CASTELLÓ. Tancada en un manicomi, l’escultora francesa Camille Claudel va passar els últims trenta anys de la seua vida, malgrat la seua recuperació i la suplica al seu germà que la traguera fora d’aquell lloc. També, Zelda Fitzgerald va ser internada en un sanatori mental, fet que va marcar l’artista per sempre. Com elles, moltes dones al llarg de la història han sigut patologitzades com a mentalment malaltes, degut a unes accions que les va convertir injustament en “histèriques i boges”. Però les incompreses, les dones tancades i oblidades, han encontrat ara el seu lloc en el “jardí” creat per la companyia valenciana Bramant Teatre. Boges, cau la nit aplega el pròxim 14 de març al Paranimf de l’UJI per a visibilitzar la seua desconeguda història.

Comenta Amparo Vayá, autora de l’obra de teatre, que sempre li havia interessat com la bogeria havia servit per a oprimir les dones. “Moltes van ser tancades en manicomis en contra de la seua voluntat, perquè s’eixien del rol establert. Molestaven o eren diferents”, assenyala la dramaturga. De fet, va ser una altra història basada en fets reals la que va  motivar l’argument del seu text: un llibre de la psiquiatra i feminista María Huertas (Nou noms), que explicava com, en 1974, més de dues-centes dones van ser traslladades del Manicomi de Jesús a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Segons recull l’autora, aquestes aplegaren sense res, perquè a totes se’ls havia llevat tot allò que tenien. “El més sobrecollidor és que van descobrir que més del 40% d’aquelles dones no tenien cap malaltia mental”, afegeix Vayá.

• Foto: Juan Terol

És per això que la dramaturga, juntament amb la companyia valenciana Bramant Teatre, ha volgut denunciar en una obra molt íntima la seua història. “La psiquiatria femenina ha avançat molt, però és evident que la depressió o la malaltia mental segueixen tractant-se diferent en les dones. Creiem necessari donar-li visibilitat, perquè sembla una cosa molt del passat, però la bogeria encara està ahí. També, més ara que sembla que anem cap enrere, és importantíssim que tot el món conega el que ocorria en èpoques passades.

Boges, cau la nit forma part d’una trilogia sobre dones anònimes, que va començar l’any 2021 amb Un segle d’abismes. En aquest cas, l’obra parla sobre memòria històrica des d'una perspectiva de gènere. De la mateixa manera, la companyia valenciana va voler donar veu a una temàtica poc visibilitzada.

Tres jardins replets de reivindicació

Parlar d’un tema tan terrible i desconegut no ha estat fàcil per a Amparo Vayá. Per això, la dramaturga es va inspirar en molts relats a l’hora, però va preferir no parlar-ne de cap en especial. “Volia volar. No estar subjecte a la realitat”, confessa l’autora. Per fer-ho possible, Bramant Teatre posa sobre l’escenari tres històries contades per sis dones al llarg de setanta anys. Serà Clara, la protagonista, qui unisca totes aquestes vivències.

Foto: Juan Terol

‘Violetes’, la primera de les escenes i dels jardins, va a càrrec de les actrius Teresa Crespo i María Guerra, i es situa als anys 60; ‘Hortensies’, el segon, recorre la dècada dels 70 amb les intèrprets María Minyana i María Poquet; i ‘Margarides’, el tercer jardí, està ocupat per Ruth Lezcano i Laura Useleti i ens reconnecta amb el present. Durant les tres escenes, les dones dialoguen entre elles. En la primera, la jove Clara descobreix les cartes de la seua àvia, qui desitjava ser diferent, però no la deixaren; en la segona, les protagonistes són dues dones que han eixit de Bétera i es conten com estaven abans i com estan ara; i a l’última escena, apareix de nou Clara, qui s’ha convertit en psiquiatra i dialoga amb una pacient.

Tot aquest viatge es produeix mitjançant una posada en escena, com destaca Vayá, “molt senzilla i delicada”. Ha sigut l’artista valenciana Reyes Pe qui s’ha encarregat de crear cadascun d’aquests jardins, on roman l’estima i l’honestedat. “El públic els recorrerà de manera itinerant. Hem jugat a crear diferents escenaris de forma circular, perquè aquest se situe al voltant de les actrius i l’obra siga, així, immersiva. Cada espectador podrà veure des d’un angle diferent el que ocorre a l’escenari. Eixa proximitat ens ajuda encara més a apropar la història”.

Comptar el passat d’aquesta manera tan intimista és un repte per a les actrius, que hauran de fer un gran exercici de concentració. No obstant això, segons assenyala Vayá, fer-ho així ha servit per a “sorprendre molt” al públic. “Hem aconseguit que al públic jove li aplegue el que contem. Això em deixa molt satisfeta, sobretot perquè he contat el que volia explicar. Es tracta d’una història poc coneguda que s’ha de conéixer a poc a poc.”

Foto: Juan Terol

Boges, cau la nit es va estrenar el passat 19 de novembre en el Teatre El Musical de València, després de posposar-se diverses vegades a causa de la Dana. Igual que la resta de companyies valencianes i obres, va aconseguir renéixer i representar-se. Així mateix, després del seu pas per Castelló, l’obra seguirà el seu camí. La pròxima parada serà la Sala Off de València, on es representarà els mesos d’abril i maig, per seguir parlant de les dones “boges i histèriques”. Paraules que, com esmenta la companyia, “encara perduren per a definir a dones que continuen lluitant en contra de la submissió”.

I per què posar-li el nom d’una flor a cada escena?
“La flor per a mi està molt associada a la dona. A la meua iaia i a ma mare els agradaven molt. També em serveix com a mètode per a diferenciar cada escena. Ara bé, les dones sempre han transmés a les seues filles l’amor per les flors. És una cosa molt nostra”, conclou Amparo Vayá.