Tres dissenys prematurs sobre com conviure amb la mort

VALÈNCIA. La relació entre l’arquitectura i la mort és mil·lenària des que els primers humans van haver de pensar on guardar els cossos de les persones mortes. Des de la Dama d’Elx —una urna funerària realment— al cementeri folrat de plaques solars que planeja València per al 2023, és un tema quotidià, encara que en fugim.

Fins fa no res, la mort estava molt més imbricada a la vida quotidiana. El cementeri d’Alcoi va ser un dels primers en construir-se, i va estar dissenyat pel mateix arquitecte que va construir l’Eixample de la ciutat. Des d’un decret del 1787, una de les principals fonts de treball de l’arquitectura va ser traure els morts de les ciutats perquè seguiren els vius. Fins eixe moment, totes les esglésies tenien el seu cementeri, però els avanços científics (i les epidèmies) van accelerar el disseny d’estos espais.

I si abans els morts es vetlaven a casa les primeres nits, ara tanatoris com el del Pinós estan deixant de ser eixos espais de marbre fred que van substituir el caliu de la casa. Perquè els hàbits canvien, però és necessari saber d’on venim.  Unes arrels que al Parc de la Pau de Xiva broten des d’unes urnes funeràries biodegradables.

1. Com seran les incineracions del futur?

És una opció triada cada dia per més gent, però les cendres de difunts contenen un alt nivell de calç, el procediment per incinerar un cos té un altíssim consum d’energia i la construcció de crematoris arrossega sempre polèmiques urbanístiques al veïnat del voltant.

Un alt impacte sobre el territori que també està canviant la fisonomia de les ampliacions dels cementeris. Però si la tecnologia segueix avançant, fins i tot podia fer-los desaparèixer.

És el cas de la hidròlisi alcalina, un procés químic amb aigua a 180ºC i hidròxid de potassi capaç de descompondre qualsevol material biològic, mentres que la cremació es realitza a forns que han d’arribar als 1000ºC, amb fortes olors i xemeneies que aboquen diòxid de carboni a l’atmosfera. La hidròlisi, en canvi, es realitza a pressió dins d’un tub d’acer durant quatre hores. Un procés que a més salva les pròtesis, que es poden reinsertar al cicle de vida útil, però que a Espanya no és encara legal.

2. On van els cossos de la guerra?

Entre Washington DC i Nova York, Dover és la capital de Delaware i l’únic port mortuori de l’exèrcit estatunidenc a Amèrica. Perquè a les bases de Landstuhl (Alemanya) i Kadena (el Japó) també cobreixen este servei. La primera potència mundial participa a desenes de conflictes armats arreu el món i esta base militar acull tot el necessari per al processament dels cadàvers dels soldats nord-americans.

200 sales d’informàtica i 24 sales d’autopsia preparades per a repatriar cossos en menys de 48 hores i oferir un ritual amb tots els honors des de la trinxera fins al soterrament, amb capacitat per a processar simultàniament 200 cossos i emmagatzemar 500 fèretres.

Autòpsia, embalsament, cosmètica i transport en una cadena de producció que va ser reinventada pels arquitectes Igor Bragado i Miles Gertler a l’oficina Common Accounts. “Fins ara l'arquitectura no ha reconegut el potencial que representen les situacions socials latents i les xarxes d'infraestructura al voltant de la mort, i no ha reconegut aquestes entitats com a lloc d'acció”. Davant esta falta de protocol arquitectònic, van decidir reimaginar-se la base militar de Dover.

“Al cap i a la fi, la calor del crematori pot servir per activar sales d'estar, piscines i el terreny urbà; La hidròlisi alcalina fa possible la dissolució del cos mort en un potent fertilitzant; i el teu biocapital podria pagar la hipoteca de la teva casa”, expliquen Bragado i Gertler. “Hui en dia, l'extensió creixent del que constitueix l'ecosistema urbà ha fet que els llocs de mort siguen omnipresents però menys evidents. El que ens falta és el protocol arquitectònic i urbà per comprometre el cos, la subjectivitat del qual està modelada per —encara que s'estén més enllà— de la mort biològic”.

3. Reservar un lloc a la ciutat per a suïcidar-se

“Seria saludable que un edifici a la ciutat ofereixca totes les comoditats per als que, irremeiablement, saltaran?”, es preguntava Agustín Fernández Mallo quan va vore esta obra. L’artista Isidoro Valcárcel Medina als anys 80 es va qüestionar com “tornar al ciutadà la possessió dels espais que habita”.

Un edifici per a desocupats, un aparcament universal i una torre per a suïcidis van ser algunes de les seues idees. “Les persones suïcides utilitzen qualsevol instal·lació urbana que serveixca per als seus fins, amb el natural desànim de la resta dels ciutadans”, explicava l’artista. “És per això que es proposa una instal·lació que compta amb totes les dependències per a qui vol acabar amb la seva vida, sense les molestes reutilitzacions de monuments, gratacels, vies de tren, llacs o ponts que veuen alterada sensiblement la seva consideració urbana per tals transformacions d'ús”.

La peça voreja la ironia amb una relectura de publicitat immobiliària de Madrid, però no deixa de plantejar la mateixa dicotomia que denuncia sobre els cementeris, fins i tot arribant a banalitzar amb un problema de salut que es pot atendre a la línia 024 d’atenció a la conducta suïcida.