El passat dilluns assistírem, amb aparent alegria i joia dels assistents, a la inauguració de l’enèsim tram ferroviari radial d’alta velocitat que ens connecta amb Madrid. Ara li ha tocat el torn a l’extrem sud del país, Oriola i Elx. Ja només queda que puguem anar des de Vinaròs al centre del món (hispànic) en connexió directa i sideral, a canvi de milers de milions d’euros de les arques públiques que aniran amablement a parar a les grans empreses constructores cotitzades a l’IBEX35.
Connexions radials amb Madrid a manta, això sí, amb un filtre de classe a través del preu ben important. I mentrestant, el servei ferroviari domèstic que utilitzen centenars de milers de persones cada dia per anar a treballar i estudiar agonitzant en el pou de la deixadesa. Què és més important per al dia a dia de l’economia valenciana? Unes Rodalies dignes, que funcionen i garantisquen la connexió eficient dels principals nuclis de població de nord a sud? O el servei elitista d’alta velocitat amb la Meseta? Les Rodalies de València i Alacant pillen molt lluny de Madrid (i de l’IBEX35), per no parlar del tren de la costa que tan necessari és per a cohesionar el centre i el sud del País Valencià, o la millora del servei entre Castelló i el Maestrat. Igualment, ja posats a abocar pasta en l’alta velocitat, ja podríem haver prioritzat la connexió amb el nostre principal soci comercial, Catalunya, i amb la Unió Europa, en comptes d’anar a la via morta de Madrid.
La inversió en els AVE radials i la contraposició amb les Rodalies valencianes poden actuar de metàfora perfecta de la relació de la majoria de les forces vives locals (polítiques, econòmiques, socials) amb Madrid. Efectivament, actuem nosaltres mateixos des d’una concepció radial. Els valencians ens considerem perifèria, per no dir directament colònia. I així ens va.
Les manifestacions més sagnants de la concepció radial les trobem en la política. El mateix Ximo Puig que denuncia el dumping fiscal de Madrid es fa la foto a la cabina de l’AVE amb els seus superiors de Ferraz, sense fer esment que les infraestructures radials i la competència fiscal de la capital són el mateix. Exactament el mateix! Causa i conseqüència del projecte inexorable d’ultracapitalitat financera i econòmica que xucla els recursos que troba per a benefici propi. Cada quilòmetre d’alta velocitat a Madrid és un pas més cap a la irreversibilitat del projecte d’Estat-nació madrileny que escapça les opcions de futur del País Valencià, amb una funció limitada a proveir de talent i recursos la metròpoli. Vaja, de ser una colònia. Com es pot vendre un projecte federal des de la cabina d’un AVE radial? Que algú ens ho explique.
No es queden enrere els altres partits polítics estatals amb representació al País Valencià. La cap de l’oposició a les Corts només fa que mirar de reüll a Génova per si veu vindre la corbella. Isabel Bonig viu en una permanent interinitat perquè el seu lloc no depén de la feina parlamentària del PPCV o de la seua capacitat de fer oposició. Ni tan sols de l’opinió dels seus militants. Depén de la voluntat de Pablo Casado i el seu poder relatiu per a imposar un secretari general, com ja ha fet a la província de València.
No es queda curta l’oposició carabassa: la capacitat de canvi de jaqueta de Toni Cantó i Ciudadanos és infinita, sempre depenent de com bufe el ponent que ve de la capital. De competir pel vot d’ultradreta i considerar Ximo Puig un president a derrocar a fer la pilota al PSOE amb una oposició selectiva. Madrid mana! Això sí, i s’ha de reconéixer la coherència, l’al·lèrgia al valencianisme perdura en el temps.
La federació valenciana de Podemos tampoc s’escapa de la radialitat. Després d’anys d’una lloable resistència de les bases i quadres de Podem, les tesis de la cort madrilenya han acabat triomfant al País Valencià. El telèfon morat de Pablo Iglesias ja té fil directe de Madrid a València, això sí, unidireccional.
De l’extrema dreta poc més podem dir que es conformen amb tintar de blau la defensa dels privilegis dels senyorets i les proclames masclistes, xenòfobes i homòfobes que venen de Madrid.
Només Compromís, com a força de matriu netament valenciana, s’escapa de la concepció radial de la política de ca nostra: considerar-nos centre i no perifèria. El repte, encara per assolir si atenem als resultats electorals al Congrés dels Diputats, és saber explicar a la majoria treballadora valenciana que ser perifèria és absolutament lesiu per als seus interessos del dia a dia. Que és molt més important per a la gent prioritzar les Rodalies valencianes abans que un AVE a Madrid, de forma concreta (com no es cansa d’exigir Joan Baldoví) i també conceptual. Que necessitem eixa sobirania que tens quan els teus diputats i diputades només rendeixen comptes davant de tu i les teues necessitats, no del que diuen uns senyors en despatxos de Madrid. Que hem de ser el nostre propi centre i no perifèria o colònia de ningú. Perquè si seguim actuant com a perifèria seguirem sent perifèria.