'Últimes paraules': les cartes d'acomiadament dels presos del franquisme ixen a la llum

CASTELLÓ. En la seua carta d'acomiadament, José Ml. Murcia Martínez li deia a la seua família que estava llest per a morir a causa de les seues idees polítiques. Pese a ser condemnat a mort pel règim franquista, se sentia satisfet d'haver lluitat per a "engrandir" a tota la humanitat i haver salvat la vida de nombroses persones. "Tinc la consciència tranquil·la de no haver matat a ningú, ni d'haver-me aprofitat de ningú i haver tingut una vida honrada. És el que m'ompli de satisfacció i em dona alé per a rebre la mort", escrivia el valencià, qui va formar part del Comité de Defensa de la República, el 6 de novembre de 1939. Unes paraules d'acomiadament que va dirigir a la seua dona, els seus fills i els seus pares, i que han arribat a generacions posteriors.

L'artista María Amparo Gomar Vidal ha tingut accés a moltes d'aquelles cartes que es van escriure des de les presons valencianes i, gràcies a la generositat de les seues famílies, les està recopilant per a donar forma a un futur arxiu digital. "Són cartes que s'han escrit en un context de violència extrema i forçada. Escrites moments abans de ser assassinats. Però dins d'aquest context tan tràgic, és preciós que vuitanta anys després estiguen en caixes de metall perfectament conservades. Són el tresor més gran que les seues famílies guarden".

Personalment, no té, o no li consta haver tingut, cap familiar afusellat a la guerra, però María Amparo Gomar Vidal ha trobat imperiós donar a conéixer totes aquelles paraules que es pronunciaren en un moment de terror. És per això que, després de rebre unes quantes cartes de Paterna arran d'un treball anterior, la creadora fa una cridà per a totes aquelles famílies de Castelló que també vulguen compartir els seus escrits. Estarà l'artista fins a desembre investigant a la ciutat, gràcies a una beca del Consorci de Museus i l'Acadèmia de les Arts de Berlín, i aquest mateix dissabte, amb la col·laboració del Museu de Belles Arts de Castelló, presentarà el seu projecte 'Últimes paraules' al costat d'associacions i familiars de víctimes del franquisme.

"Tot i que no tinc cap familiar, em sent igualment afectada i em dol eixa manca d'informació. Malauradament cap institució s'ha dedicat a aquesta tasca, tot i la seua importància. A més del contingut, també és important la materialitat de les cartes. Per quantes mans han passat, quantes voltes s'han llegit i plorat i on estan guardades", assenyalada la creadora, qui reconeix a més que el primer document sobre memòria històrica que va arribar a les seues mans va ser Erinnerungskultur von unten in Spanien. Eine Oral History-Untersuchung der recuperación de la memoria histórica in Valencia (2000-2005) de l'historiador alemany Alexander Froidevaux.

"Visc des de 2011 a Alamània i fa quatre anys vaig trobar aquest llibre a una biblioteca pública. La meua primera aproximació sobre la memòria de Paterna va ser per tant a Berlín. És trist i indignat. Ací s'estudia el feixisme i el nazisme durant quatre anys a l'adolescència. He treballat amb escolars i és sorprenent la quantitat d'informació que tenen per a ser tan menuts. Mentre que jo a eixa edat no sabia res. M'indigna molt i al mateix moment em motiva per a tirar endavant aquest projecte", explica Gomar, qui manifesta: "La manca d'informació ens travessa i ens marca com a societat". 

Últimes paraules d'amor

Què se li diu a un familiar o amic hores abans de morir assassinat? A les cartes que ha tingut accés Gomar ha trobat tres missatges claus que es repeteixen en cadascuna d'elles. D'una banda, recorden que eren innocents, d'altra demanen que no se'ls oblide, i per últim, demanen que en cap cas els seus visquen amb odi i rancor. Totes seguien un mateix patró on, com diu la valenciana, "es reflecteix la seua innocència i el seu amor cap a la seua família".

"Manuel, Hijo mío, tu padre a la hora de morir, te encarga que no te metas en nada, solamente en ser honrado y sin que tomes ninguna represalia con nadie por mi muerte, obedece y respeta a tu madre.
Isabel: Tú debes de ser honrada, y no olvidar, que tu padre a la hora de morir te encarga que obedezcas y respetes a la madre y no meterte en la vida mundana.
Amparo: lo mismo te digo a ti, que a tu hermana,
Amalia: tú que eres la más pequeña, obedece y respeta a tus hermanos así como a la madre, es lo que te encargo a la hora de morir, mandándote mis últimos besos y abrazos de tu padre, que muere lleno de orgullo de tener tan buenos hijos, y que creo respetaréis los últimos deseos de tu padre.
Padres: También para Uds. y queridos hermanos les recuerdo este párrafo, decirles que en un consejo de guerra, me han condenado a pena de muerte, pero no se afrenten Uds., no ha sido por robar ni matar a nadie, es solamente por haber tenido idea políticas..." (José Ml. Murcia Martínez)

Foren tres netes d'un afusellat les primeres que varen entregar les seues cartes a Gomar. I inconscientment, aquest gest va convertir el "testimoni privat d'una família en un testimoni històric, que forma part de la nostra cultura popular", recalca Gomar. "Que la tercera generació d'una família entone paraules que van ser escrites fa tants anys em sembla molt especial. Són moltes les famílies que tenen ganes de parlar i ser escoltades", afirma.

Una decisió, la de compartir-les o no, totalment respectable, però que com diu serveixen per a "sanar ferides" i respondre a un "sector de la societat que encara avui nega la innocència d'aquestes persones, quan organitzacions de drets humans estant constantment assenyalant que es van infringir drets bàsics".

Anhela així la creadora poder crear a llarg termini un arxiu digital on poder penjar el major nombre possible de cartes, perquè estiguen a l'abast de tota la societat. Es va inspirar la mateixa en l'espai digital Mujer y mejoria, creat per Aránzazu Borrachero, i on es custodien projectes que recuperen i difonen la memòria històrica de les dones espanyoles del segle XX. Des d'eixos testimonis sobre la Transició fins a la història d'aquelles criatures que foren robades en hospitals públics i privats durant la dictadura.