Toc, toc: així s’obrin les tendes eròtiques i les monges de clausura

VALÈNCIA. El pom de la porta es negava a obrir: “Ho senc, eres massa gran. Impassable”. “Però serà impossible”, li contesta Alícia. “No, impassable. Impossible no hi ha res”, li respon el pom mentres la del País de les Meravelles es fa menudeta. Si es parla d’entrar i eixir a mons particulars, a la pel·lícula animada sobre la fantàstica història de Lewis Carroll no falten referències sobre les portes.

Siguen poms xarradors o espills d’aigua, per a l’art casi qualsevol cosa ha fet paper de porta. Només tenen dos funcions: donar accés al mateix temps que separar espais. El problema és quan a la realitat, les portes deixen de ser portes. “És molt trist quan tapien una porta, visualment equival a reconèixer cert abandonament i deixadesa: posposem este tema per a quan puguem fer alguna cosa”, reflexiona l’artista urbana Barbiturikills.

Els seus conillets podrien haver eixit de qualsevol conte i ara li donen vida a algunes portes de la Ciutat Vella de València. “M’agrada anar a eixa terra de ningú que té un propietari que no està fent res amb eixe mur. Són portes que no van a cap lloc: tu t’inventes la destinació”, conta mentres ensenya la seua última creació: “a esta porta de la Plaça del Pilar li queden pocs dies perquè l’Ajuntament va a condicionar el solar. Sempre m’ha agradat Machín i volia pintar els seus angelets”.

“Esta porta donava a un solar, però ara entra a Machín. M’encanta buscar un accés nou a l’imaginari”, afegeix entusiasmada Barbiturikills. “Visualment dóna una profunditat que no té la tàpia i torna a contar una història. És una nova porta on inventar-me una pel·lícula”. La grafitera també ha obert portes tapiades a la Punta, on ha intentat recuperar l’imaginari lligat a l’Horta: “Em va fer pena quan ho van tirar, però quan pintes una cosa d’estes, saps que caurà tard o prompte. Natzaret i la Punta estan marginats i em va parèixer molt interessant per a recuperar horta: és útil, és verda i és nostra”.

Però a més de portes tapiades, l’artista també s’ha especialitzat en portes tancades. Les persianes dels locals comercials protegeixen els comerços a la nit però els despersonalitzen amb planxes metàl·liques. “L’art apareix quan la porta està tancada. Però no crega que siga només una qüestió estètica: quan es pinten les persianes, es respecten i no se solten ratllar amb firmes. Estes il·lustracions aporten higiene, neteja i estètica. Els comerciants pensen que per a que m’embruten la persiana amb qualsevol cosa, pose un dibuix que m’agrade”, pensa Barbiturikills.

 “La materialitat i l’ornamentació de la porta ajuda a anunciar què succeeix a l’altre costat”, conta l’arquitecte Chema Segovia des de l’antic Convent de Santa Teresa del Carme. Encarregat de la integració urbana de Convent Carmen, l’arquitecte assenyala que “al cas de l’església també es juga amb la disposició, ja que a l’accés principal van col·locar dos portes, una robusta porta de fusta seguida d’una porta de vidres grocs. Es genera així un espai de preàmbul abans d’entrar a l’espai de solemnitat, amb contrast pels vidres grocs que dona color a la vista. Tota esta família d’estades, molt present a l’arquitectura popular andalusa, estan lligades a la porta i obrin el ventall de formes amb les quals pots entrar a un espai”, explica Segovia.

“En les primeres visites a l’edifici, ens vam adonar de la importància que tenien les portes a l’organització de l’espai i els matisos que hi havia entre elles: el Convent era un lloc de tancament però tenia diferents graus si vivies dins o venies de fora, segons quan penetrares a l’espai i fins i tot segons l’època de l’any. Hi havia portes que només s’obrin en algunes festes religioses i altres que es tancaven més i més”, ens conta Chema Segovia a les portes de la capella. “Esta era la porta més gran que se solia obrir: completament oberta, emmarca l’altar i crida a entrar des del carrer”, explica des de la plaça del Portal Nou.

Les portes tenen la capacitat de reconfigurar de dalt a baix un lloc. Des de fora, la porta més gran sembla l’accés principal, però “si converteixes una porta darrera en una porta principal, pots donar-li la volta a l’edifici” com si fóra un calcetí. “Crec que això ha passat en obrir el jardí del Convent per la porta que dóna a Blanqueries. Era una porta de servei però ara es tuteja amb la de la capella, igual que el jardí s’ha convertit en un espai tant o més important que la capella”, assenyala l’arquitecte.

“En eixa vorera tan poc amable de Blanqueries, la porta del jardí té també alguna cosa de finestra: camines per un vell mur grafitejat i de sobte, un gran marc quadrat et descobreix la vista d’un bosc interior ple de vida”, apunta Segovia. Però al seu interior, les portes del convent també amaguen secrets per jugar amb la privacitat. “Les portes de les cel·les de les monges incorporen una finestreta a l’altura dels ulls que s’obri amb un xicotet pastell”, conta Segovia des del proper hotel del Carme. “Només amb un pany també s’aconsegueix que algunes habitacions del convent foren protegides i intimes”.

D’altra banda, també hi ha elements per comunicar les diferents habitacions com les cortines, “una espècie de portes amables sempre disponibles per a creuar, generen un efecte bonic quan ens fan apartar-les un poc amb el braç per travessar-les”. “Dins d’esta família d’artefactes que relacionen el que passa a banda i banda del mur, cal incloure els torns. De fet, a una de les primeres visites es va esmentar les xicotetes portes que hi ha a la Unitat d’Habitació de Le Corbusier en Marsella. Només obrint-les, permeten que el lleter deixe el pot de llet fresca directament dins la nevera”.

Una sobrietat i funcionalitat que contrasten amb els colors de Barbiturikills. Els professionals de les arts “ací a València som molt barrocs, molt de pintar. Hi ha moltíssims dissenyadors i il·lustradors i els anys d’obscuritat ens han servit per a eixir al carrer. Abans els estudiants exposàvem a l’IVAM una vegada a l’any i de sobte es van tancar totes les portes”.

Prop d’uns conillets de la Barbie al carrer d’Alejandra Soler es troben les Torres de Quart, una de les portes de la ciutat durant segles. A l’antiga Roma, els límits de la ciutat es marcaven amb un solc llaurat. Només es deixaven uns trossos del perímetre sense llaurar, per on es podien creuar els límits. Segons Monlau, la paraula porta ve del llatí portare, en referència al moment on s’emportaven la ferramenta durant uns metres per a deixar de llaurar.

La defensa i la fiscalitat de la ciutat no es podia permetre estes portes imaginàries així que amb les muralles nasqueren portals com els de Serrans i Quart. Però segles després, ara són els fingers, les portes d’embarcament i les duanes les que regulen la quotidianitat del món. Ara tot sembla obert i transparent però el món està més fortificat que mai.