Secrecions humanes per fer una arquitectura millor

VALÈNCIA. Va estudiar arquitectura a Tessalònica, al nord de Grècia, però prompte va creuar l’Atlàntic per a continuar amb el màster i la tesi al MIT —al centre de Boston— i a Princeton —al sud de Nova York. Lydia Kallipoliti va conèixer a l’historiador de l’arquitectura Anthony Vidler i va començar a trenar llaços amb el passat per dissenyar futurs millors..

"Ens interessa la seua faena perquè reflexiona com l'arquitectura pot transformar la Societat, entenent-la des d'una visió històrica", explica Eva Alvárez, professora que va organitzar el seminari sobre Disseny Ecològic amb Carlos Gómez. “A la UPV això conflueix amb diverses línies. D'una banda, convidar persones que transformin la societat des del pensament. I per altra banda, que siguin dones arquitectes per reequilibrar un panorama que fins ara ha estat dominat pels homes”.

De la mà de la càtedra Living Architecture i Urbanisme i Gènere de la Universitat Politècnica de València, l’arquitecta va presentar el 16 de maig el seu últim llibre ‘Histories of Ecological Design’ publicat per l’editorial catalana Actar. “Realment, no era la meua intenció escriure una història completa del disseny ecològic. De fet, escriure una enciclopèdia em sembla una tasca molt amenaçadora: sempre he considerat dubtós tenir la idea d'envoltar el coneixement i escriure una història definitiva i singular”, explica Kallipoliti,

Per marcar estos límits, el llibre porta el sobrenom de ‘Una ciclopèdia inacabada’. L’arquitecta parteix de la definició de ‘dissey ecològic’ acunyada per primera vegada als anys 90 pels arquitectes Sim van der Ryn i Stuart Cowan, inspirats al seu temps pel naturista alemany Ernst Haeckel el 1866, l’inventor del terme ecologia.  

Encara que es van formular amb 150 anys de diferència, les dos definicions estableixen una idea d’harmonia entre espècies. “Tractaven d’analitzar l’estructura d'organismes i estructures amb l'entorn natural; com un contínuum que es desenvolupa entre els edificis i el seu entorn”, sintetitza el concepte.

“Hi ha una idea generalitzada en el disseny, que s'ha infiltrat a les institucions, que qualsevol objecte dissenyat s'ha de sincronitzar amb el món natural. Fins i tot que existeix un món intacte i purament natural!”, explica. “Per a mi, en canvi, l'ecologia no és una qüestió d'equilibri. De fet, tracta sobre el desequilibri i representa una visió fragmentada del món. Això es fa més visible quan els ecosistemes naturals comencen a reproduir-se de manera artificial, especialment mitjançant l’arquitectura i el disseny. Per això, al llibre defineisc el "disseny ecològic" com la lluita per reproduir sistemes naturals, així com la comprensió del món dissenyat com a fluxos, enlloc d'una acumulació d'objectes”.

El llibre recopila centenars de projectes de disseny desenvolupats des del segle XIX —amb la invenció de l’ecologia— fins a l’actualitat enquadrats en tres etapes diferents: naturalisme, naturalisme sintètic i naturalisme fosc. “ Els límits entre aquests períodes són extraordinàriament fluixos. No es tracta tant de tres períodes que s'estableixen clarament i cronològicament, on es produeix una gran ruptura al món i apareix una nova modalitat de pensament”, apunta en al·lusió als mètodes més clàssics de la historiografia arquitectònica. “Segurament hi ha projectes que se superposen, però cada etapa deixa clara una idea”.

Al primer estadi, la ciència s’enfocava a estructurar l’origen de la vida documentant i jerarquitzant les diferents espècies. Estes representacions van ser fonamentals per a materialitzar els primers dissenys que reproduïen la natura —com a les decoracions de l’arquitectura modernista—, l’estudiaven —els esquemes anatòmics o les cartografies paisatgístiques— o tractaven d’imitar-la —com als primers hivernacles i laboratoris.

“Després de la Segona Guerra Mundial, arquitectes com Fuller o Mchale van entendre tot el planeta com un sistema de disseny”, apunta Kallipoliti. Els sistemes naturals es podien replicar mitjançant tecnologia, al període que anomena com ‘naturalisme sintètic’. I finalment l’actualitat, encara incompleta, a un tercer episodi —el ‘naturalisme fosc— on els límits entre la natura i l’artifici estan dissolent-se a una pràctica del disseny atenta a la resta d’espècies. “Com diria Anna Tsing, estem vivint en les ruïnes de la modernitat i hem de pensar com continuar el futur”.

“El disseny ecològic, des del principi, és un projecte colonial, extractiu i profundament arrelat. Té el seu origen en els llargs viatges exploratoris dels homes blancs europeus. Tot i aquest descàrrec de responsabilitat, el llibre no ofereix històries indígenes alternatives; més bé reavalua els valors arrelats a les diverses percepcions del disseny ecològic com a instrument ideològic i estructura didàctica”, aclareix la investigadora.

Atendre també les excrecions humanes 

Estes investigacions sobre la història del disseny no només li han permés a Kallipoliti llançar exposicions i publicacions que divulguen les seues genealogies. També alimenta dissenys experimentals arreu del planeta que desenvolupa amb la signatura ANAcycle.

Amb ‘Algae Sips And Java Brews’, proposava l’any passat amb Hayler Eber i Didi Rapp una foodtruck ecológica. L'estructura versàtil del carro consta de tres parts, cadascuna dedicada a digerir i recircular una substància específica. La primera part conté un bioreactor d'algues, que ajuden a netejar l’aire i converteix la seua biomassa en biocombustible i begudes proteiques. La segona part creix i asseca herbes per fer té, conreades en torres hidropòniques i nodrides amb compost de cafè. La tercera part inclou una cafetera, que ajuda amb la seua calor al creixement de les algues. Un sistema basat en la simbiosi entre les diferents espècies de la foodtruck.

En canvi, al 2019 el Museu del Disseny de Londres li va encarregar imaginar com seria colonitzar Mart. “El projecte suggereix una colònia marciana com una màquina digestiva habitable que captura la producció i la fa convergir a diverses formes utilitzables; també proposa un sistema integrat on els humans, la seua fisiologia d'ingestió i excreció, esdevenen dispositius de combustió i parts biològiques del sistema que habiten”.

“L'ecologia és una experiència viscuda que tracta de moure cossos que suen i excreten; tenen calor i merda. I això forma part de l'ecologia de qualsevol casa, aquesta és la realitat material”, tracta d’explicar Kallipoliti.