Terra Mítica no és el nostre únic parc temàtic

ALACANT. Com deien els postestructuralistes com Baudrillard, vivim una cultura de la hiperrealitat. Aquest corrent filosòfic ja denunciava a la dècada dels 90 que en la cultura occidental l'imaginari està passant a ser real i ja no hi ha lloc per a allò real. La línia entre l'autenticitat i la falsedat s'està tornant cada volta més borrosa. Amb el llenguatge postmodern sorgit entre els anys 50 i 80, eespecialment als Estats Units d’Amèrica, els projectistes —perquè eren majoritàriament homes—, van abandonar el purisme i van començar a mesclar estils de diferents èpoques.

Karen Nichols ho explicava així: “Van arribar a la conclusió que perquè l'arquitectura fora més acceptada per un públic ampli, havia de ser figurativa”. Una literalitat perquè “calia donar al transeünt l'oportunitat d’empatitzar amb els edificis que l'envoltaven”.

Un dels primers casos va ser a mitjans dels 80, quan a la cala de l'Amerador del Campello va emergir Al-Kabir ('El Castell'), una urbanització residencial inspirada en un poble mediterrani del nord d'Àfrica. Façanes blanques i minarets inclosos. Una cosa semblant va passar a Santa Pola, encara que potser amb més nivell. Al final de la Platja de Llevant s'aixeca un bloc d'habitatges rematat de cúpules i triforis, amb la signatura de Roberto Pérez-Guerras, l’oficina que va dissenyar l’InTempo de Benidorm.

Anys més tard, el 1998, s'inaugurava el Centre Comercial Gran Via d'Alacant. Va se un dels primers centres comercials... de la ciutat amb més centres comercials d'Espanya. Mentre el vertader centre històric alacantí es degradava, els arquitectes van decidir recrear un nucli antic idealitzat a la darrera planta del Gran Via.

Però encara no ho han vist tot. El Camp de Golf Bonalba, a Mutxamel, recrea un poble mediterrani complet. A dalt de la serra, la Plaça Major amb el campanar i el rellotge de sol. Una mica més avall, el Castell, una mola residencial de color marró. A sota, l'hotel pren forma d'ajuntament ia llevant, aquests aparellats s'assemblen massa a un vaixell. Fins i tot a 'el poble' trobem una referència a Robert Krier, arquitecte alemany del segle XX que no només fa arquitectura anacrònica amb estils d'una altra època, sinó que a més simula que són diferents tipologies i arquitectes.

I acabem aquest recorregut al nord, a Benidorm, on a l'avinguda Alcalde Eduardo Zaplana gaudim de l'Hotel Villaitana. És el complex més contemporani de tots i per això té un regust a resort de Punta Cana. Encara més al nord trobem altres recreacions, com la xicoteta Venècia valenciana de Port Saplaya. Per a l'Exposició del 29 a Barcelona es va construir el Poble Espanyol, un complex monumental on es repliquen desenes de monuments espanyols amb cartró pedra. Potser caldria protegir aquestes arquitectures de la Costa Blanca: cap cultura no s'ha autoparodiat tant.