VALÈNCIA. A principis del segle XX, Blasco Ibáñez, Sorolla o Lambert dibuixaven una postal idíl·lica de la costa valenciana. Les platges de Vinaròs, Peníscola, els graus de Gandia o Castelló, el Cabanyal, el Saler, Xàbia, Benidorm o Santa Pola eren paisatges conformats per la feina dels seus habitants, més agricultors que pescadors.
Però prompte el mar va començar a ser més que un lloc de treball. El 1902, Vicente Bochons construïa a Blasco Ibáñez una vila classicista a la Malva-rosa mentre que els balnearis de fusta del Postiguet es feien permanents. Quan van començar a créixer les exportacions de taronges i vi, l'estiu va prendre ritme de xarleston per a la burgesia valenciana, que es traslladava dels masets de la Plana a les viles de Benicàssim.
Com explica Joan Calduch a l'Arquitectura del Sol, el 1926 s’inauguraven el Gran Hotel Balneari i l'Esplanada d'Alacant o l'alberg de Benicarló, xicotets projectes en forma de clubs nàutics o piscines que donaven resposta a la puixança del turisme al Mediterrani. Però després del crac del 29, les polítiques keynesianes dels governs europeus i l'influx de modernitat de grups professionals com el GATEPAC sorgeixen projectes com la urbanització a Alacant de la platja de Sant Joan o la Ciutat del Repòs projectada a l'Hospitalet del Llobregat, utopies per a la classe treballadora que mai es van arribar a materialitzar.
Però amb el pas de les dècades, l’oci deixava de ser un símbol d'estatus per estar a l'abast de les classes populars. Això sí, les condicions climàtiques de Madrid, el Regne Unit o Alemanya no ho permeten. La platja de Gandia va ser descoberta per la burgesia d’Alcoi i la vall d’Albaida i prompte per les classes mitjanes madrilenyes. Promogudes com a cases de protecció pública, la Colònia Ducal va ser una de les primeres urbanitzacions dels anys 60.
“A Espanya es va inventar el turisme de sol i platja i es van asseure les bases de l'economia del turisme de masses”, explica l’arquitecte Ricard Pié Niot. “Des de la Segona Guerra Mundial, el temps lliure ha esdevingut una part cada volta més important de la vida occidental. Per a mantindre els nivells de productivitat, la qualitat del temps lliure ha compensat la demanda més gran d'hores de treball”, apunta l’holandés Winy Maas des de l’oficina d’arquitectura MVRDV.
Si el parc era la icona urbana del temps lliure durant el segle XX, com assenyala Calduch, “el turisme posarà a disposició dels negocis immobiliaris els nostres millors espais naturals perquè els colonitzaren”. Els avenços en la tecnologia i el transport propiciaven aquests canvis a l'estructura urbana del litoral.
Inaugurada el 1965, la Colònia és una urbanització de tres parcel·les amb un edifici cadascuna, però un disseny harmònic que atén l’orientació i la ventilació de cada bloc. Fins i tot les façanes pintades de color blanc i no abusar de la col·locació de finestres fa recordar que es tracta d’una interpretació mediterrània de la Modernitat arquitectònica.
Però en qualsevol cas, es tracta d’un vestigi, d’una anomalia. Es tracta d’una de les poques urbanitzacions sense tanques i amb locals en planta baixa oberts al passeig marítim. Té 202 cases de 25 tipus diferents, una altra característica singular que garanteix una diversitat social gens habitual a la resta de colònies de la costa, concebudes com comunitats tancades com a les pel·lícules de Hollywood.
Una comunió d’interessos que no va durar massa temps. El sociòleg Mario Gaviria assenyala al llibre Espanya a go go l'estratègia “expansionista” que va posar en perill el terra de qualitat ecològica mentre companyies estrangeres “promouen la construcció d'apartaments i xalets, quedant per a la gent local només la dura activitat física de la construcció”.
Després de recollir diversos exemples de mitjans alemanys on diversos emigrants expliquen l'èxit del seu negoci a la costa valenciana o a la Costa del Sol, Gaviria analitza un reportatge d’agost del 73 publicat a la revista Spiegel. La peça periodística recull com el turisme agreuja les diferències entre les rendes altes i les rendes baixes dels espanyols i entre les regions pobres i les regions riques, ja que els turistes estrangers i els inversors estrangers no paguen l'ús de la infraestructura bàsica” amb “connexions importants amb la banca, les finances i bones relacions amb les autoritats locals” que propicien l'ús de testaferros i de frau fiscal.
Al cas de la Colònia Ducal, el signatari Casimiro Lucio Tomás i l’empresari madrileny Vicente Calderón —des del 1964 president de l’Atlético de Madrid— fundaren Edificaciones Gandia S.A. després que s’aprovara una nova llei urbanística el 1956, un dels punts d’inflexió de la dictadura franquista. El complex el van dissenyar els arquitectes Pablo Soler Lluch, Francisco García González i Juan José Estellés Ceba. Encara que al mateix temps, Soler Lluch era arquitecte municipal a l’ajuntament de la ciutat ducal.
La història no està escrita i va deixant pistes. La mobilització veïnal va paralitzar la construcció d’un hotel sobre la cafeteria del complex, pervertint la seua funció original i augmentant tres altures al conjunt original. A la comunitat voldrien preservar la vista de primera línia de platja, però també han blindat un model arquitectònic de baixa densitat que no es va tornar a repetir.
El conjunt està rematat en segona línia per un bloc horitzonal que ondeja sobre l'horitzó. Foto: Docomomo
