Seny i sentiment: la línia subtil que separa el debat del galliner

VALÈNCIA. Sentimentalment parlant, escrivint, dissenyant, cantant, cuinant, escombrant… Tot sentimentalment. Quina llauna tenir el sentiment a mà, a la butxaca.  Carregats d’emocions tot el dia, a tota hora, en somnis. El sentiment, l’espia que duem al damunt com una paparra, condiciona  els gestos, l’atenció, la forma. Les paraules ens surten com a traïció, amb emoció, amb impuls. No ens mosseguem la llengua. 

Sentimentalment discutit i debatut les darreres setmanes, l’espectacle televisiu polemitzat el veiem cada dia. Sobredimensionat sentimentalment en qualsevol cadena mediàtica. Engeguem. Triem, busquem canal. Hem examinat aquesta “emoció impuls” en “pelatges” variats però ben definits sentimentalment parlant. Amb segell i marca, com manufacturats. Elaborats a màquina, amb plantilla previsible. Llancen opinions apreses sense neutralitat i que tant de mal fan a l’audiència o al lector desinformat.  Uns  altres jutgen amb  l’atreviment dels que encara han de coure, a falta d’alguns bulls. Desbarren entre missatges, com de primer assaig, el seu model “informatiu”. Referències a arquetips casposos, amb fonètica “xulesca”. Tots solets fixen el seu llenguatge a l’univers catòdic que no vol “competir” amb tafaneria de quatre xavos. Fan veure que són més “il·lustrats” però incapaços de reaccionar davant l’estratègia carca i caduca. Personatges com de producció industrial amb un disseny low cost, xerrameca barata,  fets a gran escala al prime time de la nit.

Els trets del caràcter no ens poden confondre. Ací compta l’aparença, tot molt “sembla que...”. Superficials, bàsics. Sense capbussar-nos  al moll, al temperament. L’instint costa molt d’escodrinyar, és més difícil, congènit a l’individu. La personalitat reuneix aspectes exclosos normalment del caràcter. La biologia és la mare dels ous.

Dissabte nit. Havent sopat, ben d’hora. Ací som Europa. A la televisió un plató amb debat guirigall, l’anàlisi de la Sexta. Tema del dia, per descomptat, Catalunya i tot el pack. Extraversió sense límits, eufòria espanyolista, involució metòdica, unionistes ben queda i de cor a les cadires. Quin desgavell, tots a l’una. Quin criteri més estratègicament seleccionat. Una de freda i una altra de freda també. De calenta ni per dissimular. Vinga, va! Igual un tertulià intimidat per la inquisició contertuliana. 

El cervell reacciona amb calma davant les declaracions dels convidats a divagar. El cor es manté en pausa, sense taquicàrdia. No hem d’exaltar la raó ni els arguments. Cal exposar el que pensen amb la naturalitat del seny. Sembla ser la consigna inicial, l’entrada al format televisiu d’hores intenses. A mesura que avança el programa el sentiment ataca amb símptomes d’agitació. L’exquisida educació intenta reprimir els instints primaris, no ho aconsegueix. Expressions ofensives brollen a poc a poc. Primer com en silenci, sense gaire volum.  De cop i volta els retrets, malediccions, insults a tot gas, a tota màquina. El no respecte ja  està escampat a dojo. 

La sensibilitat s’afona amb la vergonya, la nostra i l’aliena. Sembla que és un concepte, això de “vergonya aliena”, prou peninsular, i que té a veure amb la cultura hispànica. No sabem si per aliè o per vergonyós. Veges! En definitiva, vergonya pels altres. La sensibilitat ens fa ansiosos. En neguit constant. Les emocions ja no s’amaguen. Ha passat prop d’una hora de la cridòria mediàtica. Les veus parlen del secessionisme, la “novetat” per pujar audiència. Diuen que s’ha adoctrinat, que hi ha hagut tot un desplegament propagandístic dels independentistes. Caram doncs, quina campanya! Hauran tingut de cara els magnífics creatius i publicistes del món. Hauran fitxat l’agència de Don Draper, els homes de Madison Avenue, Mad Men versió autòctona.  Com captar tanta població en tan poc de temps? O fa segles que la pesquen? O és que l’aigua de Vichy que els ha fet una rentada de cervell?  La TV3 en un 11% de share?  Au, vinga! 

Segueixen parlant d’una majoria que no piula. Silenciosa? Cerca-raons? De què? Aleshores qui reclama unionisme? Què són? Qui? Radicalment demòcrates, feixistes, rancis, conservadors, lliberals detotalavida, socialistes, podemites? Comenten, enfurits, que si hi ha eleccions el Parlament, el d’abans del 155, perd la majoria. La majoria de què? Ho diu algú d’un partit polític, que  de moment no s’ha menjat  ni un “colin”, com diuen al centre peninsular. Ho diu un del partit sense alcaldes en cap poble i ciutat de l’antic Principat. El populisme dels altres sura a les butaques telegèniques. Són els del que ni sí, ni no, ni tot el contrari. Ara vinc jo, ara no sé. Són els socialistes que fan barrina amb la dreta?  Eleccions, reclamen tots a una veu,  urnes. Ara sí?  El numero, el 155 en qüestió, exagera el tarannà dels tertulians. Encabotats. Molt caparruts amb votar, amb votar ja. Amb pactes impossibles, amb complicitats com hipòcrites, falses. Molta febre i calentura “patriotera”. A frec de “a vint-i-cinc de desembre,  fum, fum, fum...”  a votar.

La irritació és gran a la sala on som nosaltres,  els televidents de la nit de dissabte. Espectadors d’un tronat debat per masoquisme, per morbositat.  La ràbia va in crescendo. Encara no tenim urticària. Ni ens hem tirat a l’alcohol. Bevem aigua, “polonesa”, de moment, i algun beuratge amb gingebre. 

Infame, diu algú. Com? L’aigua. L’assumpte aquest de l’aigua... El detestable comentari d’una exministra. S’ha queixat de l’aigua Font Vella, per catalana, que li han servit al restaurant on era. Tornem amb la vergonya aliena. Això ha dit? Deixem  per un moment la tertúlia paral·lela de la tele. Aquesta exministra socialista María Antonia Trujillo, ens sorprèn. Ens arruixa amb aigua freda, gironina. No pensa tornar, diu, al restaurant! Quin savoir faire! “Decisión personal”, diu. Plorant estaran a la font de Sant Hilari Sacalm, comarca de la Selva. Quin botó hauran agafat. 

Com en un univers paral·lel. A l’altre costat, a la línia de temps alternativa, segueix un debat acalorat que brama per dir tothom, pràcticament, el mateix. Tret d’un convidat també amb paga de dissabte. 

Mobilització! Alcem el cul de les butaques, ja és hora. Agafem un bon cava, un bitter o una coca-cola. Homenatgem a aquells assenyats que no gosen parlar en veu alta en aquestes cadenes. Rebutgem, a la tele i a la vida, les passions obsessives, embogides, magnificades, falsejades per la incultura. Quina manipulació més bèstia. No obrir un llibre en el seu moment provoca col·lapse mental, al cent per cent. Demostrat. Apaguem la tele. Alcem les copes. Que sone la música. Pugeu-la!

Els sentiments van intrínsecament relacionats amb la cultura, amb les cultures. Alguns es potencien i uns altres s’esquiven. Es manifesten en veu alta, amb la llengua, amb les llengües que cada poble raona. Amb la naturalitat de la parla, amb el dia a dia. La llengua dels somnis, la de l’alegria i la del dolor. Un paisatge lingüístic on caben cadascú dels idiomes que es parlotegen a Europa. 

La reacció negativa, nociva, com “tribal salvatge”, vers una cultura, una llengua, és antinatural a hores d’ara. A qualsevol dècada o segle. Necessitem comunicar i comuniquem com volem i sabem. Les llengües acosten malgrat les diferències entre elles. Parafrasejant Jane Austen, seny i sentiment.

Aprofitem que tenim un bon paisatge lingüístic creat al llarg de la història dels pobles. Agraïm aquells que creuaren muntats a cavall, al llarg de  mil·lennis, Europa. Venien de lluny els indoeuropeus, més enllà del mar Negre. Deixem rutllar els mots i les paraules. Donem pas a les subordinades i a les oracions simples. Que sonen amb mirament. Que s’escolten amb estima. Connectem-les amb respecte. Parlem per no callar. Callem per no parlar. Sentimentalment no som màquines.