Un dels últims tallers artesans de Ciutat Vella, a punt de desaparéixer

VALÈNCIA. Mirant des de fora el número 19 del carrer Mare Vella, al barri del Carme a València, ningú imaginaria que al seu interior es guarden un bon grapat d’objectes i d’històries que formen part del patrimoni preindustrial artesà de la ciutat. Qui té la sort d’obrir la porta de la casa-taller de José Luis March, entra en un viatge històric per les arts i l’artesania impossible de trobar en altres llocs de la ciutat. Però en els últims anys, el pla urbanístic de l’Ajuntament de València per recuperar la muralla àrab a Ciutat Vella fa perillar la supervivència de l’espai, ja que part d’esta casa-taller està amenaçada d’enderroc.

L’espai comprén quatre zones, dos de les quals està previst que desapareguen si s’executa el pla. El primer espai conserva els aparells del treball familiar de les seues ties en la filatura. El segon i tercer espai, amenaçats d’enderroc, conserven les eines de son pare i els seus iaios en l’escultura, la ceràmica i la imagineria religiosa, així com un sistema de corrioles i rodes al sostre per mecanitzar el treball que, segons conta José Luis, funcionaven amb l’aigua de la séquia de Na Rovella que passa per la façana del taller. El quart espai, salvat del pla d’enderrocar el taller, és la casa.

Familia d’artistes

“Mos iaios eren tallistes en fusta i tallaven imàtgens religioses. Mos tios eren ceramistes i mes ties tenien el teler de la seda amb el qual feien roba religiosa i també la roba amb què es vestia després als sants, que en aquell moment estava feta de teles nobles”, explica assenyalant dos casulles catòliques exposades al taller. “Estos són els estatuts que emetia el Col·legi Major de la Seda només per als seus agremiats. La família conservem els del segle XVII, que estan gravats, no impresos i els del XVIII, XIX i XX, que ja es va fer amb impremta”, explica mostrant els documents en una vitrina. Les propietàries del taller eren les germanes de son pare.

“Elles eren majors que mon pare, que ja va nàixer a principis de 1900. En aquell temps, les dones no podien estar agremiades, només podien ser hòmens els titulars del gremi, aleshores hi havia un empresari que era el titular però les ames del teler i qui el treballaven eren mes ties. Esta és la raó per la qual més enllà de mes ties no he pogut aconseguir informació”, narra.

Entre els expositors i vitrines, José Luis guarda una peça representativa del comerç de l’època. “Esta taula és de la Llotja de la Seda, una de les taules que hi havia quan l’edifici funcionava per al comerç, però no és de les més antigues. Cada agremiat tenia dret a tindre un espai per comerciar. Hi havia un primer model que eren bancs, un altre model que ja apareix en les fotos i després està este model que és l’últim que va haver i que data aproximadament de principis del segle XIX”, assegura assenyalant la peça, amb evidents marques d’ús.

Un teler del segle XIX

Un parell de metres més endins, la joia de la corona: un teler Jacquard inventar a principis de 1800 i fabricat per J. Mayole a Roubaix, una xicoteta ciutat industrial al nord de França que era potència europea en teixit i filatura. “Este teler està considerat com al començament de la computació perquè és un dels primers telers mecanitzats. Substituïa a les vora cinc persones que feien falta per cada màquina manual a només una que, a més, ja no havia de saber tant sobre el teixit sinó només saber emprar la màquina”, explica José Luis davant la imponent màquina de fusta de vora tres metres d’alçada. “Este model de teler suposà tal revolució que alguns obrers varen organitzar protestes i varen cremar màquines”, explica el propietari fent referència a revoltes obreres antimaquinistes com les que varen tindre lloc a Alcoi a 1821.

La màquina funciona amb uns acordions de cartró perforat que, posats dins del mecanisme del teler, codifiquen els diferents moviments dels fils que dibuixen en la tela un estampat o un altre. Este procés simplificat era manual fins aquell moment i exigia una perícia i un control de les peces del teler i l’havien de realitzar diversos operaris de manera coordinada per que el dibuix fóra possible. “A principis del segle XX hi havia censats 3.500 telers en València. Després començà una decadència fins la seua desaparició. En València en queden només el que està al col·legi d’art major de la seda i l’altre ací. Hi ha també alguns en Moncada”, explica.

Este teler representa una de les xicotetes peces de la història tèxtil de la ciutat. “Este edifici és de 1937. Les meues ties tenien el taller en un altre local i amb el temps varen traslladar el teler ací. Ací es treballava per encàrrec i el que es treballava molt eren estendards, banderes i roba religiosa que estava brodada amb or i plata. El vestit de valenciana amb seda no estava tan democratitzat com ara. Al llarg de la guerra civil molts telers es varen ocupar per a fabricar paracaigudes, perquè no hi havia cap fibra com la seda per oferir la resistència que era necessària”, narra el propietari de l’espai.

En els últims anys, el teler ha arribat a estar desmuntat i guardat per la família March fins fa uns anys, quan José Luis va decidir rescatar este patrimoni junt a desenes d’altres eines tèxtils que conté l’espai com encanyadores per fer madeixes, filoses per crear bobines amb fibres curtes com el cotó o la llana o un mecanisme de pinces articulades per filar metalls i brodar amb ells.

Un taller de ceràmica que desapareixerà

Pocs metres més enllà, de l’altre costat del pati, comença la línia que amenaça l’espai. “Del pati cap ací és el que volen tirar”, diu a la porta del taller. Torns, corrioles, poltres d’escultura premses i fins i tot una antiga forja amb una enorme manxa de vora dos metres per fondre ferro i per fer reixes s’acumulen en una nau que conserva milers d’objectes i models de figures humanes. “Amb la industrialització, els espais hagueren de separar-se pel soroll de la maquinària. Així que el taller de mon pare estava ací, separat de la casa”, explica caminant entre les eines. “Mon pare era escultor i treballava ací. Treballàvem tota la família i també hi havia treballadors contractats. Els meus cinc germans i jo mateix he crescut al voltant d’estes màquines. Tot el que sé sobre ceràmica ho he aprés ací. I m’he dedicat 40 anys a donar classes de ceràmica, 10 en l’escola de Ceràmica Manises i 30 en l’escola d’arts aplicades de València”, diu passejant entre la maquinària de modelat.

L’activitat del taller en els últims anys ha sobrepassat les tasques laborals i s’empra també com a espai d’expressió artística i cultural en sentit ampli. “En 2002 vàrem crear una associació que es deia Passejant València i vàrem començar a fer rutes culturals teatralitzades per València. Ara mateix participe amb el taller en Intramurs, en Ciutat Vella Oberta i fins i tot amb l’Escola d’Art Superior i Disseny amb els estudiants de joieria. D’altra banda participe també amb la Universitat amb els estudiants que volen saber sobre etnologia i que han començat a fer un inventari de totes les peces que tinc al taller.

La casa taller de José March encarna la lluita entre dues apostes turístiques i patrimonials: la muralla àrab i l’arquitectura històrica o la seda i el patrimoni industrial. I la seua situació administrativa ja és extrema. “Este pla es va fer en 1992 i duc 25 anys sabent que el taller se’n pot anar a terra. Volen fer una plaça i deixar a la vista dos trossos de muralla que hi ha ací al costat. Em faig negre quan veig que s’obrin bars o tendes que et venen com un reclam turístic el fet de tindre dins un troç de muralla. A ma casa cap paret ho és”, critica. “M’han intentat expropiar dos vegades. El seu objectiu és fer una plaça i això els cega. Jo els he proposat mantindre esta part del taller integrant-la en la plaça però no hi ha manera. Ara mateix sóc un okupa de ma pròpia casa i en qualsevol moment em podrien tirar”, assegura un dels membres de la Plataforma d’Afectats pel Pepri de la Muralla, entitat creada pels veïns dels carrers propers.

L’Ajuntament de València respon

Preguntat al respecte, la Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de València explica que el Pla Especial Ciutat Vella “proposa la urbanització de l'espai interior de les dos illes situades en el barri del Carme, carrer Teneries, plaça Santa Creu, plaça de l'Ángel, plaça dels Navarros, plaça Beneyto Coll, en Borràs, Mare Vella, portal de la Valldigna i carrer de Baix per a la realització d'un Jardí arqueològic”.

El consistori avisa que “en una de les illes, esta actuació començarà en breu perquè es desenvoluparà amb el Pla Confiança i ja s'han adjudicat els projectes per a realitzar l'actuació que també suposa la realització d'un equipament cultural. En l'altra illa es pretén una actuació similar donant com a resultat la integració i posada en valor de les restes de la muralla musulmana de la ciutat del segle XI, fragments de llenç de muralla i torrasses, fossat i barbacana. Una actuació molt important des del punt de vista patrimonial per a tota la ciutat”.

“Respecte de les condicions d'urbanització d'esta zona”, continua l’Ajuntament, “el Pla establix que en el desenvolupament de l'actuació es procurarà el manteniment de l'activitat artesanal que es desenvolupa en l'immoble Mare Vella 19 mitjançant l'adjudicació d'un immoble en planta baixa que ho permeta dins de l'àmbit de la unitat d'execució”. Tanmateix Urbanisme explica que “per respectar el principi d’equidistribució de beneficis i càrregues entre els propietaris afectats si l'anterior genera un excés d'adjudicació el propietari beneficiat haurà de compensar a la resta de propietaris amb el seu equivalent econòmic llevat que entre tots els propietaris s'aconseguisca un acord diferent. El Pla proposa mantenir l'activitat artesanal dins del mateix àmbit a través de la pròpia gestió de la unitat d'execució”.

No obstant, segons argumenta el Consistori, en la redacció del pla s’ha estudiat l’immoble “des del punt de vista patrimonial i no s'han observat valors que requerisquen la seua protecció. Des del punt de vista del valor etnològic del seu contingut se n'ha sol·licitat informe a la Conselleria de Cultura”.