X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 17 de noviembre y se habla de policía local energía fotovoltaica VGP circuito del motor dealz
GRUPO PLAZA

HABITEM EN COMÚ  

Morts més prop de la natura

Amb l’evolució de l’ecologisme, la nostra relació amb els morts va apropant-se al contacte amb la resta de la natura. De cementeris aïllats de la ciutat a parcs on els cossos nodreixen vida

5/11/2019 - 

VALÈNCIA. Al segle XVII, en plena eclosió de la cultura barroca, entre bodegons i naturaleses mortes es va posar molt de moda les vanitas. A estos quadres, tots els objectes que es pintaven simbolitzaven la fugacitat de la vida: calaveres humanes, pompes de sabó, espill, fum, rellotges, instruments musicals...

Al Barroc, encara amb la influència de la moral catòlica més ortodoxa, es menyspreava els plaers quotidians perquè l’únic cert a la vida era la mort. Este pensament es va traslladar a la pintura o l’arquitectura fins que un segle més tard, amb els descobriments científics i el pensament il·lustrat, la vida es posaria al centre.

Com conta Jiménez Lozano a ‘Los cementerios civiles y la heterodoxia española’, amb el pas dels segles “els horrors de la mort i de la tomba queden al marge del món dels vius”. Així es van traslladant els cementeris que abans rodejaven les esglésies fins als afores de les ciutats. També els morts es converteixen en ‘cadàvers’, cossos amb els quals la ciència comença a experimentar o que es podreixen en taüts lluny dels vius.

Els cementeris passen de ser fossars integrats a la ciutat a recintes emmurallats per una alta tanca que oculta a la vista el que passa al seu interior. És el cas del Cementeri del Grau de València, habilitat definitivament el 1906 com a ciutat dels morts. Ara està rodejat d’un trencaclosques urbà conformat per l’antic circuit de la Fórmula 1, el túnel de ferrocarril de la Serradora i el vell llit del Túria.

“El projecte del cementeri del Grau està dins d’un compendi de tres projectes dins del Pla E de foment de l’economia del govern de Zapatero, quan va dir allò dels brots verds de l’economia. Hi ha un punt irònic a l’elecció del color per eixa frase, perquè a més precisament a un cementeri, on tot el que siga brotar i reviscolar sembla una contradicció amb l’ús de l’edifici”, explica l’arquitecta del projecte Inés García Clariana....

 Degradat ceràmic sobre el mur de pedra del Cementeri del Grau. Foto: EVA MÁÑEZ

“A l’entorn conflueixen accions inacabades de la ciutat com la prolongació de l’avinguda de França o el túnel del tren, hi havia moltes connotacions sobre la reactivació del cementeri i per això la necessitat de regenerar el text”, apunta García Clariana. “El verd dóna continuïtat, casi com si xiprers rodejaren el mur i desdibuixaren el límit entre allò viu i allò mort”.

“La intervenció va ser senzilla amb una resposta immediata al context físic i social. Jo crec que ha tingut el seu efecte perquè molta gent parla del cementeri simplement pel tractament innovador que li vam donar al mur del cementeri. Vam treballar amb els mateixos ceramistes del mercat de Santa Caterina de Barcelona i es va fabricar àdhuc per al cementeri”.

“En decapar tot el mur i netejar-lo va eixir tota la seua memòria, amb trossos de mur revestits de mamposteria, altres de maons... era meravellós. Aleshores vam decidir no revestir tot el llenç de ceràmic i deixar a la vista la memòria del mur”, recobrint només la part superior amb els ceràmics verds.

Així semblava que, recuperant esta idea dels xiprers, “el mur a la vista semblava el tronc, la terra, on la pedra connecta amb la terra. Es connecta així dos mons, el verd dels pins i eixa idea de cel i connexió amb altra dimensió i la realitat, la memòria, connecta amb el més terrestre i humà”, afegeix García Clariana.

“Tot açò va ser un procés, el projecte va ser un eureka amb ganes de donar resposta a un estat d’allò que estava passant, més enllà d’una qüestió física. Això sí, les obres van acabar costant la meitat del que havíem pressupostat”, apunta orgullosa.

Morts més prop de la natura

La preocupació pel pas del temps i el contacte amb la natura traspassa els murs del Cementeri del Grau. La relació entre els humans difunts i les plantes vives ve de lluny i fins i tot té manual d’instruccions. Celestí Barallat publicava el 1885 els ‘Principis de botànica funerària’, unes normes que han seguit fil per randa els cementeris de casa nostra.

Per això primen vegetals com les palmeres o els xiprers, que com no són caducs no donen una imatge tètrica. La seua verticalitat permet el pas de la llum del sol fins a les tombes i a més, com ocorria amb les piràmides egípcies, estan en contacte amb el cel.

El que és més difícil de trobar a un cementeri són arbres fruiters, no només per raons de neteja eficient quan madura la fruita sinó per una qüestió moral. Al segle XIX no estava ben vist que altres éssers vius es nodriren -mitjançant les arrels- de les restes mortals dels difunts. I després qui es menjaria eixa fruita? Un paradigma que ara va canviant amb urnes biodegradables o cementeris dissenyats com a parcs.

És el cas del Parc de la Pau de Xiva, un cementeri privat que ofereix el que anomenen ‘panteons naturals’. “Es caracteritzen per un espai verd exclusiu per a la família, delimitat per una bardissa d’arbustos i un arbre a elecció, a més d’un banc. L’objectiu és brindar un lloc protegit i personalitzat on la família puga transcendir”, explica Lara Cohen des del Grupo de la Paz.

“A diferència dels panteons naturals, estos no porten cap tipus de construcció edilícia ni monuments funeraris. Amb la mateixa direcció, hem desenvolupat un espai de soterrament als nostres arbres, aconseguit que les famílies tornen a la vida des de les arrels. En aquest cas, només apte per a qui opte per la incineració, ja que s’utilitzen urnes biodegradables”.

“L’arbre acompanya el desenvolupament de la vida, permetent la connexió total amb la natura. Ha despertat l'interès de moltes persones que troben la possibilitat d’inhumar les urnes de cendres al voltant d’un arbre, canviant el concepte tradicional de nínxol o parcel·la. A més, es tria l'espècie d'arbre que més s'identifique amb l'ésser estimat i la seua història”, afegeix Cohen.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email