lema. I quin va ser el col·lectiu que més es va alçar contra aquella guerra? Efectivament: la professió cinematogràfica. Així que, de colp i volta, jo estava treballant en un programa els protagonistes del qual havien passat a ser declarats enemics del Govern. I esta va ser la petició que el nostre coordinador ens va fer:

– Mireu, amb el tema este del "No a la guerra… Si heu d'entrevistar algun actor, director, etc. i porta la samarreta del "No a la guerra", li digueu que se la lleve o que se la tape un poquet.

I esta fou la resposta que un dels millors professionals que he conegut a Canal 9 –Àlvar Álvarez– li va amollar:

– No. Jo no estic ací per a censurar ningú. I menys el seu dret a la llibertat d'expressió. Jo li faré l'entrevista, la muntaré i després et donaré la cinta, perquè eixa és la meua faena. I després, si vols, decideixes TU no emetre-la.

Foto: EFE

T'ha bufat? O t'ha fet aire? Ara per ara, no recorde si vam arribar mai a aquella situació de trobar-nos algú amb la samarreta. Probablement no. Perquè eixe era un dels problemes existents a Canal 9: la psicosi, el voler ser més papista que el Papa. El "per si de cas". Per deixar clar que tu no eres dels "inconformistes". Però eixa és també la realitat oculta de molts extreballadors de Canal 9 i també de molts extreballadors de les productores: que estes lliçons de dignitat no apareixien als informatius.

Fa dos setmanes, les Corts han constituït el grup de treball que ha d'engegar la reobertura del nou Canal 9. No tinc cap mena de dubte que els valencians ens mereixem una tele pública, de qualitat i en valencià. Perquè és un motor econòmic, un dinamitzador de la cultura i un excel·lent mitjà per a transmetre valors com el respecte o la solidaritat. Però també tinc una cosa clara. Pel bé de la societat, espere que s'òmpliga de periodistes inconformistes. De periodistes que no entren en eixa paranoia de censurar-se a si mateixos “per si de cas”. De periodistes que tinguen la valentia de donar la cinta amb el que s’han trobat. Perquè en la professió de periodista, tan important és aprendre a redactar dignament una notícia com aprendre a desenvolupar l'ofici amb dignitat. Al cap i a la fi, la societat sempre ha avançat gràcies als inconformistes.

Noticias relacionadas

el regrEso de la tv autonómica

À., la televisión a cámara lenta

Por  - 

Empar Marco cumple tres meses al frente de À. —léase à punt—, la futura televisión pública autonómica. El primer día descubrió la soledad del cargo y que estaba todo por hacer. De su relato, la pregunta que surge no es si À. empezará a emitir este año, sino si podrá hacerlo en 2018

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email