(Sense) Solució de continuïtat

VALÈNCIA. Crec que les Falles van perdre la batalla quan es van deixar domesticar per complet. Quan el mantra del ‘bienquedismo’ i d’allò (suposadament) políticament correcte va hipotecar per sempre el poder subversiu i crític de la festa. És curiós que molts dels actuals defensors de les sacrosantes ‘essències’ i ‘tradicions’ accepten sense problemes l’avorrit decoro que impera en la majoria del món faller. El format, fins on sabem, va nàixer sense cap pretensió estètica i amb l’única intenció de l’escarn i de ser mordaç fibló del poder establit.

Crec que les falles haurien de ser més molestes. I no per la molèstia derivada de carpes o talls de tràfic. No. Molestes a un nivell de contingut (feridores, obscenes, crítiques, reflexives...), que siguen un espill i un revulsiu de consciències i no la plataforma per al ridícul ego d’uns pocs ‘cantamañanas’. I, sobretot, allunyades de l’absurd i unflat protocol. Perquè en Falles, tot es converteix en acte. Tot es converteix amb freqü.ncia en casposa solemnitat que sobredimensiona altres agents secundaris de la festa, que copen portades i que es converteixen en centre de les mirades... de manera imposada, enganyosa i perpetuant un masclisme, un sexisme i un discurs patriarcal absolutament vomitius.

És lamentable que el món de les Falles es plene sovint i hipòcritament la boca amb allò de ser la festa de la sàtira i de la crítica, quan no accepta, en general, ni el més mínim contingut realment crític o sarcàstic que puga alterar un còmode statu quo hereu directe dels vencedors de la Batalla de València.

Amb l’excusa de la ‘moderació’, la ‘correcció’ i el ‘bon gust’ —ben encotillats per eixe protocol absurd— es desactiva tot el potencial crític i subversiu a favor d’altres interessos. És la gran mentida de ‘l’equidistància’: un simulacre de neutralitat que només serveix per a mantenir el pensament únic i atacar com a perill de la festa el pensament divergent o transversal.

El que més m’altera és que la majoria dels que controlen la festa i imposen eixe pensament únic solen lluir com una medalla la seua més absoluta inoperància. No deixe de pensar que, en un gran percentatge, la festa està en mans d’un grup de ‘simplons’, ignorants, fartons e inadaptats amb el cap quadrat que, al no poder ser cap altra cosa més rellevant en les seues vides, han trobat en les Falles el seu únic aparador de notorietat completament prescindible fora del nostre àmbit. Amb algunes i notables excepcions, per sort. 

Hem tingut un govern que va suposar una veritable esperança de canvi per a tots aquells que creguem en una festa més oberta i menys casposa. Però, a banda dels errors i reculades –habituals en la gestió de qualsevol govern— la política festiva de Fuset partia d’un problema de base: creure que el gros de la festa vol i és capaç de canviar. Ja hem vist que no: des del minut zero, la guerra bruta ha sigut una constant, observant amb lupa tot allò que s’havia perdonat els 24 anys anteriors pel simple fet que «ja no eren els seus». Sincerament, pense que les falles no han fracassat. Les han fracassat. Tot i preparant el camí per a la nova onada totalitària. Tenim les Falles que ens mereixem. Ni més, ni menys.

Ara. I en el futur.

* Este artículo ha sido publicado originalmente en el especial de Fallas de la revista Plaza.