Sense música al carrer, som un poc menys valencians

VALÈNCIA. Des de fa uns mesos, concretament des de març, vivim en silenci. No hem callat, que va! Fins i tot, la gent crida més perquè amb la mascareta no entenem el que ens diuen. Parle del silenci musical que estem patint, una desintoxicació de trombons, bombos, tabalets, dolçaines i flautes travesseres. Perquè si fas l'esforç, segur que has pogut anar a algun concertet de guitarra i bateria a la Pèrgola, al teatre de Sagunt, al CCCC o, fins i tot, a algun recital de música clàssica. Però, la música de carrer està desapareguda, com els diners de l'EMT, caldrà telefonar a Lobatón perquè la trobe o, millor encara, fer un Zoom entre tots el membres de la Unió Musical... Calla, calla, això ja ho han fet totes les bandes municipals, i queda un poc desastrós.

En fi, que jo he vingut ací a confessar-me, perquè tinc una espineta clavada. Tota la vida he volgut ser músic de banda per a anar de poble en poble vestit de cambrer, o mudat com Picassàries. Tot i que darrerament les bandes ja no respectaven el protocol d'estil, i anaven vestits com volien, igual que els cambrers. A uns els demanes cassalla i als altres cançons, i el resultat en els dos casos és el mateix, si abuses de volum —alcohòlic o decibèlic— acabes amb mal de cap. El cas és que jo no tenia talent musical, ni perseverança, dos elements imprescindibles a la meua època per a ser músic, que ara amb el reggaeton i l'Auto-Tune han esdevingut qüestions secundàries.

Amb la pandèmia ha perdut la seua gràcia això de ser músic: ja no desfiles, ja no vas amb la xaranga acompanyant un grup de borratxos d'amics que van de comiat de solters, ja no pots dedicar-li una cançó al xicon guapo que et mira des del balcó... En canvi, tots els esforços que porta darrere la música es mantenen: els diners per a instruments, per al conservatori i, el més important de tot, el temps d'assajar. Això d'assajar cada dia té molt de mèrit, especialment per als veïns que patixen els músics desafinats. Diuen això de "tindre més paciència que un sant" però no crec que cap sant tinga més paciència que els veïns dels cantants de heavy-metal. O encara més extrem... els veïns dels dolçainers, que durant la pandèmia sé d'un que anava cada cinc minuts al supermercat per a no sentir al seu veí assajar.

Encara que més que de heavy-metal ací som molt de música de vent, i no parle de llevant o tramuntana, parle de passar-nos el dia bufant la flauta i bufats a manta. Que els músics tenen mala fama, sí, per això diuen "escolà, músic o barber, home de bé no pot ser". Però, en canvi, també diem que "de músic, metge i poeta, tots tenim una miqueta", especialment els cunyats que durant estos mesos hem comprovat que són metges, epidemiòlegs, poetes i DJs improvisats. Si et toca el combo d'un cunyat que també és músic "amagueu-vos les carteres". Com que tot s'ho coneixen, tot s'ho han rodat, tot ho han tastat, es pensen que són com la guia Michelin.

Segur que heu sentit molt això de "som terra de músics" i ressona l'eco "terra de músics, terra de músics..." però a l'hora de la veritat només escoltem o música en anglés o música en latino. Però no el Latino de Francisco, el latino de quan t'abaixes un capítol pirata de Game of Thrones i la Khaleesi parla amb els dragons com si estiguera vivint en una telenovel·la veneçolana, "La gente aprende a amar sus cadenas Juan Nieve de Jesús". El reggaeton hem continuat escoltant-lo fins i tot al fil musical del supermercat; en canvi, escoltar el Fallero, España Cañí o Amparito Roca, això és precís, i no estem fent-ho!

Que està clar que pots buscar-les a YouTube, o anar a un recital a l'auditori de torn, però no sona igual. Cal tornar a escoltar música al carrer, en moviment, ja siga una orquestra, una xaranga o una banda desfilant com a les festes de poble. Perquè no hi ha poble sense banda, no hi ha banda sense bombo, no hi ha dolçaina sense tabal, i no hi ha revetlla que no acabe sense Paquito el Xocolater. Un pasdoble que inexplicablement ballem com si fora una polca, i que provoca que tinguem la necessitat imperiosa d'alçar els peus tots agafats del coll i de soltar un "ie, ie...". Que si et toca al costat un samarro que està tot el dia sense passar per casa, acaba perfumant amb l'aleró tot el xocolate de Paquito.

Mireu si trobe a faltar eixa festa del poble amb cantants desafinats, falses escenificacions d'amistat eterna i gintònics en got de plàstic de Larios a 5 euros en benefici de les festeres de Santa Caterina, que quan puguem celebrar de nou unes festes locals, promet ballar el Paquito com si fórem uns russos als quals ens ha pujat el vodka. Que jo sempre he considerat això una falta de respecte pel pobre Paquito, que l'home feia xocolate, no se'l fumava. Per això, el dia en el qual per fi ens lleven la mascareta, ens solten a la plaça del poble i ens diguen: "Ja s’hi val", o millor dit: "Va de bo, cavallers", farem com els xiquets que estaven mirant amb ànsia les papes i els ganxets de l'aniversari de Joanet, totes parades en ordre damunt la taula, fins que és dona "l'arre" i arramblen en tot en dos minuts.

Per això la meua proposta, que segur que no és ni nova ni original, és traure ja a la banda municipal a passejar. Sí, com Bad Bunny damunt d'un autobús pels carrers del Bronx, que passe una representació de la banda per cada carrer tocant Lo Cant del Valencià o Pepita Greus com si foren festes. I bé, així tots els que estan en confinament, tots els que trobem a faltar la música al carrer, tots els que treballen amb la mascareta posada tot el dia o teletreballen, tots els valencians i visitants, ens sentiríem de nou a casa. Perquè no és casa nostra si no hi ha música a tota virolla sonant pel carrer a la menor ocasió, així que administracions locals, feu-vos l'ànim, subvencioneu la música local, i feu possible este clamor popular. I de pas tireu alguna carcassa a mitjanit, aleatòriament, dissimulant, com si tot fora normal.