X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Thermomix polític

30/06/2019 - 

VALÈNCIA. Un món equilibrat en aquest model de societat, òrfena de seny, és un impossible. Ens mantenim a un planeta reconstruït amb arquetips caducs, on la immensa majoria de la població ha de tirar el lleu per sobreviure i adaptar-se.  Ben mirat, fem d’acròbates a la vida. Som especialistes a resistir les envestides literals i literaturitzades. Com trobar l’equilibri perfecte, com s’aconsegueix? Aquesta qüestió sembla que està entre les més sol·licitades de la humanitat. Contrabalançar quines matèries? Anivellar quins assumptes? A més, qui diu quin n’és el criteri ideal? Sota quines premisses, quins són els caps pensants? Tan necessari és l’equilibri? El cas és que busquem l’harmonia allà on anem, on fem el cau, sempre  a la recerca. Som contorsionistes dels temps intensos que vivim, jugant-nos el coll per no trontollar. Els ciutadans fem un exercici circense per mantenir-nos drets, és la sessió contínua del dia a dia, buscant l’estabilitat per no caure. I tot a un escenari on l’equilibri polític és altament sospitós i vacil·la.

Volantiners i funàmbuls formen l’acrobàcia de les ciutats. Els saltimbanquis astuts, ciutadans que contraresten la força de la gravetat de les dificultats, són els que viuen  sense temor, amb xarxa de protecció perpètua. Vivim a una ciutat que, a tota hora, vol vendre’s al món en comptes de ser el centre motor dels seus habitants. Esdeveniments fugissers s’ofrenen a uns espais escènics variats, llocs que abasten tant el kitsch local com l’abandonament més maltractat. Els “nous profetes”, d’edats diverses, anuncien, mirant la mar o la muntanya, el gran somni daurat (res a veure amb el llibre de Chester Himes). Una localització allunyada de Harlem, que canvia els pastissos de poma, que apareixen entre les pàgines d’aquesta magnífica novel·la negra, per la coca de llanda més autòctona. Són els acomodadors nouvinguts, servils i falsos, encarregats de la posada en escena, la que engrandeix egos i comptes corrents. València és l’agència d’aquests professionals del Thermomix urbà, el robot de cuina més venut del món, a velocitat de cullera de fusta. La ciutat és una hàbil promotora de receptes amb el criteri del “pensat i fet”, adaptades a la fresca manera de voler menjar-s’ho tot. Una inexperta fórmula urbana adobada d’esperit picant i trampós, de sensibilitat esquerpa i xafogor mediterrània. El gaspatxo metropolità i polític sua de mala manera a l’estiu, amb carrils multicolors i poca civilitat, a la valenciana. 

La pseudotransparència amb noms i cognoms pensats d’antuvi, amb propostes calcades i gens exclusives, manipula tots els ingredients al got del “thermomix valencià”, la cuina de la mesquinesa està servida. Presidents, consellers, secretaris, assessors, directors generals i tota la comitiva de càrrecs realitzen provatures com si la  gestió,  municipal o autonòmica, es fes amb la velocitat i potència de la màquina germànica. El robot a la valenciana tritura i bat els pensaments dels nostres governants, facilita l’elaboració i composició dels reptes polítics com si foren plats d’alta cuina. Mentre sovint s’oblida l'art de degustar i apreciar els desitjos dels ciutadans i del país, els aliments i combinats amb espècies sociopolítiques d’ací i d’allà. El problema és la colla de cuiners agosarats, amb poc historial, vestits de xefs de cuina. Amos d’un ego estofat i domèstic banquetejat pels progenitors, condimentat amb la supèrbia dels arrogants, que esclata de valent com l’arròs en aquesta “revolució” de cartó pedra. Alerta  amb la pirotècnia que en un no res es cala foc el decorat.

Amb les altes temperatures, una granissada d’idees exprés intenten estimular l’apetit desbordat dels “pinxes” de “cuina”, aprenents, meritoris dels que tallen el bacallà amb moltes prestacions. L’afany, la gola, d’ocupar cadires i despatxos brama. Sota l'eslògan “transforma l’impossible en increïble” anunciava l’empresa alemanya Vorwerk, el seu estri estrella Thermomix TM6, un còmplice íntim a la cuina. El mateix lema es pot aplicar als darrers esdeveniments polítics, a la tria i a la selecció de les persones, amb combinacions impensables, amb penques sense vergonya que on van dir blanc ara diuen negre. I molts, molts, perfils novedosament caducs, passats de filtres i de voltes. Compte amb les màquines, vigilem els models d’imitació que es poden hackejar, espien com si foren una mena de “Villarejos” culinaris. Però mans a l’obra, som-hi! El nou “receptari” polític és al carrer amb fórmules poc màgiques, amb beuratges verinosos, amb una elaboració a cop de tendència previsible. Seran capaços de transformar el que no està escrit com diuen que fa el nou model thermomix? S’organitzarà la cuina del poder electe? Es cuinaran emulsions d’avantguarda arran d’aquestes recents eleccions?

La política local i l’estatal practica, a marxes forçades, tota mena de combinats possibles. Molts grams d’enrònies i quilograms de travetes es couen a poquet foc als despatxos i als esglaons del poder. Cuina política amb mescles i emulsions inversemblants, increïbles. Les alternatives són tantes com els individus disposats, amb somriures de dents blanquejades, a fer marxa enrere, a abaixar-se els pantalons o les calces, a claudicar dels seus principis, a enganyar al buit. Un calaix de sastre que omple la despensa del govern amb ingredients amb poques garanties, amb enfits assegurats i acidesa a compte dels contribuents. Alerta amb els productes, amb la denominació d’origen dels electes, amb el furor exprés, amb els nous millors amics acabats de presentar. Anem amb compte amb el robot que guisa a la cuina de l’Ajuntament, amb l’escabetx del govern del Botànic II, amb els sofregits dels consistoris del país. La cuina política valenciana fermenta i tritura, fa iogurts com qui no vol la cosa, omple el rebost com si preguntés: “boca oberta, vols un rotllo?” Els ciutadans presenciem “demostracions gastronòmiques”, amb polèmiques i autories (a les regidories, a les conselleries, a les Diputacions, a la Generalitat...) arreu de la geografia política valenciana, que temptegen  i processen el gust dels contribuents, que trituren el pa de cada dia, que ens deixen a punt de caramel.

Oblidem aquesta temporada els projectes amb toppings i collonades, els  que no resolen l’aliment, els que no aconsegueixen la bona digestió dels votants. Caminem sense fer d’equilibristes, sense haver de deixar-nos famolencs. Enfitem-nos de bones gestions polítiques per part del Govern, de propostes municipals justes i necessàries, amb l’habilitat de saber sustentar l’equilibri. Equilibri culinari, biològic, dinàmic, pressupostari, econòmic, vital... Polítiques nutrients imprescindibles, nit i dia, per satisfer la nostra ànsia, de les que animen a un País a estimular la gana de viure’l. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email