La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…

La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens…  Inquietant? Apocalíptic?

Llegir i voler deuen ser quasi igual. Quarta edició del projecte Sentim les llibreries, escampat ja per 90 d’elles, del Sénia al Segura

La reescriptura de les obres infantils de Dahl per part de Penguin obri la veda a la revisió d’una infinitat de creacions literàries i culturals

Segurament el governador que està censurant-los en Florida sap com de poderosos poden ser els llibres. No debades foren armes en les dos guerres mundials

La història de la pilota a Borriana té un testimoni privilegiat: Tetín Viñes i el trinquet que porta el nom de son germà Batiste

Esta és la història d’un dibuixant de referència 
i una bona persona que se n’anà massa prompte: 
Gerard Miquel (Alaquàs, 1968-València, 2021)

Es pot predir el futur dels valencians observant la situació de Tolosa de Llenguadoc? La situació extremadament minoritzada de l'occità no convida a l'optimisme.

Una foto per a la posteritat en la porta blava de Xàbia. Quan el turisme troba tot el seu sentit per un instant de glòria en Instagram.

Sempre sorprén vore un poble discutir per l’estètica. Flors sí, flors no? Molins imagina les mobilitzacions populars mentres era el “pont sense flors”.

¿Pot el feminisme “no ser la lluita” de les escriptores que per fi excel·lixen en el món de la literatura gràcies, precisament, al feminisme?

Bibiana Candia ha triomfat amb Azucre, que novel·la el reclutament de jóvens gallecs per a treballar el sucre a Cuba. Emigració, memòria, identitat.

De les vagues de l'hivern britànic de 1978 sorgí una Thatcher totpoderosa. Este febrer de 2023 n'hi han quaranta-tres…

Nous estereotips i clixés nascuts de les formes de classificar el món del nostre temps. Separació entre artista i obra?

Gent il·lusionada amb deixar la ciutat pel poble, com a opció vital. I polítiques que castiguen els habitants que resistixen en el món rural.

Amb la seua heroica actuació davant els reis, Francesc de Vinatea (1273-1333) evità el desmembrament territorial del regne de València. Uns anys abans havia assassinat la seua primera esposa.

Ací i allà s’alcen veus tractant de censurar comportaments del passat remot, siguen relatius a les massacres hispàniques a la península Ibèrica i Amèrica o a les barbaritats comeses per molts altres pobles dominadors arreu del món. Com reaccionar davant d’aquells esdeveniments de fa centúries? Evidentment, la negació frontal o la dulcificació justificadora no són en absolut una resposta. Però tampoc el refús simplista i barroer fet des de la materialitat contemporània. En el llibre de Vicent Baydal Del Sénia al Segura: una nova història dels valencians es tracten estes i altres disquisicions en clau divulgativa.

Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.

Anar de llibres. Com qui va de tapes. Les llibreries són oasis de pau en les ciutats. València, per exemple.

La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors

Arrossegava la maleta a través del pont que separa Unter den Linden de l’Illa dels Museus, formada entre dos braços del riu Spree. Anava camí de l’estació de l’Alexanderplatz i pensava si tot allò havia sigut una bona idea. Després, en algun quadern, vaig apuntar que la catedral es debatia “entre el gris fosc i el negre carbó” i alguna nota més amb la mateixa nul·la capacitat impressionista. Al seu davant, a l’altra banda de l’avinguda, hi havia un solar vastíssim, inabastable

Humbert, li deien. El perfil del seu cos omplia la franja vertical que formava la porta arrimada d’aquell bany. Un improvisat enquadrament que vaig contemplar i vaig espiar assentat a la vora del seu llit, mentres a l’exterior acabava de trencar l’alba

A mitjan desembre de 1926, Arthur Conan Doyle aparegué a la porta d’una de les seues mèdiums de confiança. Es trobava agitat i tenia pressa. Quan la dona l’atengué, el creador de Sherlock Holmes, que creia ferventment en el poder de les forces tel·lúriques i la comunicació amb els morts, li donà un guant i li demanà que localitzara el més prompte possible la seua propietària: “Pertany a la meua amiga, l’escriptora Agatha Christie”. No calia que li ho especificara: la mèdium sabia perfectament qui era i que havia desaparegut. Tota Anglaterra ho sabia. No hi havia racó del país on no es coneguera la notícia que la novel·lista se n’havia anat sense deixar rastre ni avisar a ningú

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

De xicotets, volíem ser majors per a no anar a missa. De xicotets, volíem ser majors per a anar d’esmorzar. L’esmorzar era una manera de créixer cap a fora i en la missa no creixies, o si ho feies, et deien que era cap a dins. Però quan eres xicotet no penses que créixer tinga dos direccions, sinó una. La de fora. Créixer cap amunt, clar. Esmorzar era el paradís

La noble Margarida de Prades (1389-1430), descendent dels comtes de Prades, els vescomtes de Cabrera i els barons d’Entença, fou casada en 1409 amb l’obés, major i devot rei Martí l’Humà per tal d’intentar engendrar un fill que donara continuïtat a la dinastia aragonesa; una mampresa finalment frustrada. Anys més tard, ja viuda, Margarida es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut al palau del Real de València, però en secret, per tal de no perdre les rendes que rebia de la Corona com a antiga reina. És una història que l’investigador Abel Soler narra amb tota classe de detalls de l’època, en un llibre que vorà la llum d’ací a uns mesos

Els germans Noel Gallagher (Manchester, 1967) i Liam Gallagher (Manchester, 1972), els músics forans que més vegades han xafat el Festival Internacional de Benicàssim, es debaten entre el pes de la llegenda, la reinvenció impossible i el desitjat retorn

Letchworth City Garden, en el comtat de Herthfordshire, va nàixer de les inquietuds del periodista, urbanista i esperantista Ebenezer Howard (Londres, 1850-1928) enfront dels reptes que plantejava el fort desenvolupament industrial de l’època victoriana. Hui lluita per no convertir-se en un poble més de l’extraradi de la capital anglesa

En pocs àmbits de l’existència humana es manifesta de forma més tangible que en la taula la trama de fets i de coses que conforma una vida comunitària determinada. La cuina poua en la història dels pobles i és l’expressió viva de les respostes precises que cadascun d’ells ha donat a les circumstàncies ambientals, socials, econòmiques, polítiques i demogràfiques que li han tocat

Abans dels carrils bici, abans dels plans municipals de mobilitat sostenible, abans de la preocupació mediambiental, abans de tot això la bicicleta ja comptava amb una història pròpia, amb un relat que parla de supervivència obrera, feminisme, transgressió moral i emancipació

Així com cell qui·s parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn
Ausias March (València, 1400-1459)

“Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce

Arribem a un arbre genealògic esgarrat. Al 8é districte de París, el cor financer de la ciutat, arraconat entre la vegetació d’un parc, un museu discret mostra una vida apagada fins a les darreres conseqüències. La vida d’una família que, havent dominat imperis, fou abatuda per la pròpia perplexitat.

Ya sentarás cabeza és el darrer llibre del periodista i escriptor madrileny Ignacio Peyró. Un compendi de sensacions, relats del dia a dia o del passat que volen mostrar la vivència particular de qui, només armat amb la pròpia intel·ligència i moltes lectures, s’inicia en els magmes de la vida professional del periodisme. Un acta fundacional de qui s’endinsa en la vida adulta

Al santuari xintoista de Tōshō-gū, en Japó, hi ha tres magatzems sagrats. El de Kamijinko conté unes talles en fusta d’elefants imaginaris. Se solen atribuir a Kano Tanyu i s’anomenen així perquè l’autor no havia vist cap elefant real quan les va fer. Sabé d’ells pels llibres. Però les talles no diferixen molt de l’animal de carn i os

De tots els llibres que mai llegiré, els que més em dolen no són els descatalogats, les edicions que és complicat trobar o aquells per als quals senzillament no tindré temps suficient. Ni tan sols em consola saber que no soc jo a soles qui no els podrà llegir, sinó que tampoc podrà fer-ho ningú, ja que m’estic referint als llibres que mai han existit, però que sí que es troben en les pàgines d’altres llibres

Cadascú té un primer record social del el sexe i el meu és Manuel R. contant que havia ejaculat dins dels pantalons mentre la besava en un portal de l’Eixample. Cosa inèdita, per a mi i per a tots els qui, ara no sé ben bé on, ni com, l’escoltàvem raonablement meravellats del que deia