Estem assistint durant els últims temps a un debat constant sobre les coalicions, tant en la dreta com en l’esquerra i tant en l’àmbit valencià com espanyol. L’agenda política, o millor dit, metapolítica, gira constantment al voltant de pactes preelectorals o postelectorals. Com a prèvia, cal afirmar que els acords entre diferents tenen més bona premsa entre el públic general que entre la camarilla política, més encara dins el públic progressista. Vivim en una cultura de la coalició que ha arribat per a quedar-se, sobretot en els àmbits institucionals i governamentals. I qui no ho veja és que o no ho vol vore o necessita ajuda de Santa Llúcia, com a voltes pareix que passa en alguns palaus gòtics de Ciutat Vella.
Els acords de govern entre partits diferents són una necessitat en un entorn divers. Un debat diferent amb altres components hi ha en un escenari preelectoral. A la banda dreta hem estat algun temps amb un debat un poc forçat sobre una coalició entre PP i Ciudadanos, teoria que s’ha esfondrat conforme ho ha fet el partit carabassa en cada elecció. Ara el PP està en una fase ofensiva després de temps difícils i presenta un discurs ordenat, basat en la fal·làcia de la baixada d’impostos que descrivia Aitana Mas. Els vots de Ciudadanos ja han tornat al seu origen popular o se n’han anat a la ultradreta, ningú vol negociar res en qui no pinta res enlloc. Prou faran al PP d’aguantar la porta als ex-ciutadans que pidolaran lloquets en llistes i càrrecs amb la mateixa convicció ideològica (sic) que quan entraren al seu partit actual.
A la banda progressista portem anys pegant-li voltes al tema, sense incloure a un PSOE que prou fa en teixir coalicions internes entre famílies. El problema és que l’enfocament i el discurs sobre el que pivota el debat mediàtic solen ser poc edificants i pensats fonamentalment per al públic del rovellet dels mitjans i partits. I després passa el que passa.
Hem assistit atònits a les negociacions i resultats d’una coalició electoral a Andalusia entre diferents forces progressistes i andalusistes. L’espectacle de la negociació, bloquejada durant dies per la persona que ocupava el cartell electoral, va ser clarament superat per l’esperpent del registre, fet tard i malament. La carta de presentació és immillorable: discutim per nomsi no sabem ni registrar la coalició. A més, costa de trobar un argument polític de pes en el relat de per què s’ha produït esta coalició. Hem sentit diverses versions: allò tan absurd i reduccionista de “la izquierda del PSOE”, l’assaig del no sabem ben bé què de la vicepresidenta Yolanda Díaz o l’argument frenar la pujada de l’extrema dreta. Conceptes buits de consum mediàtic o una actitud defensiva indeterminada. Buidor o anar contra alguna cosa. Cap element de una motivació positiva de cara a un votant progressista, de moment. Moltes sigles, molt d’embolic i poca proposta.
Té un cert aire, si em permeteu, a la coalició entre Esquerra Unida, BLOC, els Verds i altres partits al País Valencià de 2007. Tot girant al voltant dels actors i res de contingut, només vendre la contra al PP. Els resultats foren minsos, però almenys aquell acord derivà en la gènesi posterior de Compromís en els elements que sí que van aprendre a entendre’s i a parlar de continguts.
Més enllà de comparacions amb el passat, allò és el que ha passat a Andalusia i faríem bé d’ubicar-ho en moment i context. No és un cas extrapolable a altres situacions, menys encara la valenciana, amb una situació de partida radicalment diferent. Però bé faríem d’aprendre’n de les errades, com de fet ho férem de les errades de 2007. Els acords han de ser coherents, explicables en base a projectes i continguts i no a necessitats d’actors. Els pactes bons són a l’ofensiva, no a la defensiva. Són per a aconseguir coses, no per a anar contra alguna cosa. Els arguments a la negativa no mobilitzen, sinó tot el contrari. Hem d’encarar el nou cicle electoral amb ambició.
És per això que m’agradaren les paraules de la coportaveu de Compromís Àgueda Micó en una conferència la setmana passada al Centre Octubre afirmant que el valencianisme transformador ha d’estar permanentment a l’ofensiva, guanyant drets per a la majoria, eixamplant sobiranies, sumant. En la mateixa línia parlava este dilluns Íñigo Errejón en l’acte de presentació de l’Acord del Túria: si les forces progressistes caiem en la temptació de posar-nos en actitud defensiva ja haurem perdut la batalla. Cal ser ambicioses i fer passos endavant, mai conformar-nos en no fer passos enrere. Davant l’ofensiva reaccionària i centralista del binomi PP i VOX cal atacar, no defensar-se.
Qualsevol fórmula d’acord dins un espai progressista i transformador, ja siga electoral o de col·laboració com és el cas de l’esmentat Acord del Túria, s’ha de basar en una mentalitat a l’ofensiva que sume, no en una posició defensiva que reste. Conjugant elements que siguen coherents en el fons, però també en les formes. Amb fonaments consistents però braços oberts. Des del respecte mutu, sense toxicitats ni xantatges. Que l’origen siga el fons de la qüestió, que el relat siga d’ambició i no de simple supervivència personal o orgànica. Que estiguen fets per a la gent i no per al cercle d’autoconsum polític i mediàtic.
En definitiva, els acords han de servir per a sumar i no per a restar. És un principi bàsic que hauríem de tindre tots i totes clar. I no sempre és així.